MOSSÈN LLEIS I D’ALTRES FIGUERENCS

La meva mare va ésser el motor propulsor de la família i fou ella la qui, els primers anys de la meva infància, em féu entrar a estudiar el batxillerat, a obligar-me a estudiar hores suplementàries de francès, amb el professor Eixard, i a entrar a l’Orfeó de Figueres i a la gimnàstica rítmica de Llongueres, que tenia una de les escoles més actives de Catalunya.

Fou professor meu, a Figueres, el director de l’Institut, Gabriel Alomar, i és, indubtablement, la impressió que a deu anys m’inspirà aquell republicà federal, escriptor i poeta, que decidí, probablement, tota la meva vida, puix que vaig ésser, en política, extremament precoç. Era el més petit d’un grup format per Salvador Dalí, Ramon Reig, anys més tard director de l’Institut i excel·lent aquarel·lista, i els quatre germans Xirau Palau, Joan, Antoni, Joaquim i Josep. Joan fou farmacèutic; Antoni, conseller de la Generalitat, i els dos germans més grans, Joaquim, filòsof, catedràtic, i Josep, catedràtic també i sociòleg.

El meu mestre a la gimnàstica rítmica era Josep Serra, molt bon sardanista, pare de Joaquim, considerat pels entesos com el sardanista català, sense oblidar el sublim Garreta, de Sant Feliu de Guíxols.

Joaquim i jo teníem la mateixa edat —de vuit a deu anys a l’època que comento— i érem els «solistes» del ballet. Fou a través del seu pare que vaig entrar a l’Orfeó i arribar, també, a solista. Tenia la veu dels escolans de Montserrat i, segons sembla, l’extensió de la meva veu era amplíssima. Jo no vaig fer mai cas d’aquell do natural, encara que a l’exili a París, durant la Dictadura de Primo de Rivera, vaig entrar a l’Orfeó fundat i dirigit per Josep Fontbernat, que fou, després, diputat de la Generalitat durant la presidència de Macià.

Tornem, però, a la infància i a la meva germanívola relació amb Joaquim Serra. Ell era el Quimet i jo el Met… Hi havia el costum, a la Figueres laica i federal d’aquell temps, de celebrar amb gran faust la Pasqua de Resurrecció. Es deia una missa extraordinària a l’església parroquial davant la Verge Maria, amb un vel negre que li cobria la cara. Es feia després una processó, presidida per la Santíssima, on participava tota la capellania de la ciutat i la banda del regiment de Sant Quintí, que tenia guarnició al castell de Figueres.

El clou d’aquella cerimònia religiosa era l’anunci, a la Verge, de la Resurrecció de Crist. Un noi de la ciutat, amb una veu adaptada a aquell acte, cantava, vestit d’àngel, el Resurrexit sicu dixit; primer, a l’església i des de la trona, i, després, al damunt d’una plataforma que es bastia a la plaça de l’Ajuntament.

L’honor d’ésser l’escollit era cobejat per moltes famílies religioses de la ciutat, i el nen que cantava era, uns quants dies, una mena de personatge famós: «És el que ha cantat l’al·leluia aquest any». L’àngel havia de tenir els cabells arrissats. Un barber que es deia precisament Passalaigua era l’especialista d’aquella operació capil·lar. Els rissos duraven uns quants dies i allargaven la popularitat de l’escollit. L’organista de l’església, mossèn Lleis, era l’encarregat de cercar el nen que tingués la veu més apropiada. La tonada era fàcil, però hi havia notes altíssimes que feien la cerimònia més «esportiva».

Doncs bé, l’any 1914, jo tenia vuit anys. Mossèn Lleis, aconsellat per Josep Serra i el seu fill, digué que jo era el més adequat per a la representació religiosa. El meu pare era federal, laic, i no va arribar a ser maçó perquè no n’hi havia a Figueres. Jo era un «marrec», però ja era un «home d’idees avançades». Era l’època en què començà la campanya catalanista que abocà en la instauració de la Mancomunitat de Catalunya.

Mossèn Lleis, alt i prim, lleig i extremament simpàtic, va decidir de parlar directament amb el meu pare, soci del Casino Menestral, on tenia la seva «penya» diària. L’esperà a la sortida (els capellans tenien prohibida l’entrada als cafès) i li parlà de cinquanta mil coses sobre mi, l’Orfeó, el senyor Serra i la gimnàstica rítmica.

Després ja entrà en el tema de l’al·leluia i, finalment, d’una manera directa, amb una certa por, li demanà que accedís que jo fos l’àngel aquell any. Mossèn Lleis restà molt sorprès de la resposta del meu pare: seria un honor per a tota la família, però no creia que la meva veu fos prou bona per a merèixer aquella distinció. El clergue insistí i el meu pare es deixà convèncer sense gaire resistència.

En arribar a casa, el meu pare reuní tota la família per anunciar-nos una notícia sensacional: aquest any el nen ha estat escollit per a cantar l’al·leluia! No ens ho volíem creure, fins que ens digué que l’endemà mossèn Lleis vindria a rebre la resposta oficial per començar els assaigs vocals a càrrec del mestre Bassoles, un pianista groc i escanyolit que morí pocs anys després de tuberculosi. «Tísic», dèiem aleshores amb una certa aprensió.

Efectivament, el mossèn vingué a visitar-nos, li donàrem un sí entusiasta i unànime i ja em digué a quina hora havia de presentar-me a casa del senyor Bassoles. El primer exercici fou molt fàcil: un «do-re-mi-fa-sol-la-si-do», a una octava confortable perquè jo agafés confiança. L’endemà ja fou més exigent, i uns quants dies vaig respondre favorablement a les seves exigències.

Vaig aprendre ràpidament un al·leluia clàssic que oferia poques dificultats vocals i que em semblà una mica avorrit. Bassoles n’era l’autor i n’estava molt content. Quan mossèn Lleis el sentí —no sabia qui n’era l’autor— protestà sorollosament. «No, no —exclami—. Jo vull una tonada que l’endemà totes les minyones cantin a la plaça; això és massa trist; l’al·leluia és un cant de joia i d’esperança. Jo us donaré la partitura d’un al·leluia italià que és admirable».

El pobre Bassoles engolí l’orgull, posà els seus papers al calaix, d’on mai més no sortirien, i acceptà —no tenia més remei— la proposició del mossèn. Efectivament, aquella tonada era molt «enganxadissa», la vaig aprendre de pressa i a mi també em semblava més apropiada. (Han passat des d’aleshores seixanta-cinc anys i encara en recordo exactament la melodia!). Vam saber, després, que l’àngel escollit cobrava un duro i dinava a cal rector. Era un nou al·licient. El meu pare considerà que allò del dinar a casa del rector seria malvist per la seva penya del Casino Menestral, però, en compensació, va decidir que «tot el duro» seria meu i que en podria fer el que volgués.

El dia anterior al de la cerimònia vaig despertar-me totalment afònic, amb prou feines podia parlar. La meva mare em féu glopejar aigua calenta, però l’afonia durava. A mitja tarda encara persistia i decidírem d’assabentar mossèn Lleis del desastre.

L’home vingué a veure’m al llit i restà consternat en constatar la meva total afonia. No hi havia res a fer. Se suspendria la processó i l’escena on al cant de l’àngel s’escorria el vel negre de la Verge; però es diria la missa de ritual.

La meva mare era una dona d’una energia extraordinària i una gran força de voluntat. Estigué tota la nit al meu costat posant-me compreses d’aigua calenta al coll. Bon punt es refredaven una mica, me n’hi posava una altra de més calenta, i això des de les vuit del vespre fins a les set del matí de l’endemà, que em despertà. Inconscient de la situació, vaig demanar-li, amb una veu normal, completament restablerta, quina hora era. La meva mare s’adonà del meu restabliment i em demanà que provés de cantar l’al·leluia. El descans, la calor de l’aigua i, potser, la presència contínua de la meva mare al meu costat em guariren totalment, fins al punt que jo mateix trobava la meva veu més pura i cristal·lina. Gràcies a tu, mare, al teu esforç i a la teva abnegació, podré cantar l’al·leluia.

La meva germana anà a avisar mossèn Lleis del que havia passat; arribà joiós a casa, escoltà, més neta que mai, la nota més alta de la tonada i, dirigint-se a la meva mare, mirant al cel, digué:

«I pensar, senyora Sara, que encara hi ha gent que no creuen en els mirades!».

La gent de Figueres i de l’Alt Empordà és republicana i federal. A la Primera República de l’any 1873, hi hagué tres ministres empordanesos: Sunyer i Capdevila, Tutau i el general Nouvilas. Les glòries locals són Abdó Terrades i Narcís Monturiol, un dels inventors del submarí, (Els invents que responen a una necessitat o un anhel col·lectiu són sempre l’obra d’una sèrie de persones que, sense conèixer-se les unes a les altres, arriben a resultats molt semblants. D’aquí vénen els debats sobre quin ha estat l’inventor real: tots!). Figueres ha fet a Monturiol un monument pel qual competiren dos escultors catalans eminents: Casanovas i Clarà. Guanyà el primer per la seva puresa arquitectònica. El projecte de Clarà seria molt ben rebut ara, i m’estranya que Dalí no l’hagi posat al seu Museu.

Figueres tingué diputats republicans durant la monarquia i jo he pogut conèixer Salvatella i el doctor August Pi i Sunyer, germà de Carles, l’alcalde de Barcelona, i de Santiago, aquest un veritable científic i un polític eficaç: fou sots-secretari de Cultura del govern republicà de Madrid, i els tècnics parlen amb un gran respecte de la seva obra. Don August és el pare del conseller de Cultura de la Generalitat, Pere Pi-Sunyer. L’Ajuntament de Figueres fou sempre republicà i recordo el temps en què n’era alcalde un sastre, Pujolà, que havia conegut Pi i Margall, president de la República Federal Espanyola, en una de les seves visites a l’Empordà.

Durant el període de la guerra europea 1914-18, tots els figuerencs érem francòfils i consideràvem els germanòfils reaccionaris, antecessors immediats dels nazis. L’exèrcit espanyol d’aquella època era germanòfil, sobretot a causa del seu esperit de clan i de la seva disciplina automàtica. A Figueres hi havia un regiment de guarnició, amb un comandant com a cap superior. La rivalitat entre el cap civil i el cap militar era evident i cap d’ells dos no la dissimulava.

En produir-se la victòria dels aliats, Figueres la celebrà amb grans festes, i el carrer que conduïa al castell, i que portava el nom de «Subida del Castillo», fou rebatejat amb el nom d’«Avinguda de Woodrow Wilson», president dels Estats Units i campió dels «drets dels pobles a decidir el seu propi destí». El dia de la inauguració d’aquell carrer que donava un nom revolucionari a la «Subida del Castillo», es produïren uns incidents dels quals sortí malparat un tinent. Tot Figueres sabia que «l’agressor» havia estat Martí Vilanova, un dels grans figuerencs d’aquest segle. El jutge, però, no pogué trobar cap testimoni dels fets. La solidaritat feia recordar la de Fuenteovejuna.

El comandant de la plaça prengué la qüestió pel seu compte i anà a veure Pujolà a la seva oficina de l’Ajuntament, a la plaça de les Cols, davant mateix de la sastreria de l’alcalde.

En to solemne i teatral, el comandant li digué, per impressionar-lo i fer-lo parlar:

—Supongo que Vd. es un hombre de honor.

—Servidor, soy sastre… —fou la resposta.

Vaig cantar l’al·leluia tres anys seguits fins que «l’edat» i les vegades que havia cantat La Marsellesa catalana i Els Segadors, em feren canviar la veu i desferen del tot el miracle de «santa Sara». La meva veu era de baríton, totalment incapaç d’assolir el do de pit que requeria la tonada.

El duro que vaig guanyar el primer any fou la causa d’un dilema financer, el més angoixós que hagi sofert a la meva vida: què compraré amb aquesta «fortuna»? Una pilota de futbol? Unes sabates per a jugar-hi? Una màquina de retratar? Puig Pujades era un altre gran personatge figuerenc. Molt intel·ligent, petit i rodó. Els magatzems «Puig París», del seu pare, eren els més importants de Figueres. Puig Pujades era un «lletraferit» i escriví, entre altres coses, un llibre, Tragèdies de veïnat, molt representatiu de l’època.

Malgrat ser el burgès més ric de Figueres, era l’ànima del partit federal. Macià el féu delegat general, governador de Girona, en temps de la Generalitat. S’havia casat amb una dona molt maca i no tingué fills. La «dreta», malvolent com sempre, féu córrer el rumor que era capat i que pixava per mitjà d’un tub de goma… Després del 6 d’octubre de 1934 fou detingut, i, si l’òrgan de què els maliciosos afirmaven que era mancat és el centre de la virilitat i la valentia, n’haurem de concloure que «els tenia molt ben posats» de la manera que s’enfronti a jutges i fiscals acusadors.

Durant els meus anys «angelicals», Puig Pujades escriví una monografia excel·lent titulada Vida d’Heroi i dedicada a Narcís Monturiol. Un assaig indispensable per als erudits que vulguin aprofundir «l’home i la seva circumstància», com diria Ortega y Gasset. Era un gros volum de 400 pàgines amb il·lustracions. Vaig sortir de casa amb el «duro de l’al·leluia» a la mà, de «compres», com vaig respondre al meu pare. Tots els aparadors d’aquesta Cinquena Avinguda de Figueres que era —i és— el carrer de Girona foren minuciosament investigats, i vaig continuar pels de la Rambla i la «Subida del Castillo». Allà, hi tenia la llibreria un altre figuerenc de «pro», l’obra del qual ha estat dignament continuada pel seu fill, encara viu, Canet.

A l’aparador hi havia el llibre de Narcís Monturiol, que valia, precisament, cinc pessetes; tota la meva «fortuna». Mirava el llibre a l’aparador i el duro a la mà com si en sospesés el valor. Finalment vaig entrar decidit:

—Senyor Canet, vull el llibre de Puig Pujades sobre Monturiol.

—És per al teu pare?

—No. Per a mi.

—Però ja saps que val cinc pessetes?

—Sí! Aquí les tinc; vaig guanyar-les cantant l’al·leluia el darrer diumenge.

El pare Canet em donà el llibre i jo vaig córrer a casa a ensenyar-lo al meu pare. Més de pressa que jo, Canet anà a can Puig Pujades a explicar-li la venda del primer volum. No crec pas que en vengués gaires més.

—El llibre és per al noi, no per al pare —digué Canet.

—¿Per a aquell xicotet que va cantar l’al·leluia i que forma part del ballet d’en Serra?

—Sí, el mateix.

—Aquest noi farà carrera —assegurà solemnement l’autor del llibre.