MARIA MACIÀ

Macià i la seva dona, donya Eugènia Lamarca, tingueren tres fills: Josefina, Joan i Maria. Josefina es casà amb el doctor Peyrí i és la mare de la muller de Pere Pi-Sunyer, conseller de la Generalitat. L’he coneguda poc. És silenciosa i retreta, però li brilla als ulls la flama del seu pare. Joan Macià s’assemblava més aviat a la seva mare i era la imatge de l’alegria sana i del bon viure. Maria és la síntesi dels dos germans: té la dignitat del seu pare i el tarannà irònic de Joan.

Maria té una gran capacitat de narració i és llàstima que no escrigui les, coses que ha vist i sap. L’estiu passat, a Roses, a casa de la meva germana, ens explicà un atac de què havia estat objecte: un lladregot li arrabassà ràpidament la bossa, corregué a tota velocitat i la llençà al carrer per tal de desembarassar-se d’un objecte comprometedor. El forner de la cantonada, testimoni de l’incident, la collí per lliurar-la a Maria, però ella, indignada i plorosa, ja havia pujat en un taxi i ordenat que la portessin a casa. Víctima d’un fred brutal, Maria cercà inconscientment la intimitat protectora de la seva llar.

El forner obrí la bossa i va trobar-hi la targeta de Maria Macià Lamarca, amb l’adreça i el número del telèfon. El nom li sonà i telefonà de seguida.

—És la senyora Maria Macià Lamarca?

—Sí —digué, una mica inquieta.

—He estat testimoni de l’atac. Tinc la seva bossa i be trobat en una targeta el seu número de telèfon. M’ha impressionat el seu cognom de Macià. Que és parenta del president Macià?

—Sóc la seva filla —respongué Maria, ja més tranquil·litzada.

—Doncs, miri, senyora Macià, jo no sóc ric; sóc un senzill forner, i l’únic que puc dir-li és que si vostè necessita pa en tindrà mentre jo visqui…

—Ara —va concloure Maria—, quan em trobo en una reunió de gent adinerada, no els envejo i penso en aquell forner que no em deixarà morir de gana…