Pla, home

Pla és, en el fons, un home senzill i, quan vol, és molt amable i cortès. Al començament de la guerra civil, m’envià una persona molt honorable —coneguda de tots dos— perquè l’ajudés a obtenir un passaport. Era després de l’assassinat del periodista Josep Maria Planes.

Vaig demanar a la persona que m’envià, pertanyent al sexe femení, que em deixés un parell de dies per veure com estava la cosa.

Planes fou assassinat com a conseqüència d’uns articles molt violents —i justificats— contra la FAI. Pla mai no havia escrit res que pogués provocar represàlies. El seu estil sempre ha estat matisat per la ironia i no usa el sarcasme o l’atac brutal.

Immediatament després de la visita d’aquella senyora, vaig posar-me en contacte amb Garcia Oliver i, sobretot, Aureli Fernández. M’asseguraren, d’una manera total i absoluta, que Pla no passava cap perill. L’assassinat del periodista Planes havia produït un gran escàndol a Europa.

Tots els partits, sobretot a França, reaccionaren contra aquell atemptat a un periodista liberal. Els dirigents de la FAI s’adonaren del mal pas que havien fet i estaven disposats a tot el que fos necessari per evitar una repetició que, en la figura de Pla, hauria estat encara més perjudicial per a ells.

Després, però, vaig comprendre el «drama» de Josep Pla. Fossin quines fossin les garanties que li donessin de la seva seguretat, Pla era un home que no podia viure en l’ambient de la Catalunya d’aquell temps, tant durant l’època del «desordre anarquista» com, després, de «l’ordre comunista». Em diran que hi havia molta de gent que es trobava en una situació semblant i es mantingué serena i reservada. Ara, Pla és un home que ha d’escriure; escriure és la seva vida i ha de poder escriure dintre unes coordenades específiques.

S’estima més viure amb ordre sense justícia que amb justícia sense ordre. El seu dilema no és acadèmic, sinó visceral. Per altra banda, ell es posà a la disposició de Cambó i féu el que Cambó li suggerí. És impossible de qualificar Cambó i Pla de feixistes. Ambdós veieren en Franco el prototipus del general noucentista. Un Pla franquista és tan inversemblant com un Pla comunista. A l’escala internacional, Pla era anti-Hitler i anti-Mussolini i es pot assegurar que treballà, sense ésser-ne membre, amb el Servei d’Intel·ligència britànic per fer passar clandestinament els aviadors anglesos i aliats que fugien de França perquè poguessin arribar a Lisboa sense gaire perill, per continuar la guerra contra Hitler.

No es tracta d’una fitxa política modèlica, però és segur que Pla no cometé cap delicte ignominiós. Pla és un escèptic, i els escèptics no han estat mai sanguinaris. Podria citar —i no ho faré— més d’un «romàntic» prostrat amb les mans empastifades de sang.

L’any 1962 ens veiérem a Nova York i tractà de persuadir-me perquè jo desistís de tornar a Barcelona. «Espera sis mesos i tot haurà canviat». Els homes que ell admirava més a Catalunya eren Pere Duran Farrell i Manuel Ortínez. Deia de Tarradellas que era l’únic exiliat que tenia «cara i ulls». Ja em direu quants socialistes i comunistes d’avui pensaven igual que Pla l’any 1962!

En el terreny de l’anècdota personal unes pinzellades dignes de Pla. Havia sentit parlar dels bistecs de dimensions colossals que es menjaven als Estats Units. Vaig convidar-lo a l’Associació de Premsa Estrangera, de la qual jo era soci en tant que corresponsal a Nova York de diferents diaris hispano-americans. Al restaurant de l’Associació servien, en efecte, bistecs de grans proporcions, i el vaig portar allà, en un ambient, per altra banda, molt interessant i cosmopolita.

També volia beure whisky de veritat (una de les raons que el feien antifranquista és la poca autenticitat dels whiskies que va beure durant tants anys). Jo li vaig recomanar unes cues de llagosta molt acceptables que s’importaven de l’Àfrica del Sud. La vida, a Nova York, aquells anys, era molt barata, fins i tot en articles com els esmentats. Els vins d’importació francesa eren també molt raonables a causa de la devaluació del franc.

Fou, doncs, en termes espanyols i europeus, un dinar sumptuós: llagosta, bistec, vins i formatges francesos i whiskies. La factura pujà 25 dòlars, xifra aleshores molt alta si tenim en compte que es podien comprar per aquella suma dos parells de sabates. Als Estats Units, encara ara, els articles d’alimentació són baixos i els de luxe molt elevats. És un dels secrets de l’economia d’aquell país que ara trontolla també.

El costum dels socis de l’Associació era signar la factura, que s’havia de pagar cada mes, i deixar per als cambrers el deu per cent. Així ho vaig fer: 2,50 dòlars.

—Baratíssim —va exclamar Pla, sortint de l’àpat. Em va semblar prudent callar i deixar-lo viure amb aquella visió «gargantuesca» dels Estats Units.

El meu tercer i darrer fill, Marc, nasqué a Figueres i el batejàrem a Roses. Entre els convidats hi havia Pla i Ibàñez Escofet. La festa tingué lloc a casa de la meva germana casada amb Jaume Sunyer Pi. Ambdós són totalment abstemis; és a dir, no beuen cap mena d’alcohol. Pla reclamà whisky. La meva germana, una mica compromesa, digué a la cambrera que anés a un colmado on solíem comprar coses i demanés el whisky més car. No recordo la marca, però era un licor autèntic d’una de les marques més prestigioses.

Pla el va assaborir amb gran solemnitat i em digué:

—Noi, la teva germana entén molt en whiskies…

Mossèn Carles, el capellà de Roses, era un vellet molt simpàtic i espavilat. Fou ell qui batejà el meu fill i acabà la cerimònia amb una mena de sermó llatí tan catalanament pronunciat que tothom l’entengué. (Jo tinc la sospita que era un llatí inventat per ell).

En acabar-lo, Pla s’adreçà a ell, li agafà la mà i li digué:

—Mossèn Carles, vostè parla un llatí collonut.

En una ocasió vaig escriure que un poble creador d’un poeta com mossèn Cinto i un prosista com Pla era ja assequible a la nacionalitat. Ho vaig dir a Joan de Sagarra i em contestà que faltava un home de teatre per a fer la trilogia completa. Hi vaig afegir, sense esforç, Josep Maria de Sagarra, autor de teatre i gran prosista. Fa pocs mesos vaig parlar, amb Pere Pla, de mossèn Cinto i de Pla, forjadors essencials, i jo diria suficients, de la nació catalana. Em digué:

—Home, jo hi afegiria Sagarra…

Això vol dir, tot i reconèixer la independència de judici de Pere Pla, que Sagarra és un «home del seu germà». D’acord, doncs; amb mossèn Cinto, Josep Pla i Josep Maria de Sagarra la comunitat catalana ha creat tres escriptors que han donat a la nostra llengua la vitalitat i l’altura necessàries perquè en una organització realment lliure del món es donés als catalans la categoria de nació…

I de Fabra, Espriu, Maragall, Joan Coromines, Carner, Guerau de Liost, Riba, J. V. Foix, Salvat-Papasseit, i tants altres, vells i joves, que no puc citar, què en farem? Els inscriurem definitivament a la llista gloriosa on hi ha els científics, els artistes, els historiadors i els polítics, que han donat a Catalunya consciència de la seva nacionalitat.