PRIETO I ELS COMUNISTES

Sobre la dimissió de Prieto del ministeri —clau de la guerra— hi ha un document definitiu titulat Cómo y por qué salí del Ministerio de Defensa Nacional. És massa llarg per a reproduir-lo aquí —té 84 pàgines reveladores—, però hi ha un episodi especialment interessant que mereix un comentari. Abans, però, reproduiré unes ratlles molt indicatives de com els stalinistes interpretaven les seves responsabilitats de govern durant la Guerra Civil espanyola.

En una reunió del Consell de Ministres en ple, Prieto es queixa que el ministre d’Instrucció Pública del govern Negrín, el comunista Jesús Hernández, es dediqui a publicar articles violentament agressius a l’òrgan oficial del partit comunista Nuestra Bandera sota el pseudònim de Juan Ventura. Hernández va confessar que efectivament ell era l’autor d’aquells articles i que els havia publicats «íntegres» sense fer cas dels sectors que havia eliminat la censura. «Yo soy ministro, y el funcionario que ejerce la censura es un simple funcionario, y un funcionario no puede impedir la publicación del pensamiento de un ministro».

Aquella insòlita declaració provocà una resposta de tipus paternalista per part del cap del Govern. «No, Hernández —digué Negrín—, los censores estan obligados a tachar manifestacianes que ellos consideran peligrosas o inoportunas, aunque procedan de un ministro. Yo mismo he sido una vez censurado por uno de estos funcionarios a que Vd. se refiere». Ara, si la cosa es repetís, com era el cas precisament dels atacs constants de «Juan Ventura» contra el seu col·lega Prieto, el ministre objecte d’aquelles crítiques tenia el dret de posar aquell fet inaudit en coneixement del govern.

L’ambaixador francès a Barcelona, senyor Labonne, era un aventurer procomunista i la seva política a Espanya era fer el que volien els russos. És oportú, en aquestes condicions, transcriure unes ratlles, pàgina 55, del llibret de Prieto: «Parlant l’altre dia amb l’ambaixador francès —digué Negrín a Prieto— féu un retret molt agre: ¿Com pot ésser tan optimista vostè, em digué, si el ministre de Defensa creu que la guerra està perduda i que no hi ha res a fer? Dubto pel meu compte que un ambaixador francès pugui fer pública una opinió personal tan ofensiva contra un ministre espanyol».

«Però el cas més greu i el que més dret té a ésser inclòs en aquest llibre —diu Prieto— és el del comandant Gustavo Durán, que havia estat nomenat cap del SIM, Servicio de Investigación Militar, comunista i stalinista cent per cent, i se li havia donat la direcció de la zona de Madrid, que era la més important, sense consultar el ministre de la Guerra (Prieto), malgrat que, segons la llei, havia de confirmar el seu nomenament en duplicat».

Malgrat tot, Durán fou designat i començà a exercir el seu càrrec nomenant dotzenes d’agents del SIM, tots comunistes i tan fanàtics i ferotges com els de la KGB soviètica. En assabentar-se’n, Prieto donà l’ordre immediata de la seva destitució i la revisió molt acurada dels seus nomenaments.

«L’endemà, un tècnic rus del SIM (Servicio de Información Militar) vingué a veure’m —diu Prieto— i a demanar-me per quina raó havia destituït Durán». El cas és ja, per ell mateix, insòlit: un estranger que es dirigeix a un ministre d’una manera comminatòria.

—Per cap raó concreta; manquen oficials al front i he cregut que ell havia d’anar allà on més útil podia ésser.

—No —replicà l’agent rus—: vostè l’ha destituït perquè ha nomenat comunistes com a agents del SIM.

—Això també seria una causa vàlida, puix que Duran no té atribucions per a fer nomenaments d’aquest tipus.

—I per què no pot fer nomenaments? —insistí l’impertinent oficial rus.

—Perquè, en virtut del decret de formació del SIM, aquella facultat està delegada al ministre de Defensa.

»Vaig llegir-li el decret —continuà Prieto— i per tota resposta em digué:

—Però Duran podria fer nomenaments provisionals…

—Ni provisionals ni efectius, especialment a Espanya, on tot el que és provisional es converteix en efectiu.

—Sigui el que sigui —digué el rus amb violència—, vinc a demanar-li la reposició immediata del comandant Duran a la Jefatura del SIM a Madrid.

—Ho lamento —fou la darrera frase del ministre de Defensa del Govern espanyol—, però no puc accedir a la seva petició.

—Doncs resten trencades les relacions diplomàtiques amb vostè —digué l’arrogant cap de l’espionatge rus a l’exèrcit espanyol».

Prieto nomenà per a aquell càrrec tan decisiu un dels seus amics personals, el tinent coronel Uribarri, socialista des de la seva joventut. Pocs dies després confessà a Prieto que l’havien visitat agents russos demanant-li que «s’entengués» directament amb ells. «És així com s’ha de fer —digué Prieto— i us agraeixo aquesta prova de confiança que representa el fet que m’ho hàgiu dit… Poc temps després, escriu amargament Prieto, el “fidel” coronel deixà de visitar-lo. També ell s’havia incorporat al clan rus».

Davant aquell setge, Prieto dimitia el càrrec. Els comunistes havien expulsat del govern el triomfador de Terol, l’home que havia comprès que era la darrera oportunitat per a intentar una pau negociada en condicions relativament honorables que, en tot cas, hauria salvat milers i milers de vides humanes i el fet dantesc de l’èxode de mig milió d’espanyols.