INDALECIO PRIETO, ANTICATALÀ

«Don Inda», com li deien els seus amics, fou un dels personatges més interessants que donaren la República i la Guerra Civil espanyola. Fou up veritable autodidacte. Sortí de l’ensenyament primari a l’edat de tretze o catorze anys i mai més no freqüentà una aula docent, Així com molts milionaris americans «presumeixen» d’haver venut diaris quan eren petits, en el cas de Prieto això era una realitat, no pas una llegenda més o menys interessada.

Sembla, però, que tenia un «protector». (Això també és freqüent en la història). Un gran industrial basc —Echevarrieta— que es fixà en ell, propietari d’un diari anomena El Liberal que sortia a Bilbao i que tenia molta irradiació en els medis econòmics del país. El títol, del diari i la personalitat del seu propietari mereixen un comentari a part.

El liberalisme polític clàssic nasqué a l’Anglaterra de la revolució industrial, iniciada sobretot en el sector tèxtil i desenvolupada després gràcies a les màquines impulsades pel «vapor», la primera font d’energia moderna originada pel carbó i l’invent conegut en la història amb el nom evocatiu de la «marmita de Watt».

Anglaterra, sota l’impuls del líder liberal Cobden, es convertí en el país exportador per essència: exportava articles manufacturats i importava primeres matèries, entre les quals minerals de ferro. Les altres importacions eren queviures, especialment blat i fruits cítrics, posats de moda en descobrir-se que els mariners de Colom foren afectats per la malaltia anomenada «escorbut», que es devia a una dieta mancada totalment d’aliments cítrics, taronges, llimones i d’altres productes.

Aquell liberalisme anglès dels segles XVIII i XIX es caracteritzava sobretot pel lliurecanvisme, és a dir, l’abolició dels drets de duana que cada país cobrava per protegir la seva producció pròpia. Els liberals de Cobden foren els qui dirigiren la famosa campanya per a l’abolició de l’impost que es pagava a Anglaterra per l’entrada de cereals, especialment blat i moresc. Fou el famós «Corn Bill», que dividí el país en dos sectors rivals: la vella jerarquia feudal —agrària i conservadora— i els joves industrials «liberals».

A Espanya hi havia tres sectors econòmics exportadors: els latifundistes del blat (encara que no hi hagués prou pa al país), els naranjeros valencians i els propietaris de les explotacions de mineral de ferro. Era el moment en què s’iniciava a Catalunya la indústria tèxtil, especialment cotonera —les indianes—, destinada a vendre a la resta d’Espanya i a l’estranger, Àfrica del Nord i zones circumdants.

Els nous industrials catalans —i els seus obrers— eren «proteccionistes»; volien un sistema de duanes —l’aranzel— que posés una barrera fiscal a les importacions angleses. Cobden mateix vingué a Espanya per crear «clubs lliurecanvistes». L’oscil·lació «conservadors-liberals» al poder equivalia a un moviment pendular entre lliurecanvistes i proteccionistes. Una de les missions del general Prim, representant de la nova burgesia catalana, fou evitar el contraban a gran escala que tenia lloc a les costes d’Andalusia: entrada de teixits i sortida de blat… El mateix passava a València amb els productes cítrics, i al País Basc, en un pla més elevat —mines de Río Tinto— i la Gran Bretanya. (En el meu llibre Comunicados Secretos entre Hitler, Franco y Mussolini explico, amb detall, reproduint textualment documents d’espionatge, les lluites dels alemanys per apoderar-se de les mines angleses de Río Tinto, del mineral de ferro de Bascònia i el manganès de Mauritània, durant la Guerra Civil 1936-1939.)

Tota una etapa de la història política durant els darrers cent anys a Espanya gira al voltant del binomi liberals-conservadors, lliurecanvistes-proteccionistes. El duel «Alba-Cambó» n’és una de les manifestacions més concretes, i els noms Moret-Lerroux vénen a la memòria automàticament. Probablement sense adonar-se’n, Prieto fou el continuador d’aquella cadena, i qui sap si passa el mateix amb l’actual líder del socialisme andalús!

Sóc dels pocs annalistes polítics que hagi tocat aquest tema, al qual dedico moltes pàgines en el meu llibre Crítica del 6 d’octubre, escrit l’any 1935 mentre estava amagat a la casa d’un amic meu al Passeig de Gràcia. (Pere Colls, de Figueres, excel·lent futbolista que havia estat extrem esquerra de l’Espanyol en el temps «gloriós» del futbol empordanès de Walter, Porta, Mas i Forgues… Jo vaig jugar la primera Lliga al Club Français de París, desaparegut, i centrat a la zona totalment urbanitzada —ara— de la Porte d’Orléans).

No és d’estranyar, doncs, que en un pamflet meu de l’any 1931, titulat Ha traït Macià?, del qual donaré més informació, dediqués unes pàgines, potser excessivament vives, però en el fons verídiques, contra Prieto, que fou ministre d’Hisenda en el primer govern de la República l’any 1931. Vet ací el que dic en aquell llibre:

«A aquestes consideracions d’ordre general, les que he resumit sobre Cobden, se n’hi afegeixen encara dues de caràcter particular. Prieto, “cacic democràtic”, té interès a estrangular l’Estatut basc, dirigit, d’una banda, contra el tripijoc polític. L’estrangulament de l’Estatut català serà un precedent magnífic.

»Prieto, “home a tot fer” del banquer Echevarrieta, fa des del seu ministeri una política “dictada” pel famós financer (com a recompensa a aquesta acurada aplicació. Prieto rebé de mans d’Echevarrieta la propietat d’El Liberal de Bilbao). Ara bé, la política d’Echevarrieta ha estat sempre dirigida contra totes les manifestacions “borsàries” i “bancàries” de Catalunya, El somni del capitalisme basc és, des de fa temps, dirigir i comandar, financerament, l’economia industrial catalana, (Vegeu les ofensives de la Banca de Biscaia…).

»Des de primers de juny es manifesten contra Catalunya totes les forces marcadament reaccionàries de l’Estat, Vegem ara, una darrera l’altra, les fases successives d’aquest atac:

»El deute en circulació de l’Ajuntament abans de la Dictadura era de 460 milions de pessetes. Després de la Dictadura era de 768 milions de pessetes: vet aquí l’obra municipalista del baró de Viver i Companyia.

»L’amortització d’aquest deute i els interessos dels capitals pugen actualment a 50 milions. Més de la meitat del pressupost de l’Ajuntament se’n va als profiteurs de la monarquia. Per alleugerir el municipi d’aquesta pesada càrrega, Wais, un tècnic, havia inclòs en el pressupost de la monarquia una subvenció d’1 400 000 pessetes a l’Ajuntament de Barcelona. Ventosa, més tard, obtenia una subvenció pagada sota les següents condicions: sis milions de pessetes el primer any i després nou anualitats, cadascuna de les quals fóra del 10 per cent inferior a l’altra.

»Dos mesos després de la instal·lació de l’Ajuntament republicà a Barcelona arriba el venciment d’un cupó municipal. L’Ajuntament no el pot pagar perquè es troba amb un dèficit de 15 milions, per raó del fet que en el pressupost, en la partida dels ingressos, hi figuren 21 milions que havien de pagar l’Estat i la Província, i que no s’han fet efectius. La Diputació (Generalitat), perquè no ha pogut. L’Estat (la República), perquè no ha volgut.

»Aiguader, l’alcalde de Barcelona llavors i autor del manifest d’Estat Català, va demanar un préstec de 15 milions a Prieto.

»Aquest refusà amb un gest olímpic. Els diaris inicien una campanya fent ressaltar la contradicció en què es troben els homes que redacten un Estatut intransigent i que demanen ajut al poder central tan bescantat. Dos mesos després del gran triomf, l’Ajuntament republicà, per primera vegada en la història municipal, no pot pagar el cupó. El govern republicà refusa una ajuda acordada per la monarquia!

»Finalment, amb garantia de les caixes d’estalvis de la Generalitat i d’altres establiments oficials de Catalunya, hi ha un banc que es decideix a fer el préstec: el Banc Hispano Colonial, El nom és tot un programa…».

«Per un acord revolucionari, la República Catalana posà el Port Franc sota el control de l’Ajuntament de Barcelona. El batlle popular és elegit, automàticament, president del consell d’administració. La burocràcia, estretament vigilada pels homes teòricament més interessats en el seu rendiment, adquiria flexibilitat i autonomia. L’Ajuntament tenia davant seu un vast programa de treballs públics, exprés per a fer evident la seva capacitat governativa.

»Prieto i Largo Caballero exigeixen la introducció en el Port Franc de delegats directes del Ministeri de Treball. El Port Franc, sota l’acció d’aquesta delegació, tindrà el caràcter pesat i adormit de qualsevol administració de tipus espanyol. Catalunya perdia, encara, un altre atribut. El camp de la seva sobirania era mutilat d’una parcel·la particularment interessant».

«Prieto continuà, d’una manera implacable, la seva envestida contra Catalunya. Sabent, com tot socialista que conegui una mica la seva teoria, que l’economia és la infraestructura d’una societat al damunt de la qual graviten i s’aguanten totes les altres valors, Prieto engega una ofensiva despietada contra les columnes bàsiques de l’economia catalana.

»Surt una ordenació, que podem molt bé qualificar de “reial decret”, manant que totes les societats monopolitzadores treguin llurs comptes corrents dels bancs. Només hi ha una societat monopolitzadora que es troba en aquesta situació: la Campsa! Només hi ha un banc que aquesta mesura excepcional pot perjudicar: el Banc de Catalunya!

»El decret de Prieto, amb eufemisme, amagat sota una generalització, ordenava d’una manera expressa que la Campsa tragués 50 milions que tenia al Banc de Catalunya.

»Informat de la situació en què es trobava el Banc de Catalunya, i el ministre de Finances ho sabia millor que ningú, ordenar aquesta retirada de fons equivalia a decretar la fallida de l’establiment bancari. En efecte, al cap de pocs dies, el Banc de Catalunya feia suspensió de pagaments. S’enfonsava una de les columnes econòmiques de casa nostra. El Banc de Catalunya, amb la seva xarxa de sucursals, era l’organització mare del comerç de la petita indústria i de la petita propietat rural. Era la banca de la menestralia catalana, que estructurava, lentament, amb les sucursals de Tortosa, Reus, Lleida, Girona, Torroella de Montgrí, Santa Coloma de Farners, el Vendrell, Collblanc, Caldes, Tarragona, Barcelona, Banyoles, Anglès, Arbúcies, Arenys de Mar, Blanes, Calella, Figueres, Igualada, Llagostera, Palamós, Olot, Palafrugell, Valls, Vic, Vilafranca, Balears, Canàries, Perpinyà, Prada, París, les possibilitats d’un futur… econòmic nacional».

Demés, el Banc de Catalunya, participant en combinacions financeres de gran envergadura, apareixia com un rival temible del Banc de Biscaia. Destruït el Banc de Catalunya, Prieto enfonsava un punyal en una de les principals vísceres del nostre organisme econòmic.

«El chantage continuava envaint totes les esferes del sentir i del pensar. Els homes que havien de redactar l’Estatut en l’isoloir de la muntanya de Núria acusaven fortament, en els seus dubtes i en les seves vacil·lacions, els cops de la burocràcia panespanyola.

»No havia d’acabar aquí, però, l’atac desenfrenat de Prieto contra les institucions de l’economia nostrada. L’estructura econòmica de Catalunya es caracteritza per l’absència gairebé total de grans trusts crescuts sota l’ègida del capital financer. No hi ha, doncs, una tradició de grans rendistes industrials. L’esmicolament de la propietat rural fa també que sigui desconegut a casa nostra el tipus de propietari financer. Les transaccions borsàries tenen, en aquestes condicions, una gran mobilitat. “Grans grups” de portadors de “petites accions” donen a la borsa catalana un caràcter únic al món. Tècnicament, aquesta constitució financera corresponent al tipus anomenat precapitalista havia cristal·litzat en un organisme arrelat des d’anys i anys a la realitat econòmica de Catalunya: el Mercat Lliure de Valors.

»La plaça de Barcelona —diu el president del mercat— té una organització tradicional de Borsa fermament popular, filla del caràcter comercial català, on el paper és tan objecte de venda com de mercantilisme. És una borsa el principal element de la qual són els “petits portadors de valors”.

»Mercat lliure de Valors i Banc de Catalunya són la cama dreta i la cama esquerra del cos econòmic català. Prieto, continuant la seva acció destructora, després d’ocasionar la fallida de la Banca, obliga, sense que cap precedent tècnic ho aconselli, el tancament del Mercat Lliure de Valors, cervell econòmic de Catalunya.

»Aquests quatre cops furiosos a l’organisme econòmic són donats en l’espai d’una setmana, just el temps per a preparar-los i executar-los. A Catalunya es viu una atmosfera de pànic. Una darrera l’altra s’enfonsen totes les valors sòlides del panorama català. Quan els homes de Núria agafen la ploma per redactar lliurement l’Estatut, aperceben, des de la muntanya alterosa, un paisatge de deliberada hostilitat».

És així com m’expressava jo en un fullet que es vengué a milers d’exemplars.

(Si la situació actual fa pensar en la descripció que faig de la del 1931… és pura coincidència…)