Venceslao

Era un amic personal del president Companys, un home de negocis que els fets del 19 de juliol van totalment arruïnar. No era membre de cap partit ni s’havia interessat gaire per la política, però, en termes generals, podia ésser considerat com un catalanista, afí a la República i a la Generalitat de Catalunya.

Havia tingut automòbil i sabia conduir. Això l’any 1936, ja era un signe clar de pertànyer, si més no, a la menestralia d’un nivell una mica elevat. La revolució el deixà literalment al carrer i Companys me’l recomanà perquè jo necessitava un xofer de confiança. Fou, doncs, el meu primer col·laborador personal al volant d’un Pontiac, del qual tenia tanta cura com si fos propi.

El Comissariat de Propaganda amplià molt ràpidament les seves funcions, puix que responia a les necessitats del temps. Una anècdota, per cert molt significativa, ens ho indicarà. Vingué a Barcelona una delegació de diputats belgues presidida per l’alcalde socialista de Mons. Estigueren a la zona republicana tota una setmana i es feren càrrec de la situació real del país i, concretament, de la penúria alimentària d’una Barcelona superpoblada pels espanyols que havien fugit de les zones franquistes i havien cercat refugi a la nostra ciutat. Un dels aliments que més mancava era, precisament, la farina de pa. En sortir de Barcelona per tornar al seu país, l’alcalde de Mons em demanà què era el millor que podia fer per ajudar-nos. «Envieu-nos farina», vaig dir jo. I així mateix ho va fer. Setmanes més tard anunciava, per telèfon, que havien sortit de Mons cinc camions carregats de farina de bona qualitat, destinada, concretament, a Barcelona. Cada camió portava un xofer, un suplent i un representant de l’organització que havia participat en aquella tramesa. Ara bé, si a Barcelona mancava pa, també era insuficient a la resta de Catalunya. El nostre país és un importador de blat i, amb excepció de Lleida, totes les altres terres catalanes compren cereals a fora. Durant la guerra, i gairebé fins a la seva etapa final, els pobles gaudien d’un cert grau d’autonomia i passaven per la necessitat de «repartir la penúria». Els consellers populars, a la vista d’aquells cinc imponents camions que traspassaven la seva vila, la seva ciutat o el seu poble, i que se n’anaven a portar farina a la «centralista» Barcelona, produïren un cert daltabaix. I, a cada poble, els Comitès d’entrada de la ciutat s’apoderaven d’una o dues saques d’aquella farina per al consum de la població, de la qual ells eren, fins a un cert punt, responsables. El fet, malauradament, s’esdevingué en cadascun dels pobles i de les ciutats i els cinc camions arribaren sense blat a Barcelona. Els delegats de l’expedició no sabien què fer ni què dir i es consideraven, no sols defraudats, sinó còmplices del fracàs. Jo els vaig tranquil·litzar. Era una situació d’emergència col·lectiva de la qual ells no tenien cap culpa. «Però a nosaltres ens havien ordenat un ajut directe a Barcelona i a través del vostre departament». I fou aleshores quan Venceslao tingué una gran idea, filla probablement de la seva deformació professional.

—Per què no ens regalen els camions?

Hi hagué un silenci de sorpresa.

—Per què no? —contestà el delegat principal. Agafà el telèfon, trucà a l’alcalde de Mons i pocs segons després tornava somrient:

—Els cinc camions són vostres!

Ben aviat aquella oferta fou coneguda per tot Barcelona i especialment per aquells organismes públics que no tenien camions ni automòbils suficients per a desenvolupar la seva tasca. Fou així com, un matí, aparegué al Comissariat el director general de Comunicacions Postals.

—He sabut —va dir-me— que disposeu de cinc camions nous que podrien fer una tasca molt profitosa i humana. Les comunicacions postals entre Madrid i Barcelona, per manca precisament de vehicles de transport adequats, es fan cada dia més difícils. Us demano si us podríeu fer càrrec d’aquest servei: vós aportaríeu els camions, i l’administració es faria càrrec de totes les despeses de benzina i sosteniment dels xofers encarregats d’aquest servei.

I és així com, paradoxalment, aquell servei públic tan important d’un Estat, les comunicacions postals, passà a mans d’un organisme de la Generalitat, sense que hi hagués ni a la Constitució ni a l’Estatut cap apartat que fes referència a aquell autèntic «traspàs de serveis». Però la veritat de vegades és més forta que els prejudicis polítics, i és així també com succeí en altres serveis: a poc a poc i sota el pes inexorable de la Generalitat, Catalunya anava ampliant les seves atribucions. És així com passarà també, temps a venir, amb l’actual Estatut, si Catalunya sap donar vigor, amb l’esperit d’iniciativa, a l’administració de les seves funcions públiques. És així també com el parc mòbil de Venceslao anà adquirint prestigi i popularitat. De fet, era l’home responsable de més vehicles de transport civil que hi havia, aleshores, a Barcelona!

Però cal insistir que només era l’esperit d’organització el que movia la seva voluntat. Ell no havia participat per res ni en els contactes amb l’alcalde de Mons que acabaren amb la cessió dels camions ni tampoc en les converses que jo vaig tenir amb el director dels Serveis Postals del Govern de la República. Es limità a rebre aquells vehicles, a tenir-los constantment en forma i a organitzar els horaris dels viatges perquè coincidissin en certs sectors on s’ajudaven mútuament els que anaven i els que venien; s’assegurava així una regularitat exemplar en una funció que, en aquell moment, i al marge de la política, tenia una gran importància per a la ciutadania.

En acabar la guerra, doncs, Venceslao no es mogué de Barcelona ni canvià de domicili. ¿Per què havia de tenir por si s’havia limitat a ésser un mecànic d’automòbils i un organitzador d’un tràfic postal? No tenia tampoc veïns envejosos ni enemics visibles. Els primers mesos transcorregueren sense dificultats. Cada dia que passava era una garantia més que la seva seguretat estava afermada i que res no contribuïa a canviar aquella situació.

Un dia, un delegat de la Policia, bastant cortès, segons he sabut, anà al domicili de Venceslao i li pregà que anés amb ell a Comissaria simplement per a un interrogatori banal. En arribar allí fou, immediatament, tancat en un dels calabossos locals i després conduït, sota escorta, a la Presó Model de Barcelona. L’estrany del cas és que mai no li comunicaren el motiu de la seva detenció. No es parlà ni de la seva amistat amb Companys, ni del càrrec de xofer meu, ni d’aquells serveis postals a Madrid. Simplement, era un «pres governatiu». S’estava estudiant el seu cas i ja li donarien compte finalment del resultat de l’enquesta.

Tenia tanmateix la possibilitat de veure la seva filla, Remei, un cop cada setmana. Remei és ara una dona d’edat, àvia, i, a més, la telefonista d’El Mundo Deportivo. Ella havia iniciat la seva carrera de joveneta com a telefonista del Comissariat. Doncs bé, cada dimecres Remei veia el seu pare entre reixes. Hi havia tanmateix un policia que presenciava l’entrevista. En aquelles circumstàncies, les converses giraven sobre fetes de la vida quotidiana: el temps, les dificultats per a obtenir queviures, notícies d’amics que havien marxat, donades dissimuladament, d’altres que havien restat als quals no havia passat res, i així successivament. Tots dos pensaven coses ben diferents. Tots dos amagaven l’angoixa que els produïa una detenció que ja començava a ésser massa llarga, però res no reflectia aquella inquietud interior. Uns somriures més aviat tristos eren la sola manifestació humana a què tenien dret.

Un d’aquells dimecres, en què les converses potser foren encara més banals, en acabar-se la visita, Venceslao li digué: «Té, nena. Et dono la meva ploma estilogràfica». Aleshores, una ploma estilogràfica era un present de preu. Eren molt cares, perquè el tremp era d’or i era un petit luxe. Remei va agafar-la somrient i agraïda, i se n’anà a casa pensant en aquella ploma que ara seria seva. Tranquil·lament se n’anà al llit i, sobtadament, a les vuit del matí, com si algú li hagués tocat l’espatlla, es desvetllà immediatament i aparegué la imatge del seu pare donant-li la ploma. «Com és que me l’ha donada?». Aquella estilogràfica li servia per a escriure cartes, que, encara que passessin per la censura, podrien ésser una mica més sinceres i humanes que les converses entre reixes. I, d’altra banda, aquella ploma era l’únic instrument que tenia per a posar-se en relació amb gent de l’exterior; era el llaç que l’unia a la vida de fora, una mena d’ampliació de la seva personalitat que li obria nous camps i possibles contactes. ¿Com és que havia renunciat a l’únic instrument que, fins a un cert punt, podia trencar la seva solitud? Cada vegada més nerviosa, més inquieta, Remei es vestí de pressa, agafà un taxi i se n’anà a la Presó Model. Era situada, naturalment, en el mateix lloc d’ara, però aleshores era «als afores». Estava voltada d’horts i de terres ermes. Anar a la presó era un viatge llarg, una empresa fins a un cert punt difícil. Arribà a les portes de la presó, baixà de pressa i s’adreçà directament al funcionari que, a la porta, era el primer pas per a qualsevol pregunta referent a un presoner. «Sóc la filla de Venceslao», i donà també el número de cel·la unitària, incomunicada, en què «vivia». «El seu nom és Venceslao. Voldria saber com està. Si encara és aquí, si no l’han traslladat a una altra presó». El funcionari, amb aquella lentitud i indiferència típica de tots els funcionaris del món, i especialment aquells de la presó que saben, inconscientment, que mai no poden donar noves agradables, recorregué al dietari i anava pronunciant el nom: Venceslao, Venceslao, mentre anava girant els fulls, amb una lentitud i una indiferència encara més exasperant. Sobtadament digué: «Sí, mire. Aquí està. Ha sido fusilado esta madrugada».