LA BATALLA DE TEROL
Al començament del desembre de 1937 s’inicien les operacions militars que culminen en la primera —havia també d’ésser la darrera— gran victòria de l’exèrcit republicà: la presa de Terol. L’èxit de l’operació fou aconseguit per un estrany triangle humà: Negrín, cap del govern; Prieto, ministre de Defensa, i el general Rojo, cap de l’estat major de l’exèrcit de la República.
Cada un perseguia objectius diferents, encara que en aquella ocasió fossin coincidents. Per a Negrín, era la seva consolidació com a cap de govern amb la demostració que les forces armades republicanes podien «passar a l’ofensiva» victoriosament. Per al general Rojo, l’acció tenia un objectiu tàctic que ja he qualificat de permanent en l’estratègia de la República: descongestionar el front de Madrid i ampliar una mica els «pulmons» de la capital. Per a Prieto, la finalitat de l’operació era ben distinta, com veurem en la continuació d’aquest relat. Des del punt de vista militar fou una operació impecable que demostrà que la República havia estat capaç de superar el dramàtic trauma de les jornades del mes de maig i de crear una força militar d’una certa cohesió i una certa efectivitat.
Una vegada coneguda la conquesta de Terol, vaig demanar una entrevista urgent amb Prieto. Me la va concedir immediatament. Ja he dit en altres ocasions que tenia una certa debilitat per la meva persona, corresposta, d’altra banda, ja que sempre he considerat Prieto com un home realment excepcional.
—Senyor ministre —vaig dir-li—, aquesta victòria de Terol ha estat l’única «bona notícia» potser des que començà la guerra el 18 de juliol de 1936. Crec que cal aprofitar aquesta oportunitat per a celebrar-la públicament i us porto preparat ja per a la vostra aprovació i el consentiment del ministre de Propaganda de la República, el meu bon amic i excel·lent periodista valencià Carles Espià (que s’havia fet famós per l’«audàcia» de donar una bufetada al Caballero Audaz), un pla de manifestacions públiques de gran espectacularitat i envergadura. L’opinió necessita estímuls, puix que comença ja a dubtar de la victòria final i s’expressen signes de vacil·lació i de pessimisme.
—Sí, Miravitlles, tiene usted razón —em contestà—. Pero mi objetivo en Teruel era, y es, otro. Primero, no creo que tardemos mucho en perder esta plaza que tanto nos ha costado ganarla. Franco no permitirà nunca que una posición tan estratègica como Teruel y su comarca circundante quede en nuestras manos. El contraataque victorioso será rápido. ¡Claro!, se habrá aliviado la presión sobre Madrid, que es lo que quiere Rojo, y se habrá demostrado que la República tiene un Ejército que «cuenta», que es lo que queremos tanto Negrín como yo.
«Pero mi objetivo es otro y, creo, más trascendental. Una operación militar victoriosa de la República en una zona de gran importancia estratégica al año y medio de haber estallado la guerra civil, constituye una magnífica base de apoyo para intentar una paz negociada con Franco.
»Para lograr la victoria de Teruel hemos tenido que poner “toda la carne en el asador”. Será muy difícil, casi imposible, que seamos capaces, en un futuro próximo, de repetir una operación de aquella envergadura. (La del pas de l’Ebre fou, potser, tan important i més espectacular, però fou el darrer revifament abans de la mort).
»Ha llegado, pues, el momento, y nos queda muy poco tiempo, de plantear claramente el problema del fin negociado de la guerra.
»Nada de manifestaciones públicas, pues, mi buen amigo. Retener Teruel lo más que podamos para estudiar cómo podemos iniciar, con honor, aquella negociación».
Naturalment, no era una confidència personal que em feia Prieto, sinó una explicació de la seva tesi política, que ja havia fet conèixer al president de la República, señor Azaña, al cap del govern, senyor Negrín, i al president de la Generalitat, senyor Companys. Corria, d’altra banda, la veu que Prieto cercava un «acord amb Franco» en tots els cercles polítics de l’Espanya republicana.
Com havia previst Prieto, les forces franquistes recuperaren Terol el 21 de febrer de 1938. Durant dos mesos, la possessió d’aquell nus estratègic havia posat a les mans del Govern republicà un poderós element de negociació.
La reacció política, però, fou contrària als propòsits de Prieto. El Partit Comunista desencadenà la seva campanya basada en l’eslògan: «¡Abajo el ministro traidor!».
Pocs mesos després, Prieto era literalment «expulsat» del govern.