JOSEP PLA

Pla és més «gran» que jo, però no pas a gran distància de la meva edat. Quan jo tenia quinze anys ell en devia tenir vint-i-cinc; és a dir, jo era un «nen» i ell ja era un «home». Malgrat el pas del temps i sense adonar-me’n, he mantingut inconscientment aquella relació i sempre l’he considerat una persona infinitament més assenyada i «vella» que jo. Hi contribueix, evidentment, la seva obra immensa, que el fa un dels escriptors més prolífics del segle XX, no ja al nostre país, sinó del món.

Jo vaig llegir molt, i de tot, des dels quinze als vint-i-cinc anys d’edat. A París, durant els llargs anys de la Dictadura de Primo de Rivera, vaig subscriure’m a una llibreria que «llogava» llibres per un tant el mes i en llegia un cada dia. Hi hagué diumenges que em quedava a la meva cambra d’hotel per llegir-ne dos. Tots els he oblidats, però cadascun d’aquells llibres ha contribuït a la meva formació, bona o dolenta. Sempre he estat un lector de Pla i vaig escriure un assaig, fruit d’una entrevista amb Martinell, autor d’un llibre titulat Josep Pla vist de prop, que fou publicat a Canigó fa deu anys. Els «autors» són tres palafrugellencs: el qui escriu el llibre, Josep Martinell, el qui l’ha prologat, Fermí Vergés, i, naturalment, l’heroi central, Josep Pla, ja que el llibre es titula, repeteixo, Josep Pla vist de prop. Una constatació salta als ulls de seguida que se’n comença la lectura: hi ha a Catalunya, a Palafrugell i als seus voltants, no sols una comarca de les més belles del món, sinó uns «habitants» que aporten al patrimoni humà una especial manera de viure, de parlar, de pensar i, evidentment, d’escriure. Si existeix a Catalunya un «fet diferencial», és indubtablement en aquella comarca on ha adquirit un perfil més acusat. La manera d’ésser dels palafrugellencs, tal com es manifesta en aquesta petita joia literària que és el llibre de Martinell, és o hauria d’ésser el paradigma de la consciència catalana. ¿Quina és, en efecte, l’aportació cultural, en el sentit ampli de la paraula, dels catalans al llegat de la humanitat? El «seny», la ironia, el sentit del «pacte» i el «compromís», l’antipatetisme, la transcendental intranscendència de la vida, la simplicitat, penetrant i pregona, tanmateix del pensament, la imaginació, mai desbordant, i la sensibilitat, mai decadent o malaltissa.

I els «autors» del llibre, Vergés al pròleg, Martinell al text i Pla en la seva projecció humana, són perfectes protagonistes d’aquella «manera de viure» —way of life— que adquireix a Palafrugell una coherència insospitada. Comencem per l’estil: veurem que es tracta de tres Pla. Vergés i Martinell escriuen com ell. I no és que l’imitin; és que tots tres «imiten» els palafrugellencs, els quals parlen com ells escriuen. Vegem-ne algunes «perles»:

VERGÉS: «Molt abans de tenir esment d’en Pla com a escriptor, ja sabia que era el fill del senyor Tonet, amb qui la nostra colla mantenia relacions excel·lents. Arribada la verema, podíem xipollejar a cor què vols al follador que posseïa al capdamunt del carrer de la Caritat. Més tard, sempre em saludava amb un “hola, noi” cordial en trobar-me pel carrer. Aquesta inusitada deferència, en una persona de la seva posició, colpí favorablement l’adolescent que jo era i em féu consultar l’avi patern, oracle de la família.

»—En Tonet Pla és tot un senyor.

»El laconisme era habitual, però l’avi i jo ens enteníem sempre amb poques paraules.

»Hi havia, però —continuà Vergés—, les nits de primavera o d’estiu, o les tardes de dissabte, a la tardor, quan amb tot lleure les disquisicions s’allargaven mentre sèiem o ens passejàvem o tal vegada esperàvem el primer carrilet que tornaria Pla a Llofriu. Llavors en Pla era un polemista articulat, superbament intel·ligent, irònic i enginyós, sense camàndules, artificis o aparatositats, sòlidament situat en el món real i palpable. No li agradava perdre i menava el combat com si estigués segur de guanyar, tot i fallar-li alguna escaramussa. La seva passió, sense fer-ne escarafalls, era Catalunya i el seu esdevenidor immediat. Sentia, en parlar-ne, una tremenda angoixa, un temor i una frisança que potser intentava disfressar, si convenia, amb alguna evasió genial.

»De vegades jo era el confident solitari, i aleshores tenia la paciència lloable de respondre a les meves preguntes. Però cara a cara no era la persona jovial de consuetud, ans més aviat un introvertit que visqués en un exili interior, amb posat d’intensa melangia.

»—Has de tenir present en política el perill enorme de la innocència. És fatal, creu-me.

»—El desordre és la mort —afirmava.

»Per acabar d’entendre’l, cal fer al·lusió a les recomanacions que em feia sobre les meves lectures.

»—Llegeix Voltaire, és clar; però agafa les Confessions de Rousseau i diga’m què en penses, de la seva sinceritat».

MARTINELL: «És evident que quan Pla escriu fa la impressió que se’n fot. I és veritat. No és que li falti seriositat. És una mesura de correcció a la grandiloqüència, a la hipèrbole, a la gravetat, a la fatxenderia, a la fatuïtat dels homes i dels fets de la seva vida. Els vents de la presumpció tenen tendència a inflar les veles, siguin de la història, siguin de la vida. Ell ho desinfla tot.

»I de què es burla en Pla? De la pompositat, de la gesticulació en el buit, de l’heroisme teatral i vacu, de la verbositat inútil.

»I sols es burla, Pla? No, la burla és el contrapunt que li serveix precisament per a parlar seriosament de les coses fonamentals, ignorades, per cert, per tants literats que s’enlluernen ells mateixos sota l’encís de l’exuberància verbal. La burla li serveix, a més, per a controlar el seu temperament excessivament emotiu i el priva de caure en la banalitat sentimental. En el fons Pla és un model d’autocontrol i disciplina mental».

Martinell ha dit d’ell una cosa transcendental: «És un home que ha sabut organitzar la seva soledat». Ningú no ho havia dit millor abans.

El gran mèrit del llibre de Martinell és que, en to menor, expressió tan cara a Pla, ens dóna una visió completa del gran escriptor. Veiem l’home, el poeta i també el filòsof. Perquè hi ha un filòsof en Pla que quasi mai no cita ni llibres llegits autors assimilats, sinó que en una llengua planera, vernacla, en el sentit etimològic de la paraula, diu coses que arriben, interessen i commouen a tothom. Pla és un lector voraç, sap molt de moltes coses, però quan escriu amaga curosament la seva erudició, neteja la seva prosa cristal·lina de tota petulància i deixa passar pel finíssim sedàs del seu sentit crític sols els còdols daurats del seu pensament. L’erudició únicament serveix a Pla per a seleccionar i, sobretot, per a eliminar. Vergés és un erudit també i, en el fons, també ho és Martinell. Però tots tres, en aquest llibre, s’esforcen a no semblar-ho, per tal de situar el lector en una atmosfera d’humana comoditat, sense complexos.

Jo tinc una teoria de la distància que res no té a veure amb Einstein. Em refereixo a la distància a la qual cal situar-se d’una personalitat determinada per a millor calibrar-la: hi ha la distància mínima de la intimitat, la mitja distància de la relació social i, finalment, la distància, que pot ésser infinita, de l’obra feta quan és immortal. Hi ha gent que interessen sols en funció de la distància en la qual se situï un per a classificar-los. Al seu llibre, Martinell fa una comparació de Dalí i de Pla, actualment grans amics i admiradors mutus. Jo sempre he cregut —i ho he escrit en més d’una ocasió— que hi ha grans similituds i diferències també entre aquells dos homes. Dos enormes treballadors, per començar, que deixaran una gran obra feta. Martinell diu que Pla va de la cosa local a la cosa universal i que Dalí ho fa a l’inrevés: del que és universal al que és local. No sé si és així, però és indubtable que tots dos són, alhora, «locals» i «universals». Si Pla hagués nascut a Perpinyà, ens diu Martinell, seria un escriptor de projecció mundial. I té tota la raó. L’avantatge, sobre ell, d’en Dalí és que s’expressa en aquest llenguatge universal que és la pintura. Però ningú no ha descrit millor el paisatge de Palafrugell i de Cadaqués, de l’Alt Empordà i del Baix, que Pla i Dalí. Llur capacitat descriptiva està a l’altura de qualsevol pintor o escriptor definitivament incorporat a la civilització de l’home.

El problema de distància és també molt semblant: molt prop d’ells, tots dos són tendres, comprensius, delicats, d’una conversa sempre viva i estimulant. A la distància mitjana, ja és diferent: Pla pot ser impertinent, i Dalí, alienant en el seu exhibicionisme. A llarga distància, al nivell de l’obra, són les dues figures catalanes més grans del nostre temps.

Parlant darrerament de Pla amb en Fermí Vergés, cosa que fem tot sovint, jo retreia a l’escriptor dues coses per a mi fonamentals en la vida de l’home i de la seva civilització: l’absència en la seva obra de l’amor a la dona, o les dones, si voleu, i la seva indiferència, almenys aparent, d’allò que en diem la «qüestió social». És curiós d’observar, deia a Vergés, que en aquest moment, i per una coincidència que no sé si és tan «coincident» com sembla, els tres millors escriptors en català siguin (en la meva opinió, naturalment) l’empordanès Pla, el valencià Fuster i el mallorquí Porcel. En tots tres, tanmateix, cal assenyalar la mateixa absència de l’«amor» femení i del problema social a la seva obra^[006]. Ara bé, al seu llibre sobre en Pla, Martinell fa, per primera vegada segons crec, una referència prou extensa a aquells dos aspectes tan bàsics de l’existència humana. Sí: Pla té idees sobre l’amor i també en té sobre la «qüestió social». Una cosa que no ha d’estranyar-nos, ja que Pla té idees sobre totes les coses.

Vet aquí què diu sobre l’amor, sempre segons Martinell. Al volum XII de la seva Obra Completa, Pla dedica vint pàgines a l’amor. «Qui havia de dir-nos —assenyala amb una estranyesa reveladora el seu biògraf— que Pla parlaria de l’amor amb tanta insistència! Perquè, a més, ho fa molt seriosament. No es tracta de relliscar sobre el tema d’una manera superficial. Res de frivolitats: a Pos, ni més ni menys. I, si algú creia que era un cínic carregat d’ambigüitats, veurà ara que és tot un moralista».

«L’amor físic —ens diu Pla— és a dir, el compartit, és Púnica forma d’amor que tendeix a la monogàmia; és a dir, a la satisfacció. Totes les formes poligàmiques impliquen una mera superficialitat de relació: una insatisfacció permanent i raonada». Aquestes paraules foren escrites fa molts anys, i Inexperiència de les «comunitats sexuals» als Estats Units i als països escandinaus ho han confirmat. Segons sembla, i a gairebé totes elles, la poligàmia es transforma molt ràpidament en una monogàmia de preferències que corresponen indubtablement a l’amor físic compartit. He llegit en un estudi sobre aquelles comunitats que, quan una dona vol ser mare, cerca el futur parc fora de la comunitat, en un desesperat intent de monogàmia.

I continua Pla, amb la seva clarividència: «L’amor físic compartit és incompatible amb la poligàmia; és incompatible amb l’amor lliure; l’amor lliure és una manera infantil, aparentment desvergonyida, de parlar de l’amor inexistent». Però no hi ha en la seva actitud un reflex timorat sobre l’amor, un retrocés al romanticisme o al misticisme, ja que ens diu amb gran força que en l’amor compartit hi ha absoluta llibertat, car «l’amor real és inseparable de la pornografia». Res, doncs, d’«ulls en blanc» ni de sospirs a l’aire. I, sorneguerament, acaba amb una frase típica de la seva filosofia escèptica: «L’amor físic és l’única forma de fatiga que fa dormir. Dormir és importantíssim». Sempre el seu contrapunt defensiu per no caure en la transcendència o la petulància.

Bé, n’hi ha prou de llegir els manuals més moderns de la sexologia per a veure que ara els «especialistes» repeteixen «transcendència i dogmatisme», aquells conceptes de l’escriptor de Palafrugell. I què ens diu Pla del «treball» i de la «societat»? Al seu llibre, Martinell dedica tot un capítol a explicar-nos quelcom que jo creia absent de la seva obra.

Martinell mateix reconeix que les referències socials de Pla són molt rares a la seva obra i que quan parla de l’«obrer» es refereix al treballador de Palafrugell i les seves comarques: és a dir, l’artesà el treballador de la petita indústria. Aquest tipus social, diu amb raó Martinell, no té idees «obreristes» en el sentit de voler organitzar una nova societat sobre el treball col·lectiu. Darrerament he tingut ocasió d’escriure sobre els treballadors als Estats Units i he parlat de la sindical AFL-CIO, la qual agrupa els treballadors d’«arts i oficis» i els «proletaris». Mentre els primers no volen canviar l’actual societat nord-americana i el que es proposen és assolir avantatges des del seu interior, els del CIO, proletaris de les grans indústries concentrades, tenen més ambicions, encara que tampoc als Estats Units no es proposin crear una societat socialista. En certs països d’Europa el fenomen és més tallant. Els obrers d’arts i oficis són «aburgesats» i els anomenats OE, obrers, «especialitzats», que per cert no són pas especialitzats perquè treballen «en cadena», són els més radicals i subversius. La tendència general a l’Occident és, per una banda, descentralitzar el treball en cadena i finalment eliminar els OE mitjançant l’automecanització. Per això he pogut dir en més d’una ocasió que el socialisme marxista tenia un avenir incert, ja que la seva principal clientela, el proletariat pròpiament dit, està en vies de desaparició, encara que no es tracti d’un problema immediat. (A molts països, els qui intenten «enlairar-se» encara no han nascut…)

L’obrer que ha vist Pla a Palafrugell, i en general a les comarques de Girona, és l’artesà, l’empleat de la petita indústria, l’aspiració fonamental del qual és «establir-se pel seu compte» i ingressar en aquest món tan típicament català de la «menestralia». Mentre no ho assoleix, aquell treballador oscil·la entre l’anarquisme i la bohèmia, dues formes d’«escapisme» individual. Els amics «obrers» de Pla, l’Hermós, el Salat, Salvi, l’embustero, que Martinell descriu amb un talent literari digne del seu biografiat, constitueixen l’horitzó social del gran escriptor, el qual veu en ells, per sobre de qualsevol contingència de classe, éssers humans que passen furtivament per la vida, deixant un rastre efímer de picardia i generositat.

Però, així com a la qüestió sexual Pla havia de dir coses que superaven el seu temps, així també les seves idees «socials» cobren ara una actualitat rigorosa. El proverbi castellà que diu: «No por mucho madrugar amanece más temprano» s’aplica perfectament a un escriptor que va al llit a les quatre de la matinada i s’aixeca a l’hora que la gent de Palafrugell fa la migdiada d’«havent dinat». Amb el seu caminar físic i mental aparentment lent, resulta que és a l’avantguarda de molts problemes humans. «Quan ell se’n torna, els altres hi van…», podríem dir canviant els termes d’una dita popular.

Per a Josep Pla, ens diu Martinell, el gran drama del treball és un altre. Té una dimensió molt més vasta, però particular, encara que afecta tota la societat. El drama és el treball quan no és vocacional. L’esforç que representa per a la persona amb sentit de responsabilitat fer una feina que no li agrada, però que sap que ha de fer, i a més l’ha de fer bé, ja que ha de viure d’això. Aquest és el tema que planteja l’escriptor; creu que les persones han de treballar de gust… L’escriptor mira la qüestió amb ulls humans, no pas amb l’esguard fred del tecnòcrata ordenador que veu les persones com a objectes. Al seu llibre Els moments, diu en Pla: «Comparteixo, doncs, tot el que s’ha dit sobre la immensa tristesa, la callada desesperació, la dolorosa, la inesgotable perplexitat que el treball forçat ha produït entre els homes i dones d’aquesta època». La frase, en la seva simplicitat semàntica, és més profunda i angoixosa que qualsevol text de Marx.

Pla, ens diu Martinell, valora el drama en tota la seva extensió, perquè sap per experiència que només el treball per vocació pot donar un sentit a la vida. Que només tenen una vida completa aquelles persones que poden realitzar-se elles mateixes. El treball vocacional, continua Martinell, és l’únic antídot contra l’avorriment i la solitud. «Planyeu els ociosos, perquè el tedi és sepulcral», ens diu Martinell en una frase digna de Pla. Per això l’escriptor de Palafrugell és un gran treballador que haurà deixat escrites tantes pàgines com Balzac o més i tot. El dilema de Pla, continua Martinell, és «morir de tedi o treballar». Quan preguntaren un dia a Pla si tenia alguna idea sobre l’infern, contestà —com Wells— «que era un lloc on estava prohibit treballar»…

Mentre llegia el llibre de Martinell, i ara escriu l’autor d’aquest llibre, consultava una revista francesa que comentava una enquesta efectuada pel sociòleg Gérard Vincent, en el curs de la qual entrevistà 1286 lycéens, alumnes dels Lycées francesos, 594 nois i 692 noies de quinze a divuit anys, sobre què pensen del seu futur. Es tracta de joves molt representatius del país, que porten els cabells llargs, els agrada la música «pop» i pertanyen en conjunt als grups «contestataris». Contràriament a allò que es diu, no estan contra la societat de consum, que és, precisament, la que els ha permès de gaudir de tot allò de què gaudeixen. Estan, en canvi, contra la massificació. La majoria d’ells —i d’elles— no se senten inclinats cap a les feines o les professions que els donaran millors ingressos, sinó que volen treballar en activitats où ils ne s’ennuyeront pas, en les quals no s’avorriran. Les seves preferències van principalment a les professions d’imaginació, arquitectura, urbanisme, fotografia, cinema, teatre, actors, artistes. Vénen, tot seguit, la medicina, la psiquiatria i la psicoteràpia. Després, l’ensenyament i la investigació científica. Menys de l’u per cent volen ser funcionaris, militars, o dedicar-se a la direcció administrativa d’empreses.

És a dir, la tesi de Pla. El problema és treballar sense avorrir-se. Als Estats Units, a França, a Rússia, a la Xina i a tot arreu. Es tracta d’una solució fàcil? De cap manera! Existeixen i existiran al llarg de molts anys professions i feines «avorridíssimes», però indispensables per a la vida col·lectiva dels homes. L’Hermós, el Salat i Salvi l’embustero, de Pla, són uns personatges realment seductors, però constitueixen només excepcions que s’esvaeixen. El problema social consisteix a crear formes de treball divertides o, almenys, com més suportables millor. Això s’assoleix només amb la reducció de gent dedicada a les dures tasques del camp, a les fàbriques que practiquen el sistema «en cadena» i a les grans concentracions mecàniques. Cal disminuir la col·locació a les activitats primàries i secundàries (indústria i agricultura) i augmentar-la a les terciàries, és a dir, als serveis (no ens referim, naturalment, al servei domèstic que passa el tràngol de desaparèixer a tots els països desenvolupats). Tot indica que el sistema de lliure empresa és més apte per a produir una «feina divertida» que els règims socialistes d’Estat fins ara implantats a diferents països del món. Un amic clarivident i més aviat simpatitzant de les «democràcies populars» acaba de tornar d’un llarg viatge a l’Est, i ha dit que aquells països fan la sensació de «morts maquillats»… És aquesta la raó principal del predomini persistent de l’Oest sobre l’Est. Pla ho havia vist i dit molt abans que ho veiessin o ho diguessin altres.

Fuster ha dit que una selecció de les pàgines antiburgeses escrites per en Pla faria les delícies de l’anarquista o del socialista més exigent. I té raó. Però, la crítica de la burgesia, la fa Pla dins el mateix sistema, i considera que és, després de tot, el règim que permet més llibertat. I per Pla, com pel qui escriu aquestes notes, la llibertat és la base fonamental de tot sistema polític. Totes les altres coses són falòrnies…