EL MEU JUTGE

No en recordo el nom i seria molt difícil de trobar-lo. No n’hí ha, però, necessitat. Anomenem-lo Monsieur Châvez, un nom corrent al Midi francès. Era jutge, no sé de quin nivell, però és davant seu que vaig haver de comparèixer l’estiu de l’any 1927. Per a situar aquell cas caldrà un llarg preàmbul.

La llei francesa no ens podia condemnar des del punt de vista polític, però els juristes sempre troben capítols del codi penal que serveixen per a emprenyar el públic. Tots els participants en el complot fórem condemnats a tres mesos de presó per «tinença d’armes prohibides». Per altra banda, tot estranger condemnat per un delicte de «dret comú» és automàticament expulsat de França. Macià i els seus homes fórem expulsats a Bèlgica, i allí un moviment espontani de simpatia envers els catalans permeté que la majoria d’expulsats poguessin rebre «asil polític».

Ara bé, quan jo vaig fugir d’Espanya tenia divuit anys i estudiava el primer any de la carrera d’enginyer industrial després d’haver passat un ingrés molt rigorós i d’haver estudiat a la famosa Acadèmia Guiu. A París jo estudiava el segon curs de l’École Spéciale de Méchanique et Électricité, reconeguda per la Universitat de França. Era la segona vegada, doncs, que havia d’abandonar els meus estudis. A Figueres havia estat un bon estudiant, allò que en diuen «el primer de la classe», i tenia una indubtable predilecció per les matemàtiques.

Els meus pares pertanyien a la petita burgesia comercial de la ciutat i havien fet grans sacrificis per sufragar els meus estudis a Barcelona. Tot s’havia perdut per segona vegada: primer, fugitiu d’Espanya, després, de França… Què seria de mi?, es preguntaven angoixosos. Aleshores tenia vint anys; era el més jove dels participants en el complot de Macià i em quedava sol a París, sense ofici ni benefici… Però no hi havia més remei que seguir l’amarg destí de l’exiliat, puix que havien fracassat tots els intents del director de l’Escola, Monsieur Sudrià, perquè pogués acabar a París la meva carrera.

Vaig ésser, doncs, expulsat «individualment» dues setmanes després de la sortida de tots els altres. Jo he tingut sempre una gran serenitat, i un cert enginy, en situacions compromeses o perilloses. Vaig presentar-me a la Comissaria que m’havien assenyalat, vestit amb un vestit gris i sense barret. A l’interior d’una maleta de grans dimensions, vaig posar-n’hi una de molt petita, anomenada necesser; és a dir, un nom afrancesat que designava una petita maleta de mà on es posaven les coses més «necessàries»; els estris d’afaitar, la pinta, el raspall de les dents, sabó, dentifrici i d’altres atuells personals.

El trajecte París-frontera belga, el vaig passar amb el cap literalment ficat dins un llibre que llegia, per tal que el meu rostre no restés excessivament imprès en la memòria del meu acompanyant; el policia que em faria d’escorta fins a la frontera. Vam bescanviar poques paraules i jo vaig fer els possibles per causar la impressió d’un coneixement molt reduït del francès.

Al punt final, el policia em donà una mena de passaport de sortida, em posà al departament de la duana sota la distreta vigilància dels empleats i s’acomiadà de mi amb un breu bonne chance.

Dissimuladament vaig treure la maleta petita de la grossa i vaig demanar on era la toaleta… Ràpidament, vaig treure’m el vestit, d’un gris clar i llampant. Vaig posar-me el vestit blau fosc, que portava al necesser, un barret i unes ulleres clares. Vaig a encabir tanmateix el meu vestit gris a la maleta petita perquè només en tenia dos.

Tot seguit em vaig posar a la cua dels belgues i dels possibles estrangers que ja havien passat la demarcació dels passaports (jo no en necessitava, perquè no havia sortit del departament exclusivament francès) i vaig arribar a París sense cap contratemps, car jo posseïa el famós récépissé de tres anys, que em guardava una bona amiga d’ençà que vaig sortir de París cap a l’aventura de Prats de Molló.

Fou molt fàcil convèncer Monsieur Sudrià, director de l’Escola, que, finalment, el ministre de l’Interior m’havia autoritzat a restar a París fins a acabar la carrera. Una carta als meus pares els tranquil·litzà totalment. Només hi havia una persona que sabia el que havia passat: jo! Però ben aviat vaig acostumar-me a la irregularitat de la meva situació legal… Era molt difícil, en efecte, que es descobrís el meu cop digne de Fregoli. Però aquesta confiança fou la meva desgràcia, com veuran els qui tinguin la paciència de llegir aquesta narració.

Cotlliure és un port de mar, a poca distància de Portbou, que s’ha fet cèlebre perquè és on morí el poeta Machado i on reposen les seves despulles. És el quart poble que es troba a la via del tren, en entrar a França, després de Cervera, Portvendres i Banyuls. Durant els primers anys del meu exili a França anava a passar un mes de l’estiu a Cotlliure, i la meva mare i la meva germana, des de Figueres, es reunien amb mi. El meu pare venia els dissabtes i els diumenges. Havia de recórrer només les estacions de Llançà i Colera per a arribar a Portbou. Les autoritats eren molt poc severes en la qüestió de passaports i documents d’identitat, puix que érem poques —i molt conegudes— les persones que fèiem regularment aquell recorregut. Era més ràpid anar de Figueres a Cotlliure que de la capital de l’Alt Empordà a Girona.

Cotlliure era, aleshores, un lloc desconegut dels turistes i era una mena de rèplica de Cadaqués, el més bell poble de la Côte Vermeille, mentre el proper Argelers, que perdé l’encant centenari en convertir-se en camp de concentració i cementiri de tants i tants refugiats espanyols el terrible hivern de 1939, era una rèplica de Roses. De petits, nosaltres havíem estiuejat (que així es deia) a Cadaqués i a Roses, i ara, de «grans», ho fèiem en els mateixos llocs que evoquen la nostra nostàlgia d’un passat que acabaríem tanmateix de recuperar a la tardor de la nostra vida.

Jo allí em vaig fer molt popular. Em coneixien per Jaumet, el «parisenc», sense que ningú notés la contradicció d’un noi de Figueres amb un nom tan prestigiós. Jo, però, em «deixava estimar» i les meves aventures amoroses d’aquells estius emplenarien un llibre digne de Don Joan o de Casanova. Val a dir, però, contradient Marañón, que tots els meus «encontres» foren exclusivament femenins…

L’estiu de l’any 1926 fou particularment brillant, puix que hi havia una pintora de París que venia a les vuit del matí a l’habitació de l’hostal on vivíem i es ficava al meu llit, a dues passes d’on dormien la meva mare i la meva germana. Finalment vaig expulsar-la indignat, puix que em produïa una sensació d’incest que em mortificava… Però, en fi, hi havia d’altres llits absents de preocupacions freudianes… Vaig fer-me amic, en el bon sentit de la paraula, de Madame Quintana, propietària de l’hotel on s’hostatjà Machado, i coneguda ara universalment.

Excessivament segur de mi mateix, convençut que no passaria res, vaig cometre la imprudència de tornar a l’estiu del 1927 a Cotlliure, Els meus pares tampoc no coneixien la meva maniobra de les dues maletes i vingueren confiats que tot estava en regla. Les autoritats locals eren totes amigues meves, entusiastes de Macià, i havien seguit el procés que se li féu amb un gran interès i entusiasme. A ningú no se li va acudir que jo pogués estar «fora de la llei» i els mateixos gendarmes em saludaven afectuosament amb el nom de Jaumet. Fou a Cotlliure, precisament, on vaig conèixer Robert Brasillâch, afusellat després de la guerra per les seves idees filonazis, i al qual dedicaré un capítol d’aquest llibre de memòries, bones i dolentes, dolces i agres.

El mes d’agost, Cotlliure celebrava una mena de festa major, i n’era un dels episodis més concorreguts una cursa per sota l’aigua que guanyava aquell que recorria una distància més llarga. Hi havia altaveus que anunciaven el nom dels corredors. La platja, que enquadra un petit moll i l’església romànica, era plena de gent, puix que concorrien a les proves joves del poble i nombrosos estiuejants.

Jo sóc, o era, un nedador amb un cert vigor, però la meva especialitat era nedar per sota l’aigua: ho feia de pressa i tenia una gran capacitat toràcica per a aguantar la respiració. Als entrenaments havia superat el minut i mig, que no és cap cosa de l’altre món, però hi ha pocs amateurs que hi arribin. Vaig guanyar aquella cursa amb dos metres davant el segon. Grans aplaudiments en anunciar que «Jaumet» havia estat el vencedor.

En sortir de l’aigua uns «periodistes» em feren una entrevista per a «L’Indépendant» de Perpinyà. La meva edat, el meu pes, la meva alçada. Finalment, el meu nom complet, ja que era evident que «Jaumet» era una expressió familiar.

—Jaume Miravitlles —vaig dir jo, per què no confessar-ho?, amb un cert orgull.

—Jaume Miravitlles? —puntualitzà un dels dos—. Fa més de quatre dies que us busquem. Som policies: quedeu detingut per vulnerar una prohibició de la qual sou objecte. Tots els participants en el complot de Prats de Molló havien estat expulsats de França, i, si hi ha alguna excepció, els és prohibit d’anar a cap població situada al sud del riu Loira. Les autoritats espanyoles han denunciat la vostra presència ballant sardanes a la inauguració de la carretera Portbou-Cervera. Han dit que la vostra presència en aquell lloc era una provocació a Espanya i una mofa a França. Us acompanyarem al vostre domicili, us vestireu davant nostre i us portarem en automòbil a la presó municipal de Perpinyà, prèvia requisa de tots els vostres documents.

Ningú del públic no es féu càrrec del que passava i, en topar la gent en anar al meu hostal, vaig ser objecte de manifestacions cordials i generoses: «Bravo, Jaumet!», fou el crit més persistent, en una reedició en to menor del «ridi, pagliaccio!».

I altra vegada a la presó, la de Perpinyà, el calabós del carrer del Doctor Dou de Barcelona, els cuartelillos infectes de la Jefatura de Policia, de la Via Laietana, la Presó Model del carrer Entença, la caserna on fórem internats a Perpinyà els participants del complot de Prats de Molló, els calabossos de la Prefectura de París i, finalment, La Santé, la Salut, que és el nom —irònic— de la Presó Model de París, per a tornar encara a la Model barcelonina després de passar per la Model de Figueres, l’any 1930-31.

Naturalment, tots els presos de Perpinyà, sense excepció, ho eren per delictes de dret comú; la majoria, lladres menors, carteristes i rebentapisos. Hi havia un súbdit anglès, ben vestit, que es mantenia apartat de tots nosaltres i que ja havia rebut la visita d’un cònsol del seu país. Sortí l’endemà de la meva arribada i els «estadants» m’asseguraven que devia ésser un homosexual. Quan els vaig explicar el motiu de la meva detenció, tots em miraven amb cara de llàstima. «Els delictes polítics són aquí més castigats que els altres; ja cal que cerqueu influències, o, si no, passareu tot l’estiu en aquest forn», em digué el lladre que semblava més eixerit.

Tot seguit, en una mena d’economat que hi havia a la presó, vaig demanar un quadern i un llapis. «És per preparar la meva defensa —vaig dir—; no vull nomenar cap advocat ni que me’n destinin un d’ofici». Ningú no pot treure’m d’aquest lloc pestilent i fosc més que jo mateix. I, en efecte, vaig començar a escriure les raons per les quals jo havia format part d’un moviment contra la Dictadura del general Primo de Rivera i a favor de l’autonomia catalana.

Tenia vint anys, però ja hi havia en mi aquest escriptor, bo o dolent, que sempre ha intentat de comprendre i explicar el perquè de les coses. Vaig omplir prop de cent fulls del quadern. «És massa llarg; el jutge no em deixarà la paraula tanta estona». El vaig reduir a vint-i-cinc pàgines: era «perfecte»; hi havia «tot» el que jo volia dir: la història de Catalunya des del començament dels temps fins a la meva detenció a la platja de Cotlliure. Es passava de Jaume el Conqueridor al Jaumet conquerit, sense obstacles ni desviacions. Tot era d’una lògica implacable. Si més no, donaria una lliçó al jutge i a l’escàs públic que assisteix regularment a aquelles pràctiques judicials.

Al cap de quinze dies fórem convocats a la Sala on es decidiria el nostre futur immediat. El meu pare ja feia dies que s’havia instal·lat a Perpinyà i esperava a la porta de la presó. El sistema judicial francès és molt sever. Sembla que l’han millorat darrerament gràcies al ministre Alain de Peyrefitte; però continua essent el pitjor de l’Europa Occidental.

Sortirem de la presó encadenats, de dos en dos, amb una llarga cadena que unia totes les parelles, i férem el trajecte «a peu» sota les mirades insidioses del públic. El meu pare seguí la comitiva tot plorant i enviant-me petons.

Els gendarmes ens feren seure en uns bancs estrets i incòmodes. I començà la gran operació de la justícia humana. La majoria foren condemnats, després d’una breu acta d’acusació i d’un més breu encara discurs de defensa, a penes que oscil·laren entre tres i sis mesos de presó.

Jo vaig ésser el darrer, i això em preocupà una mica. L’acta d’acusació fou molt dura. Jo era membre d’una banda d’estrangers que havien violat les lleis d’hospitalitat i compromès les relacions amistoses entre França, Itàlia i Espanya. Per altra banda, havia anat fins a pocs metres de la frontera francesa amb Espanya, fent cas omís de les lleis que ho prohibien. Mereixia un escarment i sol·licitava sis mesos de presó, considerant que la meva edat era una circumstància atenuant. El meu advocat d’ofici féu un discurs de circumstàncies i el basà, sobretot, en la meva edat i la idolatria que sentia pel vell revolucionari Francesc Macià. Demanà la llibertat immediata. El jutge demanà quants dies de presó havia fet. Quinze dies, fou la resposta.

—Doncs resteu condemnat a quinze dies de presó i a l’expulsió immediata de França.

I va afegir:

—Té res a dir l’acusat?

—Ja crec que sí! —vaig fer jo, traient el quadern del meu discurs de vint-i-cinc pàgines atapeïdes.

—La llei francesa —digué el jutge— prohibeix que els acusats llegeixin documents; però podeu fer ús lliurement de la paraula.

De moment vaig restar desconcertat. Hi havia tantes coses «interessants» en aquell escrit! Vaig concentrar-me uns curts segons. L’havia llegit tantes vegades que gairebé el sabia de memòria.

Fent un pas endavant, vaig aixecar el braç dret, tal com ho havia vist en les pel·lícules americanes, i vaig començar, amb veu forta i segura, la meva històrica peroració:

—Quan Anníbal creuà amb elefants els Pirineus, precisament prop d’aquí, al Portús…

El jutge, literalment esglaiat, em digué a grans crits que, si tornava a pronunciar el nom d’Anníbal, canviaria la condemna de quinze dies per una de quinze anys.

—Què us sembla? —em va dir.

Vaig acceptar els quinze dies i vaig dir-li que, «allò d’Anníbal», ho deixaríem per a una altra ocasió…