TARRADELLAS CREADOR

Com no és difícil d’imaginar, les terribles dificultats creades per la guerra civil agreujaren les relacions entre el govern central i la Generalitat.

És evident que les guerres estimulen el centralisme i donen una certa lògica a les mesures de centralització. Qualsevol decisió destinada a accentuar la intervenció de l’Estat era aprofitada, potser fins sense malícia, per a reduir les atribucions del govern autònom de Catalunya. Aquell centralisme a ultrança s’accentuà encara més quan el govern de Madrid es traslladà a Barcelona.

Imagineu-vos ara una situació en què el cap de l’Estat, el rei Joan Carles I, el president del govern, Suárez —o el que sigui en el moment de sortir aquest llibre—, tots els ministres, diputats, senadors, caps de negociat, secretaris de cossos administratius, generals i almiralls, director de ràdio i de diaris, fossin ara a Catalunya. Penseu, com a exemple colpidor, que el diari La Vanguardia fou pràcticament requisat pel govern de Madrid i convertit en l’òrgan personal del cap de govern, doctor Negrín. El president de la República s’havia instal·lat al Parlament, puix que, de fet, no existia cap òrgan democràtic que funcionés regularment per causes perfectament explicables en un període de guerra civil.

Naturalment, també hi havia una contrapartida, com ho indico en un capítol precedent: en un moment determinat, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat absorbeix el funcionament dels serveis postals entre Barcelona i Madrid…

Una de les conseqüències de l’Estat centralista espanyol constituït sota la influència dels Borbons francesos després de la Guerra de Successió fou evitar que els soldats catalans fessin el servei militar a Catalunya i que existís ni el rastre d’una indústria de guerra al nostre país. A causa d’aquella ceguesa centralista, l’Espanya republicana es trobà, després de la caiguda de Bilbao, Oviedo i altres sectors del Centre i de l’Oest, sense cap possibilitat de fabricar armes nacionals, puix que l’única zona industrial lliure era la catalana, mancada totalment de possibilitats armamentistes.

Fou aleshores quan Tarradellas demostrà clarament les seves qualitats d’home de govern. En pocs mesos, i amb l’ajut de tècnics militars espanyols i sindicalistes (cal en aquest cas ser justos) de la CNT, creà del no-res una indústria d’armes de la qual un home ben poc sospitós de ser «tarradellista» fa el comentari següent:

«Catalunya ha creat una indústria de guerra molt més important que la de la resta d’Espanya». (Chomsky).

Quan el govern de Madrid-València-Barcelona s’adonà de l’existència d’aquella inesperada creació no se li acudí res més que posar tota mena de dificultats, com si la Generalitat fos una empresa privada i el conseller Tarradellas el propietari exclusiu d’una producció que els queia literalment del cel. La decisió tenia encara un altre aspecte que mereix un comentari, vàlid per a l’any 1937, per al 1977 i per sempre.

Una indústria creada i regentada per la Generalitat és, de fet i de llei, una indústria de l’Estat espanyol. «Nacionalitzar una entitat nacional» és pitjor que rizar el rizo com diuen els castellans. El ministre que preparà aquella ordre fou altra vegada Indalecio Prieto, un home a qui m’he referit sovint en aquestes pàgines, amb qualitats i defectes com tothom, però totalment tancat a tot el que es referís a Catalunya. Fou en aquella ocasió, 2 de novembre de 1937, que vaig publicar una Carta a Indalecio Prieto de la qual a continuació dono uns extractes: