PUJOLS

He estat amb Pujols dues o tres vegades a la meva vida. Una d’elles fou durant la Guerra Civil. Fou l’organitzador d’un acte dedicat especialment als soldats i oficials de l’exèrcit popular. Els oradors érem nosaltres, només dos, i ell féu imprimir un anunci que deia «Mano a mano: Pujols-Miravitlles».

Jo vaig parlar primer i vaig dir totes les coses que han de dir-se en situacions com aquella. El seu discurs, en canvi, fou Pujols pur, d’una audàcia i una valentia moral extremes. Començà a parlar en català, però sobtadament s’adonà que a la llotja de prosceni, aquella que hi ha al costat mateix de l’escenari, hi havia set o vuit oficials joves però molt condecorats.

S’adreçà personalment a ells, molt a prop, donant un cop a l’entaulat amb el seu bastó, i començà així: «Voy a hablarles a Vds. en la lengua del Estado, porque el número de galones que llevan en su pecho demuestra que son castellanos».

I, en un castellà d’accent marcadament català, com el d’en Pla, començà a exaltar Catalunya, el seu pes a la història, i acabà gairebé tocant-los, una mica sorpresos i espantats pel que deia: «Vds., a los catalanes, debieran llevarnos en safata, porque sin nosotros no sabrían ni qué es el teléfono».

Francesc Pujols, com se sap, és inventor d’una religió —la sumpèctica— segons ell, més «ben feta» que la catòlica. En preguntar-li quants adeptes tenia després dels deu anys de la seva creació, va contestar, amb tota naturalitat, que només en tenia tres:

—Són molt pocs —replicà el seu amic.

—Nosaltres, els inventors de religions, no tenim pressa. No ens ve d’un segle.

És també l’inventor d’una teoria segons la qual els catalans, anant pel món, en el futur, ho tindran tot pagat.

Ell ja començà a aplicar la teoria per compte propi. S’exilià a França, després de la desfeta republicana, sense sortir, però, de la zona Perpinyà-Montpeller i sense ni cinc a la butxaca. Algú, però, s’encarregà de fer real la seva profecia: Pau Casals, en efecte, convidà Pujols i el seu acompanyant —el crític musical Moragas— a l’hotel on vivia, amb dret a llit i taula.

La factura setmanal, la presentaven al gran músic el dissabte a l’hora d’esmorzar, dins un sobre postal sense tancar. Casals la mirava amb un gest maquinal i en acabar d’esmorzar se n’anava a la caixa de l’hotel i donava un taló corresponent a les despeses. Ho feia, el mestre, amb el mínim d’aparatositat, per no ferir la dignitat dels seus dos amics.

Un dissabte, Casals trigà a baixar, i Moragas —l’anomenaven «Moraguetes» perquè era petit i viu— va agafar el sobre, en sortí la factura feta als seus dos noms i digué displicent: «Barato, barato».

La passà a Pujols, i aquest, sense ni mirar-la, digué: «Barato? Regalat, home!».

Moraguetes, amic de Pujols, tenia també sentit de la ironia. Era un crític musical amb una gran autoritat. Un dia, un dels seus nombrosos lectors el visità al diari per demanar-li un favor:

—Miri, jo sóc bacallaner i he fet molts diners durant el període de la guerra (1914-18). Ara voldria posar una nova botiga gran i moderna. Jo sóc un aficionat a la música, sobretot a l’òpera. No em deixo escapar cap programa del Liceu i voldria posar un nom a la meva nova botiga que fos musical, operístic. Per això l’he vingut a veure; perquè em doni un consell o em faci un suggeriment.

—Home —digué ràpidament Moragas—, hi ha un nom que ve com l’anell al dit: «La Bacallaneria Rusticana».