SALVADOR DALÍ I FRANCESC PUJOLS

Salvador Dalí arribà de Barcelona el 26 de desembre de 1956, tal com fa d’ençà de molts anys. Pocs dies després de la seva instal·lació a l’hotel Saint-Regis, residència acostumada durant els seus mesos novaiorquesos, em telefonà per parlar-me de moltes coses que tenia al cap, però sobretot de Francesc Pujols. Els «tres homes» de Dalí són l’escriptor de Palafrugell, Josep Pla, l’arquitecte de Reus, Gaudí, i el filòsof de Martorell, Pujols.

—Com que hem de parlar molta estona, valdria més que vinguessis diumenge a la tarda. Per altra banda, no em trobo gaire bé i passaré la tarda al llit.

El tema de la discussió fou, inicialment, sobre Gaudí. El pintor de Figueres ha estat, ja de petit, i puc assegurar-ho, un fanàtic del gran arquitecte. Dalí és un home subjecte a la màgia dels noms. El fet que el seu germà, mort de molt jove, es digués Salvador Dalí, que és també el nom del seu pare, l’ha tingut fascinat tota la seva vida.

Els cognoms Dalí i Gaudí sonen exactament com «delir» i «gaudir», dos verbs catalans que volen dir desitjar i fruir fins a l’èxtasi.

La devoció daliniana per Gaudí té arrels ultraartístiques i raons històrico-socials que neixen en la seva adolescència i joventut. Quan estudiàvem el batxillerat a Figueres, Gaudí era un dels nostres herois i el seu nom apareix sovint a les pàgines dels nostres escrits. Fou la nostra època romàntica de republicans federals, i els nostres ídols eren Abdó Terrades, Monturiol, l’inventor del submarí, nascut a Figueres, i Pi i Margall. Gabriel Alomar, el gran poeta mallorquí, era el nostre mestre de literatura a l’Institut. Més tard, Dalí es creà una trilogia d’ídols: Gaudí, Prim i el pintor Fortuny. Tots tres, deia aleshores Dalí, han nascut a Reus; jo no, però «quasi».

L’obra de Gaudí era tan poc convencional, tan deslligada de les concepcions artístiques i estètiques d’aquell temps, que la crítica «moderna» l’oblidà totalment. De sobte, el Museu d’Art Modern de Nova York anunciava el «descobriment» de Gaudí i organitzava un seminari dirigit per Sweeny, exdirector del Museu, amb la participació de l’arquitecte Josep Lluís Sert, el professor Hitckok i Dalí mateix, que en fou el promotor principal.

—Aprofitaré aquest espasme intestinal que pateixo per a treballar en el text del meu discurs, però abans vull llegir-te un paràgraf del llibre de Pujols dedicat a la «sumpèctica», una filosofia creada per ell i considerada per mi indispensable per a conèixer a fons el sentit de l’obra del creador.

I, llavors, dret sobre el llit, amb un pijama sense pantalons, Dalí, que sempre m’ha fet recordar físicament Don Quixot, va llegir-me les pàgines, realment al·lucinants, de Francesc Pujols en les quals estableix una comparança entre l’escudella catalana i el seu pensament filosòfic i religiós.

Vet aquí una reproducció textual d’un paràgraf potser el més grandiós de la literatura catalana.

CONDICIONS EXCEPCIONALS DE LA SUMPÈCTICA

«La Sumpèctica té primerament prioritat sobre totes les altres cències i segonament és la més sublim, la més possible, la més antiga i encara que sembli contradictori la més nova i la més útil de totes, perquè respecte a la prioritat i a la superioritat només cal dir que si la única que hi podria ésser considerada anterior i superior per la universalitat de l’objecte, seria l’ontologia, s’ha de dir que dividint-se l’ésser en concret i abstracte, l’ontologia que és la ciència que estudia l’ésser en si mateix, és dir, l’ésser com a ésser no pot examinar res que no convingui an aquestes dues accepcions de l’ésser, de manera que no pot contenir res que sia particular a l’ésser concret perquè l’estudi d’aquest ésser queda delimitat per la naturalesa especial de l’ésser abstracte. I per això es pot dir que si en l’ordre de la universalitat l’ontologia és la ciència primera, com va dir molt bé Aristòtil, per raó d’aquesta mateixa universalitat no és la primera en l’ordre de la riquesa o quantitat del contingut, perquè l’ésser concret conté més del que pot cabre en els límits de l’ésser abstracte i d’aquí ve que si l’ontologia és la primera en l’ordre lògic, la Sumpèctica és la primera en l’ordre positiu de l’acte de contenir perquè essent la concreció positivament rica i plena i l’accepció general de l’ésser buida del tot, la superioritat en l’ordre abstracte no compensa les pèrdues del concret i podem afirmar rodonament que la Sumpèctica és superior a totes les ciències des de l’ontologia fins a les altres perquè és la que conté més.

»Per quant a la sublimitat d’aquesta ciència, que mereix ésser anomenada ciència de la veritat sublim, n’hi ha prou i de sobres amb anunciar l’objecte que tracta per a fer sapiguer i entendre d’una vegada per sempre que cap ciència la pot superar ni igualar en aquesta condició perquè donat l’objecte de la Sumpèctica, la sublimitat se’n desprèn com una conseqüència necessària i per això l’escola que nosaltres fundarem per a ensenyar-la, si és que tenim temps de fer tot el que ens proposem, es tindrà d’anomenar l’escola sublim, i és que la Sumpèctica ho acapara tot i ho fon i ho fusiona com l’olla de la cuina catalana que quan bull omple la casa de soroll coent la carn de bou que s’hi posa amb la gallina, la botifarra, la cansalada, la pilota que es fa amb la carn trinxada, ou, farina i segons a quines cases hi posen alls i julivert, i tot carn, gallina, botifarra, cansalada i pilotà, barrejat amb cols, patates i cigrons, bull per a fer el brou que manté el ventre i la casa i és com l’olla de la veritat, que bull damunt dels ossos del pensador, que només té la pell i l’os, com un sac d’ossos que li flamegen com un munt de sarments, i per omplir l’olla de la Sumpèctica, agafa la terra amb les mans, mirant que no li caigui la fulla dels arbres i amb els braços agafa el sol que els madura i els asseca, ni es deixa les naus que amb les tempestes del mar la vela els hi cau com una cortina despenjada després d’una gran festa. Agafa les bèsties amb les mans com el qui vol posar el collar als gossos i amb els braços agafa l’herba que pasturen quan són a la muntanya; fa anar tota l’aigua dels rius al mateix safareig; de la de la mar que fa el que el vent vol, no en deixa perdre ni una gota. Alça els braços i agafa el vent; convoca els homes i s’emporta les grans ciutats amb els carrers que van d’un cantó a l’altre blincats com una palma i les muralles que les volten torçades com un vímec; acaparant tot el que es veu i es toca, la collita dels raïms, les campanes de les esglésies que toquen a festa, les trompetes que deixen passar el vent del pit com els diamants la claror, el mar que pesa i sospesa els vaixells com unes balances i tot el que troba i el que li donen, perquè per a fer bullir l’olla del pensament va d’un cantó a l’altre, com el que va de casa en casa i de porta en porta i l’un li dóna un tros de carn, l’altre un tros de cansalada i l’altre un grapat de cigrons que l’ha d’agafar amb totes dues mans perquè no li caiguin, perquè tot és bo el que l’olla cou i per a fer el brou de la veritat, que és l’aliment de l’home, no hi ha res que no li tingui d’agradar i el brou que fa es pot tallar, de tan espès, i fa llunes, com la nit que emmiralla la lluna amb els llacs, el mar, els rius i els bassals de les fonts, i pastant-ho tot amb la farina i el llevat del pa que s’infla dintre del forn que crema com el pensament del que medita, quan ho té tot a les mans s’ho mira, com el que es mira una moneda antiga per a saber de quin temps és».

En arribar en aquest punt, Dalí féu una expressió de dolor agut, llançà un crit esgarrifós i es va retòrcer sobre el llit. Alarmada, Gala cridà urgentment el metge de l’hotel. Era un atac brutal d’apendicitis; una ambulància el portà al French Hospital del carrer 30 i fou operat ràpidament pel doctor Hubert. Dalí tenia l’apèndix rebentat; dues hores més tard hauria estat un cas de peritonitis…

Gala i jo l’acompanyàrem a l’hospital i, en el moment d’entrar a la sala d’operacions, després d’haver-se confessat, perfectament lúcid i tranquil, em digué: «Això ha estat l’escudella d’en Pujols».

La convalescència de Dalí fou llarga, gairebé durà cinc setmanes. Tot havia anat bé, però li restava una febreta postoperatòria que intrigava els metges. Mentrestant s’acostava la data de l’homenatge a Gaudí. Fou impossible la seva assistència en aquell acte del qual era el responsable principal. Es decidí d’enregistrar la intervenció de Dalí perquè fos tramesa al públic del Museu amb altaveus. Llegí l’apologia de l’escudella, però aquesta vegada amb més precaucions, no fos que aquesta vegada se li rebentés el fetge.

En un llibre dedicat a Dalí, Pujols fa una descripció exacta dels propòsits artístics del pintor de Figueres. «Al meu sempre benvolgut amic Dalí —diu, i continua—, des de la meva soledat he seguit el vostre itinerari artístic al llarg del món. En les meves meditacions no oblido mai el problema estètic del nostre temps, que és el més gran que s’ha plantejat a la història, i tampoc no oblido els homes que l’encarnen avui: vós creant per la nostra terra i Picasso criat en ella. Picasso cerca l’art en la deformació; vós, en la transformació.

»Aprofito aquesta avinentesa —afegeix Pujols, amb la seva serietat llegendària— per a posar-vos en guàrdia sobre la figura de l’apòstol Santiago de Compostel·la (del qual Dalí ha fet un quadre gegantí). Artísticament podeu disposar com vulgueu del cristianisme, com tants pintors i escultors han fet, però científicament no us fieu massa del que es diu. No trigarem gaire a saber, científicament, no llegendàriament, que el qui està enterrat a Galícia no és Santiago, degollat com un xai a Jerusalem, sinó sant Pau, que és el qui portà el cristianisme a Europa després d’ésser refusat per l’Àsia…

»Salut a Gal·la Placídia, la matrona romana que us acompanya».

A la mateixa pàgina, Pujols escriu les frases següents:

«Al Salvador de la pintura dedico el meu Gaudí al meu Dalí. Mentre els “gaudinistes”, que són els més grans artistes dels temps moderns, deformen Part per trobar la Vida, vós, Dalí, trobeu la Vida en la Forma.

»Apel·les, Rafael, Dalí.

»La vostra visió artística és sempre transformadora, mai deformadora».

Dalí, amb el seu anglès franco-català, que jo vaig posar en un anglès bastant català, va escriure els Set Punts enregistrats a l’hospital francès, escoltats per una gran massa concentrada a la Sala del Museu Modern de Nova York el 21 de gener de 1958.

Vet aquí els seus Set Punts, tan cèlebres com els famosos Catorze Punts del president dels Estats Units Wilson, posats davant el món en la inauguració del Tractat de Versalles l’any 1918.

1. Protesto violentament contra certs crítics de Nova York que, en comentar el poder místic i còsmic de Gaudí, el comparen amb el de Walt Disney. Sóc un bon amic de Disney, però la comparança demostra el grau d’irresponsabilitat a què han arribat avui certs crítics d’art.
2. No protesto —en absolut— contra l’Exposició Gaudí de Nova York. Al contrari, l’aplaudeixo amb entusiasme. Aquesta exposició, la primera sobre aquell geni català, fa honor al Museu d’Art Modern, a la ciutat de Nova York i al poble dels Estats Units. El principi d’aquest «classicisme vivent» comença immediatament del fi de Pobra heroica dels millors pintors abstractes, després del col·lapse de l’arquitectura funcional i masoquista.
3. Protesto, i amb més violència si és possible, contra certs arquitectes, vells i intel·lectuals, de fàcil identificació, que asseguren ara que «sempre els havia agradat Gaudí». És absolutament fals. L’any 1927, Dalí era l’únic que defensava Gaudí contra tothom, especialment contra els Christian Zervos (un editor d’art franco-grec) i els Le Corbusier (un dels més grans precursors de l’arquitectura funcional). Només Picasso m’animà, confidencialment, en la meva «croada» i em digué que considerava Gaudí com «un geni únic del nostre temps».
4. Tampoc no protesto contra la possibilitat que se m’encarregui de la continuació de les obres de la Sagrada Família, l’única «catedral vivent» que existeix actualment al món. La idea, la va iniciar Igor Markevitch en el curs d’una conferència de premsa a Barcelona. En aquella ocasió memorable va dir que l’únic home capaç al món de continuar l’obra de Gaudí era Dalí. La mateixa idea fou acceptada pel pintor Tàpies i altres intel·lectuals francesos i espanyols. En el cas que aquella idea prosperés —continuà Dalí en el punt 4—, faig públiques les promeses solemnes següents: «Mai no usaré Picasso. La seva obra, indiscutiblement genial, representa una falsa desviació de Gaudí. En canvi, sé des d’ara el lloc exacte on han d’ésser col·locades dues escultures del diví Boccioni. I sé també com integrar en el conjunt portentós de la seva obra algunes de les microscòpiques abstraccions dels pintors abstractes, especialment els herois i sacrificats com Klein, Mathieu, Tohey, Serpent i d’altres. Cadascun d’aquests pintors ha trobat algunes microestructures vivents que, en si, no són gairebé res, però que són les cèl·lules simbòliques del futur classicisme vivent».
5. Saludo la pròxima aparició del llibre Antoni Gaudí, del meu amic Sweeny, perquè el considero una important contribució a la història de l’Art. Gairebé tots els autèntics pintors actuals són, d’una manera o altra, «gaudinistes». El mateix passa amb els arquitectes, perquè una de les tragèdies de l’art modern és de deformar violentament totes les coses per recuperar la Vida gairebé perduda.
6. Proclamo Francesc Pujols —el millor i el més gran amic de Gaudí—, el qual ningú no sap qui és, com el més gran geni filosòfic del nostre temps. Pujols demostrà que Gaudí era un fanàtic de l’art grec, del classicisme de Praxíteles, Fídies, Apel·les. Gaudí creia que aquell fou el període artístic més perfecte de la humanitat.
7. (i darrer). La meva muller —Gala— no ha comès mai cap error en l’avaluació dels problemes estètics i afirma que la més meravellosa creació de Gaudí consisteix en dues de les seves columnes recentment aixecades a la catedral de la Sagrada Família, fetes de dos moviments helicoïdals oposats. Dalí pensa com Gala i veu en aquelles dues columnes el símbol i l’anunci de l’art clàssic i vivent de demà.

Com he dit, abans d’entrar a la taula d’operacions, Dalí va confessar-se i, entre altres «pecats», va admetre que no era casat amb Gala, religiosament. El capellà li donà la benedicció amb la condició que es casés per l’Església catòlica. Dalí va prometre que així ho faria. Pocs mesos després de la seva convalescència, es casà per l’Església catòlica a la capella dels Àngels de les comarques gironines.

Ara, pensa casar-se per l’Església copta russa, que és la de la seva dona, Gala. Dalí serà, doncs, casat i recasat amb la mateixa dona, que és l’única que ha conegut, en el sentit bíblic de la paraula.

El gran pintor mexicà —Diego Rivera— també es casà, després d’un divorci, amb la seva exmuller. «La quiero tanto —va dir a la roda de premsa el dia de la cerimònia— que me he casado con ella dos veces».

Dalí també ho ha fet, però sense un divorci entremig.