MARIANET

El nom de Marianet evoca, més aviat, la intimitat i la tendresa, però no pas el Marianet de qui ara parlaré. Es tracta de Marià Vázquez, un català de pares murcians o andalusos, típicament del país d’origen: talla mitjana, corpulent, pelo en pecho, moreno, cabells i ulls negres i brillants. Tot ell era la imatge de la virilitat i de l’energia. Parlava, generalment, en català, però passava al castellà amb una gran facilitat. L’accent català era el del meridional immigrat, amb tendència a les as obertes i a les esses senzilles, pronunciades com si fossin una doble essa. L’havia sentit anomenar per Durruti, Garcia Oliver i Santillán, amb la consideració i el respecte de què són capaços els anarquistes; és a dir, amb simpatia però sense cap mena de solemnitat.

La situació, a Barcelona, aquells primers dies de l’aixecament, s’agreujava. Eren les primeres diades revolucionàries. La repressió era excessiva. El cop d’Estat havia estat obra exclusiva d’uns militars, i els grups civils que s’hi adheriren eren molt reduïts. No passaren d’unes quantes dotzenes. Però les patrulles de control, una «policia popular», creada pel Comitè Antifeixista de Catalunya, s’excediren en les seves execucions clandestines incontrolades i incontrolables. Per altra banda, i al revés del sector franquista, les execucions es feien sense les precaucions mínimes del secret i arreu del món circulava el rumor exagerat de les matances de Barcelona.

En realitat, tot i que cal condemnar, per injusta i contraproduent, qualsevol execució clandestina, equivalent a un assassinat, la repressió de Barcelona va ésser molt més reduïda que la de Madrid, pels comunistes i altres elements. No em mou, ara, en fer aquesta declaració, una actitud negativa, que sempre és menyspreable: dir que els de Madrid foren encara més «dolents» que els de Barcelona no pot fer «bons» els de Barcelona. Una execució injusta és, moralment, tan greu com cent o mil execucions.

Molta gent es pregunta com fou possible que el govern de la Generalitat no fos capaç de frenar aquelles matances o eliminaries totalment. Desgraciadament, s’han produït, des d’aleshores, una sèrie d’esdeveniments històrics que donen una tràgica contestació a aquella pregunta. Entre elles cal destacar, per la seva semblança, el que s’ha esdevingut, fa poc temps, a l’iran.

La majoria de comentaris de l’escena política mundial coincideixen a creure que l’Estat de l’Iran, sota el poder del xa, era, potser, la institució governamental més ferma i segura que hi havia al món. Posseïa el quart exèrcit més poderós i ben organitzat de la terra; l’exportació a gran escala del petroli li assegurava uns ingressos nets de molts mils de milions de dòlars l’any, amb una població que amb prou feines tocava els 30 milions d’habitants. Sobtadament, aquella immensa construcció socioeconòmica es desféu com un glaç al foc sota el que jo he anomenat «revolució per inundació». L’exèrcit s’esmicolava, la policia desapareixia. Els homes del carrer, armats, eixien arreu. El xa fugia, i tornava de l’exili l’home que havia provocat aquell cataclisme, amb uns simples mots trèmuls i sovint abstractes que havien sortit de la seva boca, considerada divina pels seus conciutadans.

D’aquell caos imponent emergiren dos poders: el legal i el legítim. Era una situació semblant a la del 21 de juliol a Barcelona: el govern legal, el representava, tot sol, Lluís Companys, el president de la Generalitat. Tots els seus exajudants, consellers i alts funcionaris havien desaparegut. Enfront d’aquell govern legal, pràcticament inexistent, s’aixecava la massa aguerrida d’un poble armat, que seguia, amb una fidelitat mística, els comandaments d’una filosofia encarnada en tres lletres màgiques: FAI, Federació Anarquista Ibèrica.

El poble al carrer, a Barcelona, l’any 1936, com a Teheran l’any 1979, s’havia fet «amo i senyor» de béns i persones i cap força al món, llevat d’una bomba atòmica, que hauria fet milions de morts, no podia deturar aquell torrent de passions desbordades.

Les situacions semblants i alhora diverses complien la mateixa missió i responien als mateixos impulsos, amb una gran diferència: el desordre durà poc a Barcelona, puix que, el 10 de setembre de 1936 es dissolia el Comitè de Milícies Antifeixistes i es reforçava el govern de la Generalitat, sota el president Companys. Si, a l’iran, l’antagonisme místico-polític continua a favor del patriarca, a Barcelona havia passat al revés: la legitimitat s’inclinava davant la legalitat; els delegats anarquistes acceptaven carteres del govern de la Generalitat, un fet sense precedents en els annals de l’anarquisme històric, i l’ordre públic millorava ràpidament. Ajudaven Companys, en aquella hora tràgica, Tarradellas, Josep Maria Espanya i els membres d’esquerra al Consell de Milícies Antifeixistes: Aiguader, Pous, Miravitlles. També cal consignar l’esforç heroic i perillós de Garcia Oliver, Frederica Montseny, Eusebi Carbó i d’altres dirigents anarquistes.

En el període intermedi es produí un fet que hauria pogut canviar, empitjorant-lo dramàticament, tot el panorama polític. Les jornades del 19-20 de juliol, que asseguraren la desfeta del cop d’Estat i el triomf de la revolució, han estat objecte de tota mena de comentaris. Cada u hi diu la seva i ho interpreta d’acord amb la seva ideologia i les seves preferències personals. Pel damunt de tot, però, s’han publicat tres llibres cabdals, escrits per tres persones, dues de les quals tingueren un paper essencial en el desenllaç dels fets revolucionaris. Es tracta de Josep Escofet, militar professional, cap de policia, i el seu ajudant d’estat major, Vicenç Guarner, militar també de carrera. El primer català, el segon mallorquí, però format dins la cultura catalana.

En realitat, les forces en presència eren molt desproporcionades i l’avantatge dels militars sobre els civils era, al començament, de 3 a 1. La causa del fracàs del cop d’estat a Barcelona fou la intel·ligència i la tàctica defensiva de l’equip Escofet-Guarner. Amb la col·laboració activa i molt eficaç de la Guàrdia d’Assalt de la Generalitat, formada per molts catalans sortits de les files polítiques d’Estat Català.

Els rebels eixiren d’un ventall de casernes situades a la perifèria de Barcelona, i totes les forces tenien com a objectiu dirigir-se per diferents camins, al Palau de la Generalitat, centre vital del poder català. La gairebé totalitat dels soldats reberen l’ordre de sortir al carrer i, a cada caserna, es deixà, únicament, una petita força, per defensar-la, en cas d’atacs revolucionaris.

Cap d’aquelles columnes no arribà al seu objectiu —la Generalitat— i les forces foren destruïdes i fraccionades pels elements de què disposaven Escofet i Guarner. Els anarquistes només actuaren decididament al Paral·lel i a la zona de les Drassanes. No és veritat que la Generalitat els donés armament, la nit anterior. Al contrari: Guarner explica, en el seu llibre, amb tot detall, una escena violentíssima en la qual, pistola en mà, i acompanyat per una companyia de guàrdies d’assalt de la Generalitat, ocupà un magatzem de la FAI on hi havia dotzenes de màusers.

Per altra banda, masses incontrolades, aquest lumpenproletariat que existeix en totes les ciutats industrials i, sobretot, en els ports de mar, assaltaren aquelles casernes, guardades només per pocs soldats, i es quedaren totes les armes que tenien allí emmagatzemades. A la caserna del Poble Nou hi havia 15 000 fusells, que passaren a mans d’una multitud de desconeguts que no sols superaren les forces de la Generalitat, sinó, també, les organitzacions de la FAI i de la CNT. Escenes com aquella s’havien produït en gairebé totes les casernes de Barcelona. Dissortadament, apareixien al carrer, sorgits de no se sap quin lloc, 20 000 homes armats a la tarda del 19 de juliol. Així mateix ocorregué a Teheran, davant l’estupefacció mundial, en els dies culminants de la revolució.

Hi havia, a Barcelona, un factor particular: la Guàrdia Civil. Què faria? En un moment determinat, és evident que hauria pogut inclinar la balança a favor dels insurgents. Però no fou així, i es posà a la disposició de la Generalitat. La seva intervenció militar, però, es limità a la presa de la central telefònica, situada a la plaça de Catalunya. Fou un factor decisiu per a la victòria catalana: el telèfon i la ràdio quedaren en mans de la Generalitat i donaren la iniciativa constant a les forces del Govern català. Els militars rebels caminaven a cegues. No sabien on anaven, on es trobaven les forces adversàries, i caigueren en tots els paranys que els havien preparat Guarner i Escofet. A la resta de Catalunya no hi hagué, pràcticament, lluita, i la Guàrdia Civil no sortí de les seves casernes.

Aquesta situació canvià, totalment, la relació de forces a Catalunya i, sobretot, a Barcelona. La Generalitat no disposava de cap força efectiva, puix que la Guàrdia Civil quedava neutralitzada dintre les seves pròpies casernes i les forces d’assalt de la Generalitat havien fraternitzat amb la ciutadania i es fonien amb ella. De fet, només hi havia aquells 15 000 fusells misteriosos, que havien donat, com per art d’encantament, el predomini polític a les organitzacions de la CNT i de la FAI. Els anarquistes no podien rebutjar aquells voluntaris, perquè, ideològicament, ells han estat, sempre, partidaris del voluntarisme revolucionari, de l’acció espontània de les masses. Eren els soldats del poble els qui lluitaven. Passats uns quants dies, les coses s’havien asserenat i el conseller de Governació de la Generalitat, una de les revelacions polítiques d’aquelles jornades, Josep Maria Espanya, planejà una concentració de tota la Guàrdia Civil dispersada a Catalunya, a Barcelona, per tal de disposar d’un cos armat, capaç d’enfrontar-se amb possibilitat d’èxit a la revolució al carrer. Una operació d’aquella magnitud fou, naturalment, coneguda pels dirigents anarquistes, puix que s’havia d’avisar molta gent, i les penetracions dels elements revolucionaris eren molt profundes en l’aparell governamental català.

Durruti, Garcia Oliver i Marianet (era la primera vegada que l’he vist) demanaren per parlar amb el president Companys. Es reuniren en una petita habitació del Palau de la Generalitat, a la qual assistiren, si no ho recordo malament, Tarradellas i Gassol, que encara no havia marxat a França. Fou Marianet qui prengué la paraula, i aleshores vam saber, amb sorpresa, qui era aquell personatge. Es tractava del secretari general de la CNT i, per tant, superior en jerarquia a Garcia Oliver i a Durruti. Era superior, també, no ja en teoria, sinó també en la pràctica revolucionària. En una ocasió en què Durruti prengué la paraula, Marià Vázquez, «Marianet», l’interrompé, totalment, i li digué: «Calla, burro», i Durruti, que, repeteixo, era la imatge de la virilitat i de la valentia, callà, obedient, com un noi d’escola.

—Ens hem informat —digué Marianet— que Josep Maria Espanya, que considerem feixista per la seva formació política, pensa concentrar a la ciutat de Barcelona la Guàrdia Civil de tot Catalunya. Estem convençuts que es tracta d’una perillosa maniobra centra la CNT-FAI. Us demanem, us exigim; que desistiu d’aquest propòsit. Per evitar-ho, arribaríem fins a ocupar la Generalitat, amb totes les conseqüències que significaria aquesta acció. Tenim centenars d’homes armats, i ben armats, disposats a fer efectiu aquest assalt, a la primera ordre que els donem. Per altra banda, exigim la dimissió del conseller de Governació^[001].

El lector actual no podrà comprendre una situació com la que acabo de descriure, però una vegada més aconsellaré que miri, de tant en tant, el que passa a l’iran i en altres llocs per comprovar que, de vegades, tot és possible. Es cancel·là, doncs, l’operació i, poc després, pocs dies després, Josep Maria Espanya marxava a l’exili, segur que la seva estada al país hauria significat, per ell, un perill real de la seva vida.

No vaig veure mai més Marianet, encara que el recordo com si l’hagués vist ahir. No se n’ha parlat més, ni el seu nom surt en gaires històries de la Guerra Civil, malgrat que ocupés un càrrec decisiu, com acabem de veure. Hi fa molt aquesta tendència, típicament anarquista, de no permetre el culte personal i també el fet que ell ocupés un càrrec que, necessàriament, l’havia allunyat de les multituds: era l’home que, darrera les cortines, dirigia les intervencions revolucionàries de l’organisme, del qual era el director general.

Cal no confondre CNT i FAI, però. El secretari general de la CNT no tenia cap jurisdicció, si podem emprar aquesta paraula en referir-nos als anarquistes, a la FAI. El secretari general de la FAI era un home molt poc conegut també. Es deia Escorsa i era un esguerrat, un tolit, d’aspecte impressionant. Es movia en una cadira de rodes; tenia els braços mig entortolligats, com és típic en els reumatismes deformatoris. Caldria esbrinar fins a quin punt la seva condició física hauria pogut condicionar la seva conducta moral. Però Marianet continuà essent Marianet: un home vigorós, extravertit, violent, d’una tremenda força vital. S’exilià a París i, uns quants anys després, vaig conèixer una feta típica del personatge. Era l’estiu de l’any 1939, poc abans que esclatés la Guerra Mundial. Ell i altres companys anarquistes anaren, un diumenge, en una d’aquelles ginguettes típiques instal·lades a la ribera dels rius a França, especialment el Sena, que és el que passa per París, i el Marne, famós per la gran batalla que es lliurà a les seves ribes durant la Primera Guerra Mundial. Petits restaurants, envoltats de verd, fan típiques aquelles encontrades. Els dies de festa hi ha molta concurrència. S’organitzen balls, generalment amb orquestres d’acordió, i es ballen els valsos típics de la regió de París. En més d’un film francès, i en moltes pintures dels artistes modernistes d’aquell país, Renoir especialment, es poden veure escenes semblants. Aquell dia feia calor, i Marianet decidí banyar-se. Li advertiren que, en aquella zona, el riu era molt turbulent i feia perillosos remolins. Li digueren: «No et banyis, és perillós». Però, per a Marianet, la paraula «perillós» no era un crit de prudència, sinó un incentiu per a Pacció. Es despullà ràpidament, es posà el vestit de bany, es capbussà al corrent impetuós del riu i mai més no se n’ha sabut res. Ha desaparegut totalment de l’escena tràgica de la vida.