JAUME SALVADOR

Vaig viure a Mèxic, durant els anys 1941-1944. Fou l’època en què s’imposà al públic nacional d’aquell país una figura de fama mundial: el gran actor cinematogràfic i gran còmic Cantinflas. El seu més íntim i eficaç col·laborador, l’home que escrivia els seus arguments i, fins i tot, els seus diàlegs, plens de mexicanismes populars, el més endinsats possible a la cultura mexicana, era Jaume Salvador, català. Pocs sabien la seva condició, car, en parlar de Cantinflas, es deia que era, no ja en la seva actitud, sinó, principalment, en el seu llenguatge, la manifestació més genuïna del mexicanisme.

Salvador era un home tranquil, sense greus problemes personals. Casat i sense fills, la seva llar era un exemple de quietud, de bon acolliment i d’intel·ligència. Era apreciat pels empresaris i els actors, per la rapidesa i la netedat amb què filmava les seves creacions. Amb aquell actor tan immensament popular com era Cantinflas no havia de fer grans esforços tècnics ni d’imaginació per a fer films populars. N’hi havia prou de veure Cantinflas i sentir-lo parlar perquè tots els públics s’interessessin de primer i després ja deixessin anar una franca i sonora riallada. S’ha considerat Cantinflas, després del genial Charlie Chaplin, Charlot, com un dels actors còmics més importants d’aquest segle.

Hi havia una manera de parlar —em refereixo a Cantinflas— típicament mexicana. Es tractava de deixar anar una sèrie de paraules sovint deslligades les unes de les altres, girant al voltant d’un centre imaginable, però que, en el conjunt, no volien dir res. De tant en tant, però, saltava una expressió: «Aquí está el detalle». Ningú no sabia de quin detalle es tractava, però aquella expressió posava el segell al seu geni còmic i tenia la virtut de produir la hilaritat general.

Com passa molt sovint amb els actors còmics, i en aquest cas Charlie Chaplin fou una excepció, són molt bons i molt populars en els seus inicis, quan es dediquen a films curts, sense gaires complicacions argumentals i que només serveixen per a posar en evidència el seu talent particular. És durant aquell període, precisament, que Salvador fou el seu director material i espiritual, i podríem dir que la gran època de Cantinflas està lligada amb el nom de Jaume Salvador, encara que molts ho ignoren i els qui ho saben no tenen cap interès a fer-ho constar.

No vaig arribar a conèixer mai personalment Cantinflas, malgrat les ocasions que se’n presentaren, però sempre me les deixava escapar, fins que, en anar-me’n de Mèxic, es va trencar la possibilitat d’establir-hi contactes personals. Però vaig arribar a una estreta amistat amb Jaume Salvador, el qual, en una ocasió, em donà un encàrrec ben insòlit: volia fer, per al cinema, la sarsuela o l’òpera espanyola Marina i m’encarregà que jo escrivís el guió adaptat al cinema.

Mai no havia fet una cosa semblant, però vaig considerar que potser encara hi arribaria. De manera que, entre les diferents coses que he fet a la meva vida, portat pel destí dels homes de la meva generació que fórem expulsats del nostre país i que ens convertírem en eterns pelegrins, hi haurà la d’escriptor de pel·lícules, de creador de guions, d’adaptació al cinema d’una de les òperes més famoses de tots els temps.

El primer que vaig fer per escriure el guió fou, naturalment, llegir el llibret de l’òpera, i fou aleshores quan vaig adonar-me, desolat, que no passava res. No hi havia manera de donar una estructura fílmica a una faula tan insípida. El text imprès d’aquella òpera omplia pocs fulls i era d’una monotonia aclaparadora. Potser passa igual en totes les grans òperes, en què el que compta és la música, els solos turmentats del tenor i de la tiple. Aquella cosa que Bernard Shaw, el gran cínic britànic, definí d’una manera molt graciosa i, en el fons, molt justa. «L’òpera —digué— consisteix en un triangle amorós, El tenor està bojament enamorat de la tiple. Les coses marxen magníficament bé. S’albira un avenir optimista i creador entre ell i ella, Però, en el moment culminant de les relacions amoroses entre el tenor i la tiple, surt el baríton i ho embolica tot. Aquest és, exactament, el resum de l’òpera, i és així, en efecte, que es produeixen els grans arguments d’aquestes obres, que només arriben a la seva brillantor gràcies a la música».

Pel que fa a l’òpera, jo encara he escrit una cosa que contribueix, si voleu, a disminuir-ne injustament el valor artístic. En un article parlant de les reivindicacions modernes de les dones feministes, partidàries de la seva total emancipació, deia que, en el seu programa, hi figura el dret de no morir les tiples al tercer acte de les òperes italianes.

Bé. Un cop llegit el libretto i convençut que allí no passava res, i que s’havia d’inventar per ampliar el seu camp d’acció, vaig demanar permís a Salvador perquè em permetés de donar noves perspectives a aquell propòsit, a aquella aventura tan minsa. Em digué que podia fer el que volgués i que, sobretot, mirés que els esdeveniments es desenvolupessin a les terres catalanes de Lloret de Mar, introduint-hi tot el que pogués del folklore local. Això, evidentment, cobrí un camp molt ampli. A Mèxic hi havia un excel·lent Orfeó Català, del qual era director un músic de molta vàlua: Samper, d’origen mallorquí, català total i que s’havia exiliat, també, en aquell país. La temptació era, dónes, irresistible i la meva versió de Marina tingué l’extensió necessària perquè el seu compositor, Arrieta, i El saltiró de la cardina, una sardana de Bou, poguessin conviure en plena germanor.

L’escenografia i els vestits dels actors no podien ser més adequats i més artístics, ja que sortiren del llapis del gran dibuixant Bartolí, exiliat, també, aleshores, en el país dels asteques.

Foren els dos protagonistes d’aquella obra que ha fet les delícies dels nostres pares i avis una parella de gran renom artístic a l’Amèrica Llatina, però que era totalment oposada al caràcter dels dos famosos personatges del drama. Eren Tito Guixar, mexicà, un d’aquells tenorets que ha donat la ràdio, efeminats i que canten amb veu de falset. I, quant a Marina, la seva encarnació fou encara més diametralment oposada al caràcter del personatge inicial: es tractava de l’actriu argentina, rossa i d’ulls blaus, que s’havia especialitzat a cantar tangos del seu país. És a dir: Tito Guizar i Amanda Ledesma foren aquella parella amorosa que s’inscriu, indubtablement, en el patrimoni artístic i cultural del poble ibèric.

També era natural, ja que tenia llibertat d’ampliar l’argument per tal de fer-lo més cinematogràfic, que recorregués a temes folklòrics. I, en aquestes circumstàncies, vingueren a la meva presència les sardanes, la «patum», i, també, aquella festa tan genuïna del passat del nostre país que eren les festes i els «saraus» que es feien els dies de festa major, en unes grans tendes improvisades. És notori que el sarau català, en el curs del qual se subhasta un ram de flors, la famosa toia, omplí tota una època de la vida catalana, i aquells llocs on es reunien els joves enamorats per disputar-se l’honor de comprar-la i oferir-la a la seva estimada eren una manifestació genuïna del caràcter català i de la manera com s’expressa l’amor. Sense fer retret d’això al nostre «sistema de vida», diríem que és una manera aritmètica, car l’amor del galant en aquella ocasió en què es rifa la toia es mesura pel nombre de pessetes que està disposat a despendre per oferir-li el ram que l’ha de convertir en la reina d’aquella jornada gloriosa. Després, si arriben a casar-se, com passa tan sovint, constitueix el record central de la seva vida i l’eix al voltant del qual giren totes les seves emocions.

L’escena més famosa de la Marina quan arriba a la seva terra l’emigrant, es produeix sota un fons que feia recordar molt bé Lloret, i aquella ària «Costas las de Levante, playas las de Lloret», fou cantada per Tito Guizar a base de forçar el seu falset sense trencar-lo.

A la seva arribada i a la platja, es reuniren una sèrie de parelles catalanes duent vestits projectats per Bartolí que saludaren el nouvingut amb una sèrie de danses populars del més pur folklore català. L’alcalde i els consellers municipals donaven la benvinguda al protagonista. Aquell «paper», el representà Joan Macià, fill de l’Avi. Era un home molt gentil, molt donat a la broma, que féu un alcalde de Lloret perfectament possible. Jo també sortia a l’escena i em presentava, en aquella recepció, com a cap dels mossos d’esquadra, i tots anàvem amb els vestits de l’època, sempre dibuixats i concebuts per Bartolí. (Marina és la meva segona pel·lícula, puix que l’any 1926 surto, aquesta vegada d’hermano marista, en el film Le Chien Andalou, sense gos ni andalús, de Buñuel i Dalí).

Ja no cal dir que aquella Marina, allargassada fins a l’impossible, amb una Amanda Ledesma que no podia trair ni la seva pronunciació argentina ni la seva tendència a barrejar qualsevol cosa que cantés amb un ritme que s’assemblava al tango, amb la presència d’aquest galant jove, Tito Guizar, que era el prototipus de la decadència intel·lectual i musical d’aquell temps, fou un espectacle que, des d’un punt de vista de la teoria de l’art pur, era absolutament lamentable. Ni les baralles entre els dos galants per comprar la toia, ni els Xiquets de Valls, que també sortiren, ni la gloriosa encarnació de l’alcalde de Lloret per Macià i del cap dels mossos d’esquadra per mi mateix, no pogueren superar-ne el lamentable —per dir-ho així— valor històric. Però, tanmateix, fou un èxit de taquilla. I era això el que interessava als empresaris.

Després d’aquella aventura van continuar les relacions amistoses entre Jaume Salvador i jo. Acabava d’arribar a Mèxic un personatge extraordinari a causa del misteri que l’envoltava. Després, molt més tard, vaig assabentar-me, d’una manera indirecta, que es tractava d’un agent de l’Intelligence Service anglès. Era un home típicament d’aquella terra: alt, prim, seriós, una mica encarcarat com ho són tots els anglesos; es diu que s’han empassat el paraigua que sempre porten, però hi havia en la seva mirada, en el seu somriure, en la seva actitud, un no sé què que el diferenciava dels altres anglesos i li donava un caràcter més singular.

El seu nom era John i després venia, com és típic entre els anglosaxons, una majúscula, S, punt, i, després, un cognom típicament britànic, que se m’ha oblidat, però, en parlar d’ell, hi posarem una cosa tan típica, en aquell país, com Harvey, per exemple: John S. Harvey. Em vingué recomanat des de Londres per un bon amic meu que passà allí l’exili, Per a mi, aquella presentació equivalia a posar-me a les seves ordres immediates. «Vinc aquí a Mèxic —va dir-me— a posar els fonaments d’una societat per a fer films, però no pas pel·lícules d’argument, sinó grans reportatges. I he cregut que vostè (així m’ho va indicar el nostre amic a Londres) em podria posar en contacte amb certs elements que poguessin orientar-me en aquest objectiu».

Així vaig fer-ho. De tota manera, i per mitjà de certes coses que vaig veure d’ell, vaig escriure una carta al meu amic, a Londres, perquè m’indiqués, exactament, qui era aquell home i quins eren els seus propòsits. I aleshores vaig saber que era un agent de l’Intelligence Service, que venia a Mèxic per a una tasca que no era, precisament, fer pel·lícules, sinó contribuir a lluitar contra una xarxa molt àmplia d’agents secrets nazis alemanys que hi havia a Mèxic i que feien una gran tasca d’espionatge, a favor, naturalment, del seu país i en contra dels interessos de l’aliança democràtica. Sense dir-li res, perquè calia no ofendre’l, vaig ésser més eficaç que mai a ajudar-lo i contribuir a facilitar-li tot el que em demanés, en la mesura de les meves possibilitats.

De tota manera, quan ja vàrem entrar en una més gran confidència, em digué, en advertir-li jo que hi havia una part de la seva persona que no tenia, exactament, les característiques britàniques i que, al contrari, deixava entreveure una ànima més rica, més humana, més artística, em digué, i això sí que era confidencial, que la lletra S. obeïa al nom Salvatore. El seu pare era d’origen italià i s’havia casat amb una anglesa: Harvey, I, en comptes de posar el seu nom, John Salvatore Harvey, com és corrent entre nosaltres, posava una simple S. en el cognom patern i el nom complet britànic en el maternal, La seva figura, altament britànica, i el nom Harvey, a més, coincidien plenament i donaven d’ell la imatge gairebé tòpica i típica de l’anglès.

Ell volia, quan em demanava algun favor perquè l’ajudés a organitzar una festa, una conferència, una discussió pública, reunir el nombre més important i, sobretot, selecte de refugiats catalans, espanyols, i també italians —que n’hi havia molts a Mèxic— i per això els de l’Intelligence Service l’enviaven a ell, també, com a italià. La seva missió era fer una xarxa de contraespionatge que s’estengués, no ja a Mèxic, sinó a Guatemala i als altres països de l’Amèrica Central, la zona on els agents nazis eren més nombrosos i eficaços.

Bé. Acceptat el seu requeriment, vaig reunir a sopar una dotzena d’intel·lectuals catalans exiliats, que tenien relacions directes o indirectes amb el cinema, per tal de fer plausible aquell projecte. De tots ells vaig considerar que aquell que havia arribat més lluny en la seva carrera cinematogràfica era Jaume Salvador i el vaig posar a la seva dreta i jo em vaig posar a la seva esquerra, tal com ell m’havia demanat. La discussió va produir-se, com passa en tots aquests encontres, d’una manera banal, frívola, parlant de cinquanta mil coses menys d’allò que era la intenció central del propòsit. De mica en mica, però, el meu amic Harvey anava endinsant-se en la política, per veure com reaccionaven les diferents persones i fins a quin punt teníem una concepció exacta dels fets. Essent Jaume Salvador el seu veí immediat, és natural, també, que la conversa general es convertís, una mica, en un diàleg entre ells dos. En un moment donat, el diàleg amb Salvador i, això, Harvey ho féu expressament, per poder, després, treure’n les conseqüències, girà al voltant d’Itàlia, del feixisme italià, de les possibilitats que hi havia d’enderrocar aquell règim que ja començava a fer aigües aquells anys de la guerra. Jaume Salvador no era un home polític «amb dedicació absoluta», encara que, com tots els de la seva època, era, sobretot, antifeixista i tan enemic dels nazis com de Mussolini. Per ell, Mussolini i Hitler eren dos personatges odiosos. En el transcurs de la conversa, gairebé íntima, entre Harvey i el meu amic cinematogràfic, aquest, per indicar-li quin era el seu odi envers el feixisme, li digué, de cara a cara, mirant-lo als ulls, i amb una energia insospitada en aquell home que tan senzill i moderat havia estat fins aleshores, el que havia provocat en mi la seva figura. Repeteixo, mirant-lo fix als ulls li digué: «Miri, senyor Harvey, si jo, en comptes de dir-me Salvador, em digués Salvatore, li juro que em suïcidaria». Sembla que aquella rotunda afirmació produí una mena de reacció espontània en Harvey, i, en tot cas, en mi, i Salvador notà que alguna cosa no havia anat bé, i callà, sobtadament. Després, en acomiadar-nos, ja, de la festa, Jaume vingué prop meu i em digué: «Escolta, ¿oi que he fet una planxa, en el curs de la meva conversa amb Mr. Harvey?». Jo vaig dir-li: «Home, probablement la planxa més gran de la teva vida…».