MADAME LUPESCU I EL REI CAROL

Pel que he dit sobre Jules Romains, el seu teatre d’aficionats i la presidència de la Creu Roja del rei Carol de Romania es pot deduir que, en efecte, vaig establir una relació amb aquella figura reial. Ara és un nom que desperta poc ressò a la consciència ciutadana d’avui. Però el rei Carol fou, durant molts anys, una «notícia calenta», que sortia molt sovint als diaris a causa de la seva vida amorosa. S’havia separat de la seva dona i vivia amb una tal Madame Lupescu, d’origen jueu, que havia tingut la virtut de despertar les opinions més contràries en el seu país i en altres societats racistes. No oblidem que el feixisme alemany i l’italià també, encara que en proporcions menors, havien desencadenat una campanya mundial contra els jueus.

Mme. Lupescu, després de la mort del rei Carol, l’any 1953, es refugià a Estoril i morí l’estiu de l’any 1977, a l’edat de 81 anys. Haurà estat l’aventura més popular d’aquella època, comparable, encara que per raons oposades, com veureu més tard, a la del rei Eduard VIII de la Gran Bretanya, que es casà amb una divorciada nord-americana, desafiant la tradició i la llei del seu país, i abdicà la corona. Tenim dos homes que es troben en un mateix dilema: l’esclat del poder o una dona que els atrau i que fa la seva presència lluminosa com un sol. Els dos reis escolliren l’amor, deixaren el poder i donaren un bell exemple de la condició humana: preferir el sentiment a l’interès.

El nom real de l’estimada de Carol era Elena Wolf. Wolf, en alemany, vol dir llop. En canvi, en arribar a Romania, sense més intenció que de fugir de la campanya desencadenada pels jueus a l’Europa Central, Elena va canviar el nom per Magda, i el seu cognom, Wolf, el traduí al romanès. Lupescu vol dir Wolf, en aquella llengua, que també és llatina. Lupescu, loup, llop, lobo, etcètera. De moment, Madame Lupescu es distingia per una cabellera roja com un foc encès, la pell blanquíssima i una manera de caminar, una allure, com en diuen els francesos, que ja l’assenyalava com una figura reial.

En una reunió diplomàtica on acudí Carol amb la seva muller, la princesa Elena, Carol descobrí aquella noia i se n’enamorà. Renuncià als seus drets, se separà de la seva muller, i els dos enamorats, Carol i Magda, s’instal·laren a la Riviera francesa i visqueren una eterna lluna de mel. En morir el pare de Carol, Ferran, l’any 1927, el seu nét, Miquel, fill de Carol i de la princesa Elena, ascendia al tron de Romania. Però no pas per gaire temps. La situació política s’agreujà en el seus país i el govern cridà Carol perquè cenyís la corona amb Magda i tots els seus bagatges reials. Durant onze anys va regnar Carol juntament amb la filla del Wolf alemany, criticada pel poble per una liaison d’origen jueu. A Romania, malgrat tot, ha existit sempre un sentiment antisemita.

A l’Europa turmentada de l’any 1937, Carol instal·là un règim personal de tons més aviat autoritaris. Una massa del poble, hostil a la seva companya, l’acusà d’ésser la instigadora d’un «cop militar» i fins d’ésser un agent del nazisme, malgrat la seva condició de jueva. L’any 1940, sota l’acció de diferents factors, Carol no va tenir més remei que abandonar el país i la corona.

Espanya, Portugal, Cuba, finalment Mèxic. Fou allí on residí més temps. Després marxà al Brasil i, finalment, allí, l’any 1947, es casà amb la seva amiga. El motiu del casament indica la fina sensibilitat del monarca romanès. Mme. Lupescu caigué greument malalta. Els metges cregueren que estava afectada de leucèmia, càncer de la sang, mortal de necessitat. Gairebé a l’agonia, Carol la féu la seva esposa. Poc després, es recobrava plenament i ha sobreviscut vint-i-quatre anys a l’home que havia estat l’amor de la seva vida. La parella romanesa, legalment unida en matrimoni, s’instal·là finalment a Estoril i compartí l’amistat i la consideració d’altres monarques exiliats: el comte de Barcelona, entre ells, i el rei Humbert d’Itàlia. Segurament Joan Carles, l’actual rei d’Espanya, recorda aquella parella romàntica que feien el rei de Romania i la seva jueva de cabells roigs.

¿Quin secret amorós fou prou fort perquè Eduard VIII renunciés al tron de la Gran Bretanya, perquè Carol de Romania s’enfrontés amb el seu poble i finalment llegués la corona al seu fill? Hi ha un llibre del gran Hemingway titulat El sol neix per a tothom, en el qual es descriu el drama d’un mutilat de la Primera Guerra Mundial que perdé, en una ferida monstruosa, la facultat física de fer l’amor. No vull pas suggerir que Carol i Eduard fossin víctimes d’una mutilació semblant, però un metge romanès, instal·lat a Mèxic, i després a Nova York, que fou molt bon amic de Salvador Dalí i meu, el doctor Collin, esdevingué confident del monarca romanès i rebé d’ell algunes notícies que l’autoritat científica del doctor garanteix com a verídiques. Segons ell, Carol sofria una malaltia coneguda amb el nom de priapisme.

Aquells que vulguin saber de què es tracta podran consultar llibres científics o diccionaris de categoria garantida. Príap era, en la mitologia grega, el símbol de l’amor, i la seva figura semblava un membre viril. D’aquí n’ha sortit un tipus de malaltia molt rara però que, efectivament, existeix. Si tenim en compte que l’erecció masculina és el resultat d’una acumulació de la sang en el membre viril, acumulació provocada per l’excitació sexual, comprendrem en què consisteix. L’home afectat de priapisme té l’erecció normal, però la sang, una vegada acumulada en el membre viril, no recula de seguida després de l’orgasme. Triga, fins i tot hores a anar al seu lloc d’origen i provoca una erecció artificial que, a més, és molt dolorosa. És evident que una malaltia d’aquesta mena devia ésser un obstacle a un amor sexual normal i corrent que, no sabem com ni de quina manera, Mme. Lupescu sabé superar i, com l’heroi de la novel·la de Hemingway, El sol neix per a tothom, descobrí Carol que el sol de l’amor només havia nascut per a ell en braços d’aquella noia de la cabellera de foc.

Segons el doctor Collin, l’amistat entre Carol i Eduard VIII neix d’aquesta coincidència: una deformació fisiològica que provoca l’amor per la persona —per la dona concretament— que ha sabut superar-la. En el cas d’Eduard, però, la situació és inversa i el seu defecte sexual era exactament el contrari del de Carol de Romania. No era priapisme, sinó, segons el doctor Collin, dificultat d’assolir les proporcions adequades per a l’acte normal del coit.

No sé si aquestes declaracions, que és la primera vegada, crec, que es deuen haver escrit, poden crear-me dificultats legals, però jo no afirmo res, i em limito a explicar el que em va dir un home, en una confidència íntima, que no tenia cap raó ni cap motiu per a enganyar-me ni perjudicar el rei de Romania i el rei anglès.

Jules Romains coneixia la meva tasca durant la Guerra Civil, davant el Comissariat de Propaganda i escoltava, cada dia, la meva emissió Francia libre habla a l’estació Radio Mil de Mèxic, sufragada i orientada per Medioní, cònsol francès a Mèxic. Ell cregué que jo podria ésser el cap de les relacions públiques de Carol, que encara aspirava a ésser coronat a Romania, després del final d’una guerra que seria favorable als aliats. No volia forçar les coses, però tenia interès que el seu nom sonés i s’associés a actes d’una condició humana i, en el fons, política. Ajudar la França de De Gaulle, en aquell moment, era un acte polític que el presentava davant el seu poble des d’un angle favorable. Jules Romains parlà a Carol de mi i, com si fos una idea personal seva, digué que potser jo podria dirigir una campanya de rehabilitació del monarca limitada, de moment, a l’Amèrica Llatina i després estesa als Estats Units i a la Gran Bretanya. M’interessava una proposició d’aquesta mena perquè no contradeia en res les meves conviccions polítiques. Ajudar un rei a assolir, altra vegada, i en un sistema democràtic, la seva corona era recomanable en un moment en què, en abandonar els nazis els països ocupats, després de la seva desfeta, es produiria un caos polític que podria degenerar, com fou el cas, en una desviació negativa i pertorbadora.

Vaig, però, exigir-li dues condicions. El mot «exigir» potser és exagerat, i el rectifico. Vaig suggerir-li que, per facilitar la seva possibilitat política, havia d’adoptar mesures immediates: casar-se amb Mme. Lupescu. Com hem vist, ho féu més tard, portat per una consideració humana, de pietat i amor a la seva companya, que estava a les portes de la mort. Jo només li recomanava que s’anticipés al que després havia de fer per raons purament polítiques. Per altra banda, vaig dir-li que no creia oportú que ell orientés la seva campanya a base de guanyar el tron del seu país sense consultar l’opinió pública, i vaig dir-li que hauria de posar la Corona a plebiscit o a referèndum. En aquell moment, l’exrei de Romania no estava en condicions de respondre’m favorablement a cap dels meus suggeriments. No podia casar-se per raons personals que ignoro però que respecto i no volia posar en entredit el dret —diguem-ne hereditari— de la Corona i presentar-se a un referèndum popular. En aquestes condicions, vaig dir-li, tot i apreciar la seva figura i considerar que, en efecte, mereixia ocupar l’alt lloc de direcció del seu país, que no podia acceptar cap col·laboració que s’enfrontés a dues decisions que, per modesta que fos la meva persona, considerava contràries a la meva manera de sentir i de pensar. Ens retiràrem molt bons amics, però no vaig acceptar aquell càrrec, que, per altra banda, m’hauria obert perspectives insospitades.