JOAN GARCIA OLIVER

Joan Garcia Oliver fou l’anarquista més interessant, en el sentit més ple de la paraula, que hagi donat aquell moviment revolucionari en el període de la Guerra Civil. Era de Reus; el seu ofici, si això és un ofici, era cambrer. És inconcebible, una vegada conegut de prop durant aquelles jornades de febre del 19 de juliol de 1936, de pensar que aquell home, un veritable volcà de passions alliberades, pogués, un dia, ésser cambrer, l’ofici més anònim i aquell en què la voluntat humana s’ha de posar més al servei dels capricis dels altres. Però així és la vida i és corrent aquesta dicotomia entre la persona humana i l’ofici al qual dedica vuit o deu hores el dia. S’ha dit, amb raó, que és aquest contrast entre la veritable personalitat d’un home i l’ofici que les circumstàncies fortuïtes l’obliguen sovint a esmerçar-hi una part important de la seva vida, la causa del desequilibri que contribueix a la infelicitat de l’home i, a la llarga, a la crisi de la societat.

Per anys que passessin, seria difícil que oblidés l’encontre amb els companys que formaren el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i amb qui ens trobàvem, per primera vegada, personalment, encara que ens coneixíem molt bé de nom, en el meu cas perquè els havia combatuts d’una manera violenta i aferrissada en els mítings del Bloc Obrer i Camperol, del qual jo abans havia format part, i els meus articles publicats a la revista o setmanari L’Hora, i, sobretot, els meus llibres, entre ells De Jaca a Sallent, on faig una crítica molt dura de l’actuació dels anarquistes a la revolució social que esclatà pel gener de l’any 1932, quan la República, tot just nada, feia els seus primers i vacil·lants passos per la història.

Ens trobàvem a l’edifici anomenat l’Institut Nàutic, el primer estatge social del Comitè de Milícies. Els anarquistes, evidentment, van ésser l’ànima d’aquella organització, que era, majoritàriament, un reflex de la seva mentalitat i les seves essències revolucionàries. Els primers que vam conèixer foren Joan Garcia Oliver, fill de Reus, parlant català i castellà sense accent, acostumat als discursos grandiloqüents, apassionats i esperançadors, als quals s’havia acostumat en el curs de la seva carrera política i que n’havien fet un dels líders més escoltats de les masses obreres de Catalunya i de les regions espanyoles, sobretot el Llevant peninsular i Andalusia, on l’anarquisme havia tingut més seguidors.

Els altres que recordo sempre eren Durruti i Aureli Fernández. No es poden concebre dues personalitats més diferents. Durruti era el prototipus del guerriller. Estic segur que, en altres circumstàncies històriques, hauria assolit fama mundial, al costat dels Castros i dels Guevara, d’aquell capellà de Colòmbia, el nom del qual no recordo, i del Zero, que s’ha distingit en la lluita sandinista, finalment triomfant a Nicaragua. Durruti figuraria com un dels més representatius d’aquesta etapa estranyament heroica de la humanitat. Era també l’home viril per excel·lència; dur, sobri, de mirada insistent, de gesticulació rotunda. La sinceritat i l’educació dintre una filosofia que no es basava en cap dada científica i que responia, només, a la més idealista teoria de l’emancipació humana en feien un home atractiu, entre ferotge i innocent. Una mena de Diego Montes del segle XIX a Espanya que oscil·lava entre l’infantilisme i el crim.

Com he dit abans, Aureli Fernández era un tipus humà totalment oposat al de Durruti. No sé de quina regió espanyola provenia, però parlava un castellà molt estilitzat, sense que pogués deduir, per l’accent, de quin origen era. Fi, blanc de cara, de talla mitjana, de cabells ondulats, era més aviat, sense que, en absolut, perdés la seva virtut viril, un home que semblava fill d’una família de benestants, educat des de la infància en les facilitats de la llar i en el sosteniment d’un luxe que l’havia, fins a un cert punt, feminitzat. Res d’això no era veritat, puix que havia tingut, com els seus altres amics, un origen proletari semblant. Però aquest és un altre misteri: l’oposició que hi ha, de vegades, entre l’aspecte físic d’una persona i la seva idiosincràsia particular.

Durruti era un home d’acció pur, sense cap mena d’elucubració intel·lectual en la seva conducta. Tres dies després de formar part del Comitè de Milícies i de discutir, de vegades, hores senceres, problemes que tenien més d’ideologia que de pràctica revolucionària, Durruti se n’anà de Barcelona, es posà al cap d’unes milícies revolucionàries anarco-sindicalistes o, més ben dit, «faieres», i se n’anà al front d’Aragó com a cap militar. Es distingí per la severitat de les seves ordres i la rectitud de la seva conducta. Més tard passà al front de Madrid i fou rebut a la ciutat com una esperança salvadora en uns moments en què les coses no anaven gaire bé.

Així com dos dies, diguem-ne, de discussions burocràtiques havien estat suficients perquè Durruti rebutgés de continuar a Barcelona i se n’anés al camp a lluitar físicament, el contrari es produí amb Garcia Oliver. Probablement els seus companys li digueren que el seu lloc era el front i no l’Institut Nàutic amb aquelles discussions interminables. I, efectivament, organitzà una divisió, o una brigada —no se sabia mai quina era la quantitat de combatents de les unitats revolucionàries—, que batejà amb el nom literari d’«Aguiluchos de la FAI», i se’n va anar, al front d’ells, també cap a Aragó a lluitar contra l’enemic feixista, al costat de les formacions anarco-sindicalistes de Durruti. Però només hi estigué uns quants dies. No era l’home nascut per a aquella vida. Era, en el fons, un intel·lectual. No sé l’envergadura ni la profunditat del seu bagatge, però parlava bé, articulava el seu pensament, feia comparacions històriques justes i la seva terminologia era la d’un home que havia llegit, potser massa unilateralment, havia begut, exclusivament, en les fonts de la filosofia individualista i anàrquica, però el seu pensament tenia consistència, i la manera d’expressar-lo, una virtut de convicció que arrossegava les masses.

En Tarradellas i en mi ell trobà dues persones que comprenia i, de vegades, ens feia confidències parlant-nos de les seves dificultats per a convèncer els seus propis amics de la FAI de quines eren les obligacions que havien d’acomplir en aquelles circumstàncies inèdites per a ells. Tenia, però, una fòbia autèntica contra els comunistes. El concepte d’Estat, el que ells ja, aleshores, començaven a anomenar «centralisme democràtic», i que no era més que una forma de dictadura burocràtica, l’indignava fins a l’exaltació. No s’amagava de fer evident el seu menyspreu pels seguidors d’aquella filosofia, els quals condemnava com uns nous dictadors que tenien més afinitats amb el feixisme que no pas amb les arrels que el moviment obrer tenia a Catalunya.

Una de les escenes més característiques de la qual ell fou protagonista ocorregué quan el cònsol rus, Antonov Ovsejenko, ens avisà sobre l’arribada al port de Barcelona d’un vaixell rus; el nom era «Zirianin», venia d’Odessa i desembarcaria, per primera vegada, «mercaderies». Tots vam comprendre que aquella paraula, «mercaderies», era un eufemisme per a indicar-nos que portava armes i municions per a les forces catalanes, que des del començament havien estat tractades com el «germà petit» des de Madrid, i com, que els socialistes eren els qui predominaven en el front del Centre, es feia tots els possibles perquè aquelles forces, més aviat anarquitzants, disposessin del mínim de mitjans bèl·lics. Aquesta política, la desenvolupaven tant Largo Caballero, el socialista, com els comunistes després.

El dia de l’arribada del «Zirianin», anunciada per la ràdio, una multitud de milers de combatents es concentrà al port de Barcelona. Per raons de seguretat —ens digué Antonov Ovsejenko— potser seria prudent d’evitar que el vaixell arribés fins al moll i que fondegés a una milla de distància de la costa. Nosaltres aniríem allí en una canoa del port a donar la benvinguda al capità i a la tripulació. Així ho férem i, entre les persones que anàrem a saludar els germans portadors de les armes que tant ens mancaven, hi figurava, naturalment, el cònsol rus i, entre els civils, Garcia Oliver. Jo també formava part d’aquella comissió de rebuda.

L’escena fou típica del moment en què l’exaltació revolucionària, l’entusiasme líric i les esperances que provocava la presència d’un vaixell que crèiem amic ho feien inevitable. En nom del president de la Generalitat jo vaig fer el primer parlament, agraint al capità del «Zirianin» l’ajut que representava per a nosaltres l’arribada d’aquell vaixell, la primera prova d’ajut que venia des de l’exterior. Després, Garcia Oliver va fer un dels seus discursos, típicament anarquistes, ple d’imatges molt sovint exaltades i enlluernadores, amb un ritme accelerat, dominant, però, la seva rapidesa, i acabà amb un crit que, en boca seva, havia d’ésser considerat com l’homenatge més gran que podia fer al poble que ens venia, en aquell moment, a estimular amb la seva presència. Cridà: «Visca la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques!».

Respongué a aquell discurs, en francès, un francès relativament mediocre, però tanmateix entenedor, Antonov Ovsejenko. Digué totes aquelles coses esperades del cònsol d’un país estranger que vol guanyar-se l’amistat del país al qual s’ha aliat com a representant màxim. I, caient, també, en l’entusiasme de Garcia Oliver, llançà un crit que, a la seva boca, era tan extraordinari com el «Visca la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques!» pronunciat pel líder anarquista. Antonov Ovsejenko digué: «Visca la FAI!».

Jo vaig comprendre la imprudència d’aquell crit, fill de l’entusiasme, i, no sé per què, vaig endevinar una certa inquietud en els personatges soviètics, entre ells el capità del vaixell i altres representacions del consolat, l’angoixa que havia produït aquella exclamació espontània. Més tard vaig comprendre que, potser, aquell crit de: «Visca la FAI!» havia estat el primer inscrit en un dossier que la policia secreta devia començar ja, en aquell moment, sobre la conducta d’Antonov Ovsejenko. Probablement fou el primer pas cap a l’escamot d’execució d’aquell home que havia estat històricament el tercer personatge de la revolució russa.

Una vegada acabada aquella recepció, el vaixell s’anà acostant, a poc a poc, a la costa, fins que es trobà arrecerat al moll. Des d’allí, el cònsol soviètic, en francès, s’adreçà a la multitud. Parlava per curts paràgrafs que jo traduïa al català. Ho vam fer tan de pressa i potser tan bé, sense ésser-ne conscients, que tothom es creia que jo traduïa directament del rus. L’endemà un diari va dir: «Jaume Miravitlles demostrà el seu coneixement d’una llengua tan difícil com és el rus». Vaig considerar inoportú desmentir-lo, però és un exemple de com, en certs moments d’exaltació humana, es produeixen aquests fets insòlits de confiança en els homes i en les coses.

Quan la multitud es va dissoldre i vam restar, només, els dirigents polítics, vam voler saber, exactament, quin era el contingut: fusells, metralladores, morters, municions, bombes de mà?

Però ens assabentaren que no hi havia cap arma al vaixell, que havia estat enviat no pas pel govern de Moscou, sinó pels sindicats, per mitjà d’una subscripció popular, i que el que enviaven a Barcelona, i a Catalunya, simplement era una prova de l’amistat del poble rus: es tractava d’una tramesa de caixes de llet en pols.

De moment ens creguérem que era una broma que ens feia el capità del vaixell. Insistírem, i el capità, aquesta vegada amb la col·laboració d’Antonov Ovsejenko i d’altres personalitats, i, d’una manera una mica impertinent, ens confirmà que efectivament era llet en pols. No era un acte oficial del govern de Moscou, sinó una manifestació de simpatia del poble rus envers els poble espanyol, el poble català.

Naturalment, nosaltres ja sabíem que el front d’Aragó, en la proporció que era el front català, en aquell moment històric el front anarco-sindicalista, era posat al marge d’un ajut militar intensiu i que, mentre altres vaixells, en altres ports d’Espanya, com després s’ha pogut demostrar en llibres publicats sobre els arxius de guerra d’aquella època, rebien, efectivament, fusells, metralladores, morters i bombes de mà, els de Catalunya s’havien d’acontentar amb pots de llet en pols.

Jo havia organitzat, per a la nit d’aquell mateix dia, i a l’Hotel Majestic, una recepció en honor del capità i els mariners del «Zirianin», a la qual acudiren, també, els caps militars i polítics més representatius de Barcelona i de Catalunya, en aquell moment. Tots ja estaven assabentats de la mena de «mercaderies» que ens portaven els russos i hi havia, no diré un estat d’indignació evident, però sí de ressentiment, perquè ja preveien com aniria el curs de les coses. En aquella reunió de la nit vingué també l’escriptor rus Ilia Erenburg, que es trobava en un petit cercle on hi havia l’ambaixador rus, el capità del «Zirianin», Garcia Oliver i jo. Parlàvem en francès. Amb això, i en fer l’escriptor rus una referència favorable a la tramesa de llet per als infants catalans, Garcia Oliver, molt impetuós, incapaç d’exercir cap càrrec diplomàtic, em digué a mi, en català: «Quin estúpid!». Ilia Erenburg, molt suau quan li convenia ésser-ho, va preguntar-me què volia dir aquella paraula i si l’havia de considerar com un insult. Jo vaig dir-li en francès: «Escolteu, la paraula estúpid, en català, no està gaire allunyada de la paraula estupide en francès; de manera que no crec necessaris els meus serveis de traductor».

Ilia Erenburg féu l’esquívol, abandonà el petit cercle on ens trobàvem reunits, i tot plegat passà sense més complicacions, però ja d’ençà d’aquell dia s’havia dibuixat clarament una política: la Unió Soviètica no oferia res per a consolidar l’autonomia catalana i per a ajudar els elements representatius de l’anarquisme català. Els considerava, de moment, un adversari; més tard, els hauria de considerar, almenys els anarco-sindicalistes, com uns enemics.

Les coses evolucionaren tanmateix i després es produí una situació en la qual els anarquistes acceptaren de formar part del govern de la Generalitat i del govern de Madrid, anterior a la ruptura brutal del mes de maig de 1937. Fou en aquell moment quan Garcia Oliver arribà a ésser ministre de Justícia del govern central i que la Montseny fou ministre de Sanitat. Hi hagué dos altres ministres anarquistes. Però els dos esmentats representaven les més altes jerarquies d’aquell moviment i ambdós demostraren que tenien aptituds per a assumir aquells càrrecs. Tant la Montseny com Garcia Oliver eren dues persones molt intel·ligents, d’una gran capacitat de treball, amb un sentit d’organització innat, que, en altres circumstàncies i en un altre ambient, haurien fet dos excel·lents ministres d’una República Democràtica Popular, en el bon sentit de la paraula.

Sense, esforçar-m’hi gaire, en aquest llibre he intentat d’ajuntar a la història de les persones a les quals em refereixo aspectes anecdòtics que els facin més humans i més propers a nosaltres. És aquesta la finalitat del meu assaig, explicar certes anècdotes que serveixen no sols per a fer cristal·litzar una determinada característica humana, sinó un moment històric precís. El govern ja és a València. Ja ha sortit de Madrid davant la possibilitat teòrica que les forces franquistes envaeixin la capital. S’ha establert a València, port de mar. Davant la ciutat hi ha un vaixell de guerra anglès, que després es féu cèlebre perquè fou enfonsat en unes circumstàncies tràgiques per un submarí alemany durant la Segona Guerra Mundial. Se’n deia «Hood». El capità del vaixell, segurament per indicacions de Londres, féu una invitació al govern de la República perquè anessin a bord d’aquell vaixell de guerra a un dinar d’honor. S’assenyalà que l’etiqueta era exigida. I també deixaven suposar que voldrien que tots els partits representats en el govern enviessin un convidat. El problema que es plantejava era de si els companys ministres representants de la CNT-FAI voldrien assistir en aquell sopar d’honor. Per altra banda, hi havia un impediment. Es demanava que l’etiqueta fos rigorosa. És a dir, que hi havien d’anar vestits de smoking. El problema era, doncs, més complicat encara:

1. ¿Acceptarien els anarquistes d’anar-hi?
2. ¿Estarien disposats a anar-hi vestits d’etiqueta?
3. ¿Hi hauria temps perquè s’equipessin uns quants dies abans del dia previst: l’endemà mateix o un o dos dies després?

Ja he dit abans que l’aspecte humà de Garcia Oliver era el d’un intel·lectual, perfectament civilitzat, que tant podia ésser de dreta com d’esquerra, perquè era l’home típic de la seva edat i de la seva condició. La seva manera de parlar, de gesticular, de conduir-se, era no pas rebuscada, sinó perfectament normal; físicament era més aviat un home d’aquells que en diuen guapo i tenia una presentació agradable. Per tant, el cap del govern va creure que era el més adequat per a ésser convidat. I va demanar, dubtant una mica, utilitzant circumlocucions per no espantar-lo:

—Assistirà en aquest sopar, vostè?

Garcia Oliver va dir:

—Naturalment, jo sóc el representant d’una organització política al govern i, per tant, estic perfectament disposat a assistir-hi.

—Bé —va dir-li el cap del govern—: hi ha un inconvenient.

I és que s’hi ha d’anar de smoking, ¿està disposat a posar-se aquell vestit tan representatiu de la burgesia contra la qual vostès lluiten?

—Sí, efectivament, hi estic disposat.

—I ja en té un, vostè, de smoking? —insistí el cap del govern.

—Sí —replicà Garcia Oliver—, encara conservo el que tenia quan era cambrer…

L’anècdota s’acaba d’una manera encara més graciosa: Garcia Oliver devia tenir, aleshores, trenta-cinc anys i estava en la flor de la seva joventut d’home; tenia un caminar harmoniós, segur d’ell mateix. Era perfectament proporcionat en el sentit físic i es presentà portant l’smoking amb molta més gràcia i, sobretot, amb molta més desimboltura que els altres ministres, la majoria burgesos perfectament definits. Ara bé, Garcia Oliver tenia sentit de l’humor, i això era, també, un aspecte que el separava dels altres companys de filosofia. En seure, i en veu alta, va dir:

—Senyors, és la primera vegada a la meva vida que, portant smoking, m’assec a taula.