Anècdotes finals

El llibre de Martinell acaba amb una sèrie d’anècdotes autèntiques de l’escriptor. Com passa amb els homes de la seva formació, li n’atribueixen moltes més que les pròpies, encara que totes elles siguin, com diria ell, plausibles. En citaré només dues:

«La primera vegada que Josep Pla va sentir un discurs de Gil Robles al Congrés, va pensar que el seu dring de veu era d’un home verge. Com que tenia una veu de trompeta inconfusible, tothom se’n va adonar, però ningú no va imaginar possible l’acudit de l’escriptor català. Quan va tornar del seu viatge de noces, Pla féu notar que el so de la veu era més ressonant i viril…».

«El cineasta Joan Baca, de reputació internacional dins el cinema amateur, volgué fer un film documental sobre Josep Pla. Entre tots el vam ajudar, i, després d’haver convençut l’escriptor que donés facilitats, ens posàrem d’acord, i els dissabtes a la tarda i els diumenges es filmava en els llocs que crèiem convenients. Quan el documental estava gairebé acabat, Joan Baca va insinuar que, ja que l’escriptor escrivia molt sovint al llit, li agradaria filmar-lo treballant entre els llençols. A Josep Pla, això no li va fer pas massa gràcia, però, en fi, el va convèncer. Quan es treia l’americana i la corbata per posat-se el batí que generalment porta quan surt del llit, adoptant un aire resignat, però amb una ingenuïtat maliciosa, va dir:

»—Però, senyors, ¿volen dir que no semblaré madame de Récamier?».