JULES ROMAINS

Durant els primers anys de la Guerra Mundial, Mèxic, especialment la seva capital, fou el refugi de dotzenes de milers d’europeus que s’instal·laven en aquell país o que esperàvem el visat d’entrada als Estats Units. Naturalment, en grup, l’emigració espanyola fou la més nombrosa, a causa de la generosa hospitalitat oferta pel president Cárdenas i els seus successors. Particularment important fou, també, la colònia francesa. De Gaulle designà com a ambaixador de la France libre a Mèxic el famós coneixedor d’aquell país Jacques Soustelle, un dels creadors del Museu de l’Home de París, molt apreciat en els centres culturals tant de Mèxic com de tota l’Amèrica Hispana.

Vaig arribar de França a Mèxic, per l’octubre de 1941, gràcies, sobretot, a l’ajut dels quàquers americans i del seu representant a Marsella, Varian Fry, i em vaig posar, tot just arribat, en contacte amb Soustelle. El seu col·laborador immediat, Medioní, m’encarregà una emissió diària, en castellà, a Radio Mil, una emissora amb interessos francesos, sota el lema de: Francia libre habla. El meu contacte amb la colònia francesa de Mèxic, des d’aleshores, fou estret i amistós.

Un dels homes més representatius d’aquella colònia era el gran escriptor, membre de l’Acadèmia Francesa, Jules Romains. El seu veritable cognom és Farigoule, puix que és d’origen occità i gran simpatitzant de la causa catalana. Va creure que amb el nom de Farigoule no faria gaire carrera, i, aleshores, es va posar un nom literari, Jules Romains, que, efectivament, sona molt bé.

Fou en aquelles circumstàncies que em demanà la meva col·laboració en un projecte de la Creu Roja Francesa, presidida a Mèxic per l’exrei Carol de Romania, exiliat del seu país, l’any 1940, i víctima ja de les pressions de l’Alemanya de Hitler.

Per recollir adhesions a favor de la França del general De Gaulle, s’havia organitzat el Petit Théâtre Français de Mèxic, del qual era director tècnic Romains i el presidia l’exrei Carol. S’havia de representar una obra precisament de Jules Romains titulada Le dejeuner marocain. El protagonista masculí, que representava el soldà del Marroc, havia de tenir uns trenta anys i havia de parlar correctament el francès, però amb un accent poc definit. Jules Romains considerà que jo podia ésser Phome més adequat. Naturalment, jo m’hi vaig resistir, al·legant la meva manca total d’experiència teatral. «D’això, ja me n’encarregaré jo —va dir Jules—. Tots els actors seran aficionats i, en molts d’aquests casos, sempre resulten millors que els professionals».

Em donà el text i em concedí deu dies perquè m’aprengués, de memòria, el paper, sense la més petita falla o dubte. En acabar-se el termini, havia d’anar al seu domicili per procedir als primers assaigs. Es tractava d’una peça d’un sol acte, típica de l’autor, plena de maliciosos equívocs i d’algunes situacions més aviat picants. Hi havia una escena d’amor entre jo i la primera actriu, que era, precisament, la jove esposa de Jules Romains, una moreneta molt graciosa. La presència del marit i la condició del diàleg produïren en mi un cert retraïment. «No —digué Jules Romains—, heu de posar més passió en aquesta escena. Això queda massa fred».

Jo vaig al·legar, una vegada més, la meva inexperiència. «Res, home —em digué—, això no és inexperiència. És que us comporteu amb timidesa. Sabeu que és la meva dona i això us frena». «Ja m’hi acostumaré», vaig dir. I després em vaig adonar d’aquesta neutralitat sentimental dels professionals, que poden tenir una dona jove i bella als braços i besar-la apassionadament, sense les conseqüències fisiològiques que això implica en un actor amateur.

L’obra s’estrenà en un petit teatre situat al Banco de Capitalización de Ahorros. És un d’aquells teatrets que tenen els Bancs, on rifen les accions que poden ésser pagades o doblades. Tenia una capacitat de 150 butaques i era, efectivament, molt íntim i acollidor.

Donada la finalitat de l’obra i la personalitat del director i de l’autor de la peça que havia de representar-se, la festa fou un èxit, tot i que l’entrada valia 100 pesos, que era, aleshores, una xifra que podria ésser l’equivalent d’ara, a Barcelona, d’unes 5000 pessetes. Es tractava, naturalment, d’un acte benèfic a favor de la Creu Roja Francesa.

La meva interpretació fou acceptable i els meus estímuls passionals provocats per l’esposa de Jules Romains van ésser vàlids, a força d’ésser «professional». Però la processó anava per dintre, i mai aquesta frase no havia estat més adequada.

Va passar, però, el que era inevitable que passés. Un dels actors, naturalment amateur com tots nosaltres, es deia Lionel i era un romà que interpretava un paper important de la peça. Com passa gairebé sempre que s’inicia una companyia teatral, fallaven els petits detalls, i, en ple diàleg, a ell li va caure el bigoti postís que portava. Jo, amb gran aplom, li vaig dir: «¿És el seu bigoti?». Va contestar: «Merci beaucoup, sí, és el meu», sense perdre la serenitat. El públic va aplaudir aquella manera de superar l’incident, d’una manera tan professional. Molts d’ells van creure’s que era un gag de Jules Romains i van aplaudir molt entusiàsticament. En realitat, és així com funciona, molt sovint, el teatre.

Aquella aventura, en suma molt agradable i civilitzada, donà lloc a una divertida anècdota. A la peça jo tenia un criat; el soldà del Marroc té, efectivament, un criat, la missió del qual era no deixar-me fer res, posar-se totalment a la meva disposició. L’intèrpret era un famós modista de barrets femenins de nom Henri de Chatillon, propietari d’una luxosa tenda de barrets en l’aristocràtic Paseo de la Reforma que és l’equivalent dels Champs Elysées de París. Vaig anar a vestir-me de soldà marroquí al seu taller. Tots dos vam sortir al carrer amb les nostres exòtiques vestidures i, en apropar-se un taxi, li vaig ordenar, amb gest solemne i un castellà que vaig procurar que sonés africanitzat, que ens conduís al Banco Capitalizador de Ahorros. A mi sempre m’han agradat aquestes facècies. Vaig dir-li seriosament: «Soy el director del Banco de Argelia i vengo a estudiar la posibilidad de invertir una cierta cantidad de millones de francos en Méjico». Jo havia llegit que, en efecte, s’havien establert relacions econòmiques entre Mèxic i una Algèria que encara era francesa però que gaudia d’una certa autonomia per estimular les relacions econòmiques a Mèxic, una vegada que França ja havia estat eliminada del circuit normal.

Dúiem, en efecte, vestits d’una gran categoria. La conversa amb el meu «criat» era en francès i, per tant, el taxista podia perfectament creure que era veritat el que jo afirmava. El preu dels viatges a Mèxic, en aquella època, encara no es marcava per taxímetre i es feia segons si era un trajecte a la mateixa ciutat o als afores. Per això se’n deia una dejada. Jo, que coneixia molt bé els costums de la ciutat, sabia molt bé que aquella dejada del Passeig de la Reforma al Banco Capitalizador de Ahorros, que es trobava prop de la plaça del Zócalo, era estimada aleshores per uns cinquanta centaus, és a dir: mig peso. Però el taxista cregué que nosaltres érem representants de l’Alta Banca d’Algèria i, per la manera com em tractava el meu «criat», jo devia ésser un personatge important del meu país. No tant, potser, com el soldà, tal com em feia ésser Jules Romains en la seva obra, però sí un home d’una gran influència. En arribar davant el Banc, vaig dir-li amb gest solemne: «Quant costa?», en francès:

I l’home, molt serè, sense dubtar un instant, em va dir: «Son sólo diez pesos», que era, exactament, vint vegades més car del que realment representava la dejada. Vaig mirar, esverat, Henri de Chatillon i li vaig preguntar, en francès: «Què haig de fer?». I ell em va dir: «No tens més remei que pagar. Has dit una mentida meravellosa que val més que aquests deu miserables pesos. Davant d’ell hauràs estat, efectivament, el soldà del Marroc, i això val més que els deu pesos que et demana».