JOAN MACIÀ

El president Macià va tenir un fill i dues filles, Joan, Maria i Josefina. Joan era la contrafigura del seu pare, el Sanxo d’aquell Quixot que fou l’admirable president de la Generalitat.

A Mèxic, on visqué molts anys, era una figura benvinguda a totes les festes de societat: alegre, intel·ligent, vivaç i oportú. En sé tres anècdotes, de dues de les quals sóc testimoni, dignes d’ésser incloses en l’enciclopèdia inexistent dels faits divers.

Hi havia a Mèxic un metge exiliat el nom real del qual no recordo, però sí el fet que tots tres, nom de pila i cognoms, començaven en jota… Posem, per exemple, Juan José Jiménez. Els seus amics l’anomenaven «Tres Jotas», i aquell motiu es generalitzà als centres nocturns, dels quals era un freqüent visitador. Era casat amb una francesa molt gelosa, a la qual contava mil històries per poder tranuitar. Els metges ho tenen més fàcil que els simples mortals, puix que sempre poden excusar-se en un «cas urgent» al qual la seva professió l’obligava a assistir.

La seva muller no s’adonà fins al cap de molts mesos, i encara per casualitat, aquesta enemiga dels marits infidels, que el «cas urgent» de què parlava tan sovint el seu marit es produïa cada dimecres a les dotze de la nit.

En efecte, cada setmana, a aquella hora, un cabaret mexicà organitzava la noche del tango el promotor del qual era el famoso bailarín argentino JJJ. Una ràdio local tenia l’exclusiva d’aquell programa, que arribà a tenir una certa popularitat. Durava dues hores i el JJJ, que era exactament l’amic de Joan Macià, Juan José Jiménez, n’era l’animador. Parlava al públic, llegia versos argentins i, sobretot, donava lliçons de tango, en el qual sembla que era un expert.

Una nit, per casualitat, buscant un programa que li interessava, la gelosa francesa sentí una veu gutural que deia: «Y ahora, como cada miércoles por la noche, el famoso bailarín argentino JJJ iniciará su tan picante y erótico programa».

De moment la dona no pogué creure que es tractés del seu marit i pensà que era una simple coincidència. Però no trigà gaire a comprendre la «terrible veritat» en sentir la veu i els modismes idiomàtics del seu marit. Sí, era ell, aquell gran pocavergonya.

Aquella vegada, sempre passa així, la nit fou particularment tumultuosa, se sentien crits dels clients, aplaudiments repetits i, sobretot, la veu autoritària de JJJ, que presidia aquella disbauxa, que, a través de les ones radiofòniques, tenia tot l’aspecte d’una orgia romana. La festa s’allargà i també les intervencions de l’animador, que era cridat per admiradors i admiradores a beure una copa de xampany o un glop de conyac. Tan gran fou l’èxit, que el nostre heroi s’emborratxà totalment i sol·licità del seu amic Joan, que presenciava l’espectacle sense barrejar-s’hi, que l’acompanyés a casa. Li digué vagament el número del carrer, però fou molt confús pel que feia al pis i al número de la porta.

En arribar al domicili de JJJ, aquest estava totalment adormit i Joan no tingué més remei que arrossegar-lo literalment agafant-lo per les aixelles. Sortosament, era una caseta baixa de tres pisos. Tocà el timbre d’un pis de planta baixa i des de darrera la porta sentí la veu d’un home mig adormit i esverat que li demanà què volia a aquelles hores intempestives.

Simplement, volia saber el pis i la porta del doctor Jiménez, que estava indisposat i l’acompanyava a casa seva. «Segundo, primera», fou la resposta seca i malhumorada. Fent un esforç sobrehumà, Joan, baixet i gros, arribà davant el pis i la porta indicats. Al primer so del timbre sortí una dona feta una fúria. Joan li digué:

—Aquí le «traigo» a su marido.

—¿Y Vd. quién es? —contestà, furiosa.

—Yo soy el anuncio de la emulsión Scott.

Joan Macià era un gran amic de don Indalecio Prieto, líder socialista espanyol. Feien una bona parella, alegres i ràpids en les preguntes i les respostes. En una ocasió es parlà de les cuines nacionals. Prieto parlà de la cuina castellana, basca i gallega i assegurà que Catalunya no posseïa allò que pogués definir-se com una cuina nacional, o un plat especial que resumís tota una cultura, com el cassoulet de Tolosa, el gaspatxo andalús, el cocido castellà, la bollabessa marsellesa, la paella valenciana, etcètera.

Joan Macià assegurà a Prieto l’existència d’una important i llarga cuina catalana i un plat nacional únic, tal com es feia al país. L’invità per descobrir-li aquella realitat i convidà uns quants exiliats, entre els quals em trobava jo. No va voler dir-nos el secret i en un moment vaig témer que no ens presentés l’escudella i carn d’olla amb sagí i botifarra de sang, excel·lent plat indubtablement però no pas per a presentar-lo com a exemple.

—Ja ho veuràs, home, ja ho veuràs.

Va arribar el dia assenyalat. Érem una dotzena de convidats. La taula molt ben parada i al mig una plata de grans dimensions tapada amb unes tovalles immaculades.

—Tengo el honor, señor Prieto —digué Joan—, de presentarle el plato nacional de Cataluña: ¡canelones a la italiana!