PRIETO, POLÍTIC

Més tard, així ho escric ara, estiu del 1979, Prieto moderà la seva posició referent a Catalunya i, sobretot, es manifestà com un gran governant. No tenia res de socialista ni crec que hagués llegit una sola ratlla de Marx o de cap assaig marxista. Era, de fet, un patriota espanyol, en el sentit acceptable de la paraula; un «jacobí», el centralisme del gual responia, equivocadament, com el dels francesos, a la lluita contra la idea «girondina» i vendéenne; és a dir, la creença que tota reivindicació «regionalista» era un ressò feudal i reaccionari.

Sóc de l’opinió, i ho he expressat públicament moltes vegades, que si després de les eleccions del 16 de febrer de 1936 s’hagués format un govern Prieto, i no un govern Azaña, les coses haurien pogut canviar. Es perdé una altra ocasió després de l’«expulsió» d’Alcalá Zamora de la Presidència de la República i el nomenament d’Azaña per a aquell càrrec. El primer govern d’aquest home tan representatiu del «verbalisme» republicà, encara que fou un gran escriptor i orador, era la imatge de la feblesa. Com ho indica el nomenament —com a president i ministre de la Guerra— d’un personatge tan feble i mancat d’imaginació com fou Santiago Casares Quiroga.

En un comentari meu de l’època dic que havia sonat l’hora d’un president de la República, culte i intel·lectual, i d’un cap de govern socialista, popular i vigorós: Indalecio Prieto. Però l’ala esquerra del PSOE, dirigida per Largo Caballero, el «Lenin espanyol», Álvarez del Vayo, instrument dels comunistes i, sobretot, vaig dir aleshores, per les Joventuts Socialistes Unificades, controlades per Santiago Carrillo, ho feren impossible. A la presidència hi hagué Casares Quiroga, a Governació un català honorable, però sense capacitat de respondre al desafiament del temps —Joan Moles— i a Relacions Exteriors, un Augusto Barcia, que no tenia ni idea del que era la relació de forces en aquell moment basada en el triangle Hitler-Mussolini-Stalin.

Tot Espanya sabia que es preparava un cop d’estat, menys el govern. Lluhí Vallescà, ministre català de la cartera de Treball, envià el seu més íntim col·laborador i amic a Barcelona, Joan Casanellas, per assegurar, en nom del cap del govern, que no passava res. De retorn a Madrid, després d’haver complert la seva tan «encertada» missió, Casanellas fou detingut al tren a l’estació de Saragossa i condemnat a mort. Encara viu, sortosament, i és senador.

Casares, i tot el seu equip, dimitiren i durant vint-i-quatre hores existí, per iniciativa d’Azaña, ben intencionada però totalment innocent, un govern del qual fou cap el president Diego Martínez Barrio, un andalús ondulant, separat a temps del lerrouxisme, i que havia demostrat la seva «mà esquerra» i capacitat de negociació. L’encàrrec presidencial no podia ésser més quimèric: un govern nacional i la pau immediata, Entre els seus membres més eminents hi havia el general Miaja i el jurisconsult Felipe Sánchez Roman, un dels savis que havia trobat més «arguments» contra l’Estatut de Catalunya.

El general Miaja telefonà al seu col·lega general Mola per oferir-li un càrrec en el nou govern; Martínez Barrio féu la mateixa proposició al general Caballero. Tots refusaren, naturalment. I es formà aleshores el govern Giral, un home intel·ligent i ben intencionat que no era, ni de bon tros, el que exigia la situació. A Guerra, hi posà, tanmateix, un militar: el general Castelló (és curiós d’observar el seu cognom català) i a Governació un altre home d’uniforme, el general Pozas. El «cop d’estat» fracassat es convertia en una guerra civil.

La guerra va fent el seu camí i en la nova crisi del mes de setembre ja es forma un ministeri que reflecteix millor la realitat del moment. President i Guerra, Largo Caballero; Marina i Aviació, Prieto; Governació, Ángel Galarza, l’home que havia creat els «Guàrdies d’Assalt» de la República. Els socialistes tenen encara a Relacions Exteriors Álvarez del Vayo i el doctor Negrín, un desconegut, a Finances. Hi havia, encara, dos comunistes, Jesús Hernández a Instrucció Pública i Vicente Uribe a Agricultura. Un català, Tomàs i Piera, i un basc representaven els dos països autònoms. El basc era José Antonio de Aguirre, que, poc després, serà nomenat cap del govern d’Euskadi. A la direcció de la Policia, Largo Caballero hi posà un home de la seva confiança: Venceslao Carrillo, pare d’un xicot de vint anys que es deia Santiago.

És, com pot veure’s, un govern de guerra, en el qual manca, però, una representació important: la CNT, El govern de la Generalitat, per la seva banda, s’anà adaptant a la nova situació política creada per la guerra i han entrat a formar part del govern tres representants de la gran central sindical obrera, en la persona de tres moderats: Joan P. Fàbregas, procedent del catalanisme social, Joan J. Domènech i Garcia Birlan.

Poc després, Largo Caballero amplia el seu gabinet ministerial, amb l’entrada de quatre ministres sindicalistes de la CNT: Joan Peiró, Garcia Oliver, Frederica Montseny i Joan López, Jaume Aiguader representa Catalunya i Manuel Irujo Euskadi, mentre que José Giral, ministre sense cartera, representa els «partits republicans».

Aquest govern és la representació gairebé matemàtica de la relació de forces d’aquells dies amb dos defectes greus: Prieto hauria d’haver estat el seu cap, amb Largo Caballero a Treball. Això hauria eliminat dos homes que després foren fatals: el ministre de Relacions Exteriors, totalment dominat pels comunistes, i un doctor Negrín considerat per tothom com el prototipus del «professor discret», convertit en pocs mesos en l’instrument de la política soviètica a Espanya.

És aleshores quan es produí el fet més catastròfic pel costat republicà: les jornades del mes de maig de 1937. S’inicien per un «cop» (provocat?) dels anarquistes seguit d’una autèntica guerra entre comunistes i anarquistes a Barcelona. La Generalitat resta literalment assetjada per les barricades dels insurgents. Nombrosos sectors de la FAI i del POUM es fan amos del carrer i no saben què fer de la seva inútil victòria.

Les conseqüències d’aquell absurd aixecament no es feren esperar i constitueixen l’etapa final de la penetració comunista al govern i a l’exèrcit. El POUM és posat pràcticament fora de la llei amb els seus líders empresonats (i Andreu Nin assassinat).

Prieto, en aquella ocasió, cometé l’error més gran de la seva brillant carrera política: s’alià amb el «professor distret» per foragitar del govern el seu principal rival i enemic: Francisco Largo Caballero. Efc formà aleshores el 17 de maig, quinze dies després del putsch anarco-poumista, un govern de «concentració» del qual són exclosos els anarco-sindicalistes, presidit per Negrín. Prieto es manté encara a Defensa, però comença ja —per mitjà de Negrín— la fase final de l’operació comunista.

Largo Caballero és, fins i tot, repudiat pel partit; Venceslao Carrillo, el pare de Santiago —expulsat de la direcció de les forces de Seguretat i substituït pel coronel Ortega—, l’entrevisto dramàticament en ocasió de l’assassinat de Nin. Formen part d’aquell gabinet restringit l’etern Giral, el socialista Julián Zugazagoitia, que es dedicà, com Azaña, a escriure les seves Memòries, l’amorf Giner de los Ríos i els actius comunistes Jesús Hernández i Vicente Uribe. Aiguadé i Irujo eren, més que ministres, representants dels governs català i basc en aquella formació. El Ministeri de la Guerra prepara, des de Catalunya, una de les dues operacions militars més importants de la Guerra Civil. Vet aquí com ho comento en el meu llibre Episodis de la guerra civil espanyola: