UNA PAU SEPARADA

El document que publico sobre el debat que es tingué al Consell de Ministres del govern de París demostrà que Catalunya, amb un govern propi i un territori republicà, l’únic que hi havia, adossat a la frontera francesa, fou tinguda en compte per les cancelleries europees.

La Guerra Civil espanyola era, en el terreny internacional, molt més complicada que aparentment no semblava i, de fet, hi havia dues guerres simultànies: la d’Itàlia contra la Gran Bretanya i la de França contra Alemanya.

Una guerra territorial i una altra de marítima. Fou l’actitud hostil del ministre de Relacions Exteriors del govern de Londres —Eden— contra l’aventura italiana a Abissínia la que precipità l’entesa Mussolini-Hitler. Eden, de fet, no fou el governant subtil que semblava i fou ell també el promotor de l’ocupació del Canal de Suez després de la seva nacionalització per Nasser, el cap del govern del Caire.

Feren fracassar aquell intent, paradoxalment els Estats Units i la Unió Soviètica.

En el meu llibre sobre les relacions secretes entre Franco, Hitler i Mussolini s’endevina el menyspreu de Franco pels italians, l’admiració pels alemanys i els punts de vista sovint contraris del dictador nazi i el cap feixista.

Els tràgics bombardeigs del mes de març de 1938 a Barcelona foren interpretats per la majoria dels comentaristes, anys després, com una iniciativa alemanya, una mena d’assaig general del que havia d’ésser el bombardeig més tard de Londres.

En els comunicats a què m’he referit abans es veu molt clar que es tractava d’avions italians procedents de Mallorca destinats a demostrar als anglesos que les seves posicions navals a Malta i Port Saïd, a l’entrada del Canal de Suez, estaven directament amenaçades per l’aviació del Duce.

Finalment, Londres i Roma es van apropar i firmaren el Tractat de Nyon, en virtut del qual, de fet, italians i anglesos fan les paus al Mediterrani a costa de la República espanyola.

La situació més perillosa, però, es produí en ocasió dels bombardeigs que he comentat amb l’al·lusió patètica del «barber coix». En aquell moment es discutí en el Consell de Ministres francès la possibilitat d’una invasió de Catalunya per l’exèrcit francès.

Vet aquí un resum dels comunicats secrets amb referència a aquell moment, el més esperançador de la guerra.

No és el meu propòsit desmentir Bosch Gimpera i «salvar l’honor» de Batista i Roca i Nicolau Rubió, bescantat en un dels seus llibres. Les coses són infinitament més serioses. Els nostres dos «diplomàtics» situats a Londres i a París efectivament estaven al corrent de la situació i ens ho comunicaven puntualment. Alguna de les coses que es discutiren en el pla internacional foren indicades concretament per Rubió.

Tradueixo textualment de l’anglès els comunicats secrets d’aquell període fets públics al cap de vint-i-cinc anys de la seva existència.

Berlín, 16 de març de 1938, al moment en què els avions italians amb base a Mallorca portaren a terme sistemàticament, cada dues hores, el bombardeig dels sectors residencials i el centre de Barcelona, amb centenars de morts i milers de ferits.

Vet aquí el que diu Mackensen, secretari d’Estat del govern nazi:

«L’ambaixador espanyol m’ha visitat avui i m’ha dit que tenia coneixement d’una reunió del Consell de Ministres francès, en el curs de la qual, el president del govern de París, Léon Blum, i el seu nou ministre de Relacions Exteriors, el socialista independent Paul Boncour, consideraven seriosament una intervenció militar a Espanya i a favor de la República… L’ambaixador de Franco em demanà quina fóra l’actitud alemanya en el cas que França iniciés una intervenció activa a Espanya. Jo vaig respondre que no s’havia considerat aquella eventualitat, però és evident que qualsevol moviment francès en aquella situació canviaria profundament l’estat de coses…».

Segueix, ara, el telegrama secret enviat per l’ambaixador alemany a París, Kühlenthal, a Berlín, amb data 17 de març de 1938, dirigit simultàniament al ministre alemany de Relacions Exteriors, al Ministeri de Guerra, cap de l’estat major de l’Exèrcit i de la marina de guerra.

«Segons informacions fidedignes, el Consell Suprem de Defensa Nacional francès dedicà una atenció especial als darrers esdeveniments ocorreguts a Txecoslovàquia i a Espanya. Els efectius aeris francesos al Mediterrani han estat posats en estat d’alerta. Vaixells de guerra i de transport han sortit cap a Barcelona per protegir i embarcar els ciutadans francesos de la capital catalana. Altres vaixells de guerra han estat concentrats a Portvendres. L’exèrcit ha pres diferents disposicions i s’han extremat les mesures de seguretat als districtes militars dels departaments XVI, XVII i XVIII. Els departaments de Bordeus, Tolosa i la base naval de Toló han estat reforçats i posats en estat d’alerta».

A la mateixa data del 17 de març, el ministre de Relacions Exteriors, Von Ribbentrop, el mateix que el 23 d’agost de 1939 signarà l’acord amb Molotov que conduí a la Segona Guerra Mundial, dirigí un memoràndum personal a Hitler. «Des d’Itàlia ens asseguren —diu el ministre— que el govern francès està disposat a intervenir militarment a favor del govern de Barcelona. Si es confirma aquella notícia, el govern italià està disposat a respondre amb l’amplitud que consideri necessària».

Ribbentrop envia un altre memoràndum a Hitler, resum de la situació general el dia 21 de març. Els bombardeigs de Barcelona han causat una gran impressió a Londres, i els anglesos desconfien que, en aquestes circumstàncies, pugui arribar-se a un acord anglo-italià al Mediterrani. Després de l’annexió d’Àustria per Hitler, França està molt preocupada pel que pugui passar a Espanya.

El comte Ciano, gendre de Mussolini i ministre de Relacions Exteriors del govern de Roma, ha dit que a qualsevol moviment armat a Espanya per part del govern francès hi respondria el seu país. Per altra banda, continua l’informe del 21 de març, Barcelona no pot ser considerada una «ciutat oberta», puix que és la seu del govern republicà espanyol.

Però el document més interessant és el que envia al Ministeri de Relacions Exteriors el general Keitel, cap de Testat major alemany i una de les figures més destacades de la Segona Guerra Mundial, en data 22 de març. Keitel, com a bon alemany, sistematitza la qüestió en dos capítols:

I. ¿És imaginable una intervenció militar francesa a Espanya? França vol evitar un col·lapse de l’Espanya roja —diu— sota els cops de les forces nacionalistes del general Franco. La desfeta dels «rojos» espanyols disminuiria sensiblement el prestigi francès, ja molt decadent aquests darrers anys. Aquella desfeta reforçaria sensiblement la influència ítalo-alemanya al sud dels Pirineus.

La intervenció militar francesa a Espanya podria evitar el col·lapse dels «rojos», però podria allargar la guerra i convertir-la en una guerra europea. Perquè França sap molt bé que s’hauria d’enfrontar no sols amb l’exèrcit nacional del general Franco, sinó també amb el de dues gran potències militars: Itàlia i Alemanya. Es dubta que França estigui preparada per a una missió militar de tan gran envergadura. D’altra banda, França ho hauria de fer tota sola, puix que és impossible de comptar amb l’ajut militar de la Gran Bretanya.

Les mesures preses per Franco aquests darrers dies poden servir un doble propòsit. A més d’una acció ofensiva, poden tenir un paper defensiu, per tal de preservar la integritat de la frontera franco-espanyola, amenaçada per les tropes roges en retirada o per grups d’indesitjables que podrien travessar la frontera armats i crear grans dificultats al sud de França.

II. ¿Hi ha dificultats insuperables per a l’establiment d’una zona paral·lela als Pirineus i d’una profunditat de 50 quilòmetres dins d’Espanya?

Aquest suggeriment francès (del qual Rubió ens havia informat oportunament) pot ser explicat pel desig del govern de París d’evitar l’arribada a la mateixa línia de demarcació franco-espanyola de contingents franquistes armats i, especialment, de forces ítalo-alemanyes en peu de guerra.

»Si nosaltres volem mantenir —com ho hem fet fins ara— que no tenim forces regulars a Espanya, diu cínicament Von Keitel, no tenim per què oposar-nos a aquella petició francesa… No sé quina fóra l’actitud italiana en aquella situació» —conclou el general Keitel.

Rubió ens explicà les gestions iniciades per França per posar aquella «zona neutra», una vertadera «marca hispànica» en terreny català, sota el control de la Creu Roja Internacional. Keitel, però, dubta que Franco acceptés una proposició que, de fet, consolidaria un territori català per temps indefinit, al marge de l’Estat espanyol.

S’arribà, finalment, a un compromís, acceptat per Franco, Hitler i Mussolini i tolerat per París: no es permetria a les forces italianes i als avions alemanys sobrepassar una línia terrestre i aèria a 50 quilòmetres de la frontera franco-espanyola, per evitar la presència física de soldats italians i alemanys a menys de 50 quilòmetres de França.

Finalment, dues consideracions importants: en cas d’invasió de França —i prèvia l’acceptació del Govern Republicà establert a Barcelona— París hauria reconegut la Generalitat de Catalunya, com a penyora del futur renaixement de la República espanyola. Fou un 6 d’octubre a escala internacional…

En totes aquelles negociacions, el govern Negrín-Álvarez del Vayo reservà totalment la seva actitud. Pel que fa a la constitució d’una zona sota el control de la Creu Roja, la seva posició fou totalment negativa. Negrín s’oposà a qualsevol disposició del govern francès preparant-se a l’acolliment de centenars de milers de refugiats, considerada per ell com a «derrotista». Fou en aquella condició que repetí l’amenaça dels «diplomàtics amateurs», a qui es refereix irònicament Bosch Gimpera, els quals considerava més a prop del piquete de ejecución que de l’èxit.

Fou Nicolau Rubió qui em facilità l’entrevista amb el ministre Georges Bonnet, i Batista i Roca qui preparà una entrevista meva amb Chamberlain a la qual no vaig acudir a causa de la precipitació dels esdeveniments.

Consti, doncs, que tant l’un com l’altre estaven en contacte directe amb els governs de Londres i París i ens posaren contínuament, d’una manera clara i precisa, al corrent de la situació internacional. Tant de bo que ho haguessin fet així els diplomàtics «professionals» de Negrín i Álvarez del Vayo.

Quant als diplomàtics nomenats pel senyor Negrín, no els vull condemnar en bloc, però els que vaig poder conèixer de prop no eren pas gaire adequats a les responsabilitats dels seus càrrecs. Comencem pel ministre de Relacions Estrangeres, senyor Julio Álvarez del Vayo. Era un autèntic «aficionat». Havia escrit algunes coses sobre les relacions internacionals, totalment calcades de la posició negrinista de l’època, sense cap originalitat ni interpretació pròpia. Azaña explicà l’anècdota de la presentació del gabinet ministerial on Negrín, cap del govern, incloïa Álvarez del Vayo al Ministeri de l’Exterior.

—¿Y por qué ha puesto aquel hombre, que es el más «burro» de España, al frente de aquella cartera? —li preguntà el president de la República.

—¡Pues precisamente por esta razón! —fou la resposta.

Pascual va ésser ambaixador a Moscou i també a París. Era metge, com Negrín, i fou potser per aquesta raó que el posà en un lloc del govern, una gran ambaixada, on Negrín volia ser amo i senyor. El vaig conèixer personalment a París, on jo havia anat a donar una conferència, més ben dit, dues, en dos llocs ben diferents: en una reunió oberta maçònica i en un convent de frares dominicans. Vaig dinar a tots dos llocs, i és curiós de constatar que em serviren exactament el mateix menú. Rubió havia organitzat la conferència amb els religiosos i Marceau Pivert, secretari aleshores de Léon Blum, cap del govern francès, la dels maçons.

Aquella meva estada a París coincidí amb l’obertura del judici contra els militants del POUM, acusats, com se sap, de feixistes, franquistes i trotskistes. Jo m’havia ofert com a testimoni de la defensa. L’obertura del procés no s’avisà fins al darrer moment i aleshores vaig presentar-me a l’ambaixada de París per posar-me en contacte amb el jutge.

—Supongo que es Vd. testigo del fiscal acusador —va dir-me l’ambaixador.

—No, señor embajador; sólo quiero dar mi opinión objetiva: su participación en las jornadas del mes de mayo de 1937 fue un lamentable error, pero ninguno de ellos es fascista, franquista o trotskista. Y esto es lo que quiero que conste en mi declaración.

Així ho vaig fer, però en arribar a Barcelona vaig saber que la meva intervenció havia estat considerada inacceptable pel jutge per qüestions «tècniques» d’identificació. En els pocs minuts de la meva estada al seu despatx es produí un fet revelador de la seva personalitat. Pascual estava parlant per telèfon. Tenia un gos, corpulent i dòcil. L’ambaixador deixà un moment l’aparell i l’acostà a la boca del gos. «Es Emilia —li digué—; quiere saludarte». En efecte, el gos s’acostà a l’aparell, reconegué probablement la veu d’Emilia (ignoro qui era) i bordà tendrament dues o tres vegades.

—Es muy amable —em digué l’ambaixador, visiblement satisfet.

Era un home baix, socarrut, mig calb, introvertit, el revés del que ha d’ésser un ambaixador. Un francès em digué que els seus col·legues l’anomenaven «Robinson Crusoe» de la Diplomàcia…

Però el cas més divertit fou el d’Álvaro de Albornoz, un bon escriptor polític i orador. Era molt baix, no devia passar del metre i mig i tenia una figura grotesca. S’assemblava a un còmic de cinema de la nostra joventut anomenat Pulidor. Fou també ambaixador de la República a París. Llegia el francès, però ni el parlava ni l’entenia. Els francesos l’anomenaven l’ambassadeur «bon bon». A tot contestava «bon». Un dia, però, el «bon» fou causa d’un malentès. Fou precisament invitat per Herriot, cap del govern francès, a un dinar íntim. «Bon», digué don Álvaro. «Què li sembla demà passat?». «Bon», continuà l’ambaixador. «A la una de la tarda al Palau Matignon». «Bon», «bon», fou la rèplica final.

L’endemà passat, a dos quarts de dues, i en una cridada frenètica de Matignon, el secretari particular d’Herriot, preguntà, visiblement alarmat, si li havia passat alguna cosa, a don Álvaro, puix que no havia arribat al dinar íntim i confidencial ofert pel president del govern. Els funcionaris de l’ambaixada, conscients del que havia passat, donaren una excusa acceptable pel seu retard: «Acaba de sortir i no trigarà gaire a acudir a la cita».

Ningú no ha sabut mai què és el que discutien. «¿Com va anar el dinar?». «Bien, muy bien; el faisán, exquisito…».

Álvaro de Albornoz —cal reconèixer que tenia un nom «presidenciable»— arribà a ser, per pocs mesos, cap del govern de la República a l’exili de París i vingué a Nova York en dues o tres ocasions, per assistir a les reunions de l’ONU. Nosaltres obtinguérem per a ell una classificació d’observer que li permetia l’entrada lliure a totes les dependències d’aquella immensa organització.

Un dia, per demostrar, segons ell, la seva españolidad, es vestí amb una capa negra folrada de vermell; amb un barret negre ample i lluent. La capa, per a un home alt i segons el lloc i l’ambient, pot ser molt bonica. Però en ell era simplement grotesca. Tothom se’l mirava amb un lleuger somriure irònic, fins en aquella casa, en què abundaven les més variades vestimentes. L’acompanyava el delegat basc —Irala—, un gegant que s’acosta als dos metres. Albornoz estava particularment irritat pel curs dels esdeveniments a l’Assemblea General. Com el seu predecessor a la presidència del govern espanyol a l’exili, un home infinita ment més ponderat, creia que la qüestió franquista es resoldria a l’ONU i demanava la intervenció per imposar un govern, Álvaro de Albornoz amb capa i tot. Les coses no es resolen així, i ja va ser un èxit la decisió adoptada de retirar de l’Espanya franquista totes les representacions diplomàtiques a nivell d’ambaixador.

Estava furiós, i un home petit, vestit d’aquella manera, resultava més còmic encara. Irala, des de les seves altures, el mirava amb una certa estranyesa. Don Álvaro de Albornoz trobà la frase més inadequada i exclamà en alta veu: «Esto es una reunión de pigmeos». El «seu» govern dimití i ja no el veiérem més a Nova York.

No puc acabar aquest capítol crític, sobretot el que fa referència a la posició francesa del mes de març de 1938, sense fer constar que el govern Negrín no intervingué gens ni mica per aprofitar diplomàticament una situació favorable. Més tard, la tesi dels 50 quilòmetres, acceptada implícitament pels italians i els alemanys, les tropes i els avions dels quals no s’acostaven mai a la frontera francesa, obria una remota possibilitat de fer intervenir la Creu Roja Internacional.

La trista realitat d’una inevitable i imminent derrota militar i la tesi oficial de lluitar fins a la fi per fer possible l’enllaç de la guerra civil espanyola amb la guerra mundial prohibia tota preparació de l’èxode que s’apropava.

Keitel tenia raó quan parlava de la legítima inquietud francesa provocada per la possibilitat de greus incidents militars entre les forces espanyoles en retirada i les autoritats del Rosselló.

En aquelles tràgiques circumstàncies hauria estat necessària l’adopció de certes mesures pel costat de França per acollir els centenars de milers de refugiats que passarien la frontera.

Negrín i Álvarez del Vayo s’hi oposaren rodonament. Tot intent de preparar l’allotjament dels fugitius serà considerat hostil, digueren, puix que serà un reconeixement explícit que els republicans han perdut la guerra. «Les operacions continuaran al front del Centre —digué Negrín al govern francès—. Hem perdut “la batalla de Catalunya”, digué en un to solemne, però encara no hem perdut la guerra».