GUSTAVO DURÁN

Gustavo Durán era un personatge complex i misteriós. Després de la seva sortida dels serveis del SIM fou nomenat cap de les forces catalanes al front de Madrid, puix que era d’origen català, encara que de cultura, no ja castellana, sinó típicament «madrilenya». El meu viatge al front del Centre, acompanyat d’una nombrosa delegació de músics, dansaires i rapsodes, tingué com a objectiu principal donar ànim als nostres germans que se sentien oblidats i fins tractats amb una certa violència pel comandament. En arribar al sector del «front català» vaig ésser rebut per Durán i no em deixà ni un moment sol per evitar un contacte personal meu amb els soldats catalans sota les seves ordres. Però no pogué evitar que una petita comissió arribés a veure’m secretament. Es queixaren amargament de Durán i l’acusaren d’ésser un tirà i, sobretot, ferotgement anticatalanista. «Aquí todos somos hermanos en la lucha» (no parlava català) i, pels catalans, ser hermanos volia dir deixar de ser catalans.

Era un intel·lectual de la fornada de la Residència de Estudiantes de Madrid i formava part de la penya on es trobaven personalitats tan diverses com Dalí, García Lorca, Buñuel, Alberti, Giménez Caballero i altres, que després es dividí políticament en dos sectors definits i diferenciats. Durán era músic d’un cert talent i tocava bastant bé el piano. Vaig tornar-lo a trobar a Nova York. Es casà amb una americana d’una gran família tradicional. El seu sogre era senador i, gràcies a la seva influència, Gustavo, un home fi, persuasiu, amable però interiorment autoritari i ambiciós, fou nomenat conseller adjunt a l’ambaixada dels Estats Units a Buenos Aires. L’ambaixador es deia Braden.

Altra vegada amb poder de decisió, tornà a sortir el Durán dur i autoritari del front del Centre. Comprometé literalment l’ambaixador en la campanya electoral on Perón es presentava per a la Presidència, i el seu fanatisme fou tan acusat i impropi per a un funcionari d’una ambaixada estrangera que els nacionalistes autòctons llançaren un eslògan que resultà molt efectiu: O Perón o Braden. Naturalment, Perón fou elegit per una majoria esclafadora. Era el temps de la campanya anticomunista als Estats Units pel tristament famós McCarthy, que cometé tants d’errors, però que assenyalà l’existència en el govern i l’administració d’una sèrie de comunistes o simpatitzants camuflats. La fotografia de Durán vestit d’uniforme de l’exèrcit espanyol en tant que comandant comunista del front de Madrid aparegué als diaris. El seu sogre, senador del partit republicà i home d’idees conservadores, sabia vagament que Durán era un refugiat espanyol que havia lluitat contra Franco, però no tenia ni idea de la identitat política del seu gendre ni de la posició que havia ocupat en la jerarquia comunista. McCarthy, un home sense escrúpols, aprofità aquella oportunitat per a denunciar un senador de dretes que s’havia deixat enganyar per un comunista prominent…

En un llibre recent del gran crític d’art Santos Torroella sobre el pintor canari Néstor surt un Gustavo Durán que en plena guerra vivia en una atmosfera equívoca amb pijama de seda, tocant el piano i menjant angules… Aquest fou l’home que els generals soviètics defensaven aferrissadament contra la decisió del ministre de la Guerra del govern republicà espanyol. El dandi, per no usar un altre nom, fou un factor decisiu de l’ensorrada política d’Indalecio Prieto.