JUAN NEGRÍN

Es tracta de la figura potser més extraordinària que va donar la Guerra Civil. Juan Negrín era professor, catedràtic de fisiologia, amic i gran admirador d’August Pi i Sunyer, que era la personalitat científica en el camp de la medicina més completa que ha donat l’Espanya del segle XX. S’havia casat amb una russa blanca, és a dir, no soviètica, de la qual tingué dos fills, un d’ells, Joan, el petit, molt semblant a la seva mare. El fill gran havia establert amb el seu pare una relació semblant a la del fill de Mussolini, que fou aviador i un «heroi» de la guerra.

Jo vaig conèixer Juan Negrín fill a l’exili de Nova York. És una persona excel·lent, en tots els sentits, que conservava pel seu pare una admiració no exempta d’una certa ironia. És metge i investigador de molta vàlua, especialitzat en cirurgia cerebral.

Durant els primers anys de la República ningú no parlà de Negrín. Només se sabia que era un professor membre d’honor del partit socialista PSOE, on, com és corrent en tots els països occidentals, ingressen savis i intel·lectuals d’un cert nivell. A Espanya els «savis socialistes» més coneguts eren Juan Negrín, Julián Besteiro i Fernando de los Ríos. Jiménez de Asúa era més polític que savi, sense menysprear les seves aptituds intel·lectuals.

Políticament parlant, el PSOE estava dividit en tres tendències principals personificades en Largo Caballero, Prieto i Besteiro, corresponents, per entendre’ns, a «esquerra», «centre» i «dreta». De fet, Largo Caballero era l’home de confiança dels obrers sindicats de la UGT, Prieto, la figura més popular a l’exterior del partit, i Besteiro, respectat, sobretot, per la seva honradesa i el seu prestigi intel·lectual. El mateix es podia dir de De los Ríos, encara que era un home pintoresc que tocava la guitarra i cantava flamenc. Ben aviat, en aquell Madrid irreverent i mordaç, fou conegut per Don Fandango de los Líos… Morí a Nova York després d’un estat de coma que durà molts mesos. La seva filla es casà amb el germà de García Lorca, Francisco, pel qual sentia una devoció entendridora.

En termes generals pot dir-se que el Partit Socialista espanyol fou l’eix central de la política durant els pocs anys que durà la República i que el fracàs d’aquell règim polític fou degut, en gran part, a la incapacitat dels socialistes d’organitzar un Estat democràtic. Pel damunt de tot concepte ideològic o doctrinal, el Partit Socialista fou el ring on s’enfrontaren en una lluita estèril Prieto i Largo Caballero.

Prieto, un autodidacte (Largo Caballero no fou ni tan sols això), era infinitament més intel·ligent que el seu rival i tenia, sobretot, una idea molt més clara de les «necessitats» i de les «possibilitats» polítiques del moment. De fet, era un liberal, director d’un diari d’aquest nom. Però era un liberal amb nervi i energia. La seva ploma era incisiva i la seva oratòria esclatant. Per altra banda, era un excel·lent administrador i home de govern.

El moment crític de la República espanyola es produeix, al meu entendre, quan es provoca la dimissió del president Alcalá Zamora per substituir-lo per Azaña. I no és pas que Azaña manqués de mèrits i prestigi per a esdevenir cap de l’Estat, sinó perquè la seva instal·lació al càrrec més alt de la nació estava condicionada, per a la majoria dels qui la feren possible, al nomenament de Prieto com a president del govern. El binomi Azaña-Prieto l’any 1936 hauria estabilitzat el règim republicà, entre altres raons perquè Prieto s’hauria entès amb els militars, enemics ferotges d’un Azaña que des del Ministeri de la Guerra havia fet tot el possible per «exasperar» els alts oficials de l’exèrcit, sense, però, destruir l’hermètica jerarquia de les Forces Armades.

Largo Caballero, com passa malauradament en la vida interna dels partits polítics, restà encegat per la seva aversió contra Prieto i es convertí, de fet, en un agent involuntari —però actiu qui-sap-lo!— del cop d’estat.

Però Prieto caigué en el mateix vici en el curs de la Guerra Civil. Després d’un govern-llampec, d’una durada de vint-i-quatre hores, en el qual una personalitat d’una gran prudència, Martínez Barrio, intentà formar un govern de coalició amb els generals rebels, Azaña posà el govern a mans d’un home honest i respectable, José Giral, farmacèutic. No sé si era la professió més adequada per al càrrec. En tot cas, fou prou intel·ligent per a recomanar una recepta apropiada i posà Largo Caballero a la cartera de Guerra i Prieto a la d’Aviació. S’avançava ja un pas cap a l’objectiu dels comunistes, que veien en Largo Caballero el «Lenin espanyol». Les relacions diplomàtiques amb Espanya i la Rússia Soviètica s’havien normalitzat. Antonov Ovsejenko era el cònsol general a Barcelona i el diplomàtic de carrera, Rosemburg, a Madrid. Els comunistes havien acaparat el cos de comissaris polítics de les forces armades i gairebé tots els oficials d’alta graduació eren membres del Partit Comunista, els Galán, Líster, Campesino, etcètera. Les Brigades Internacionals eren dirigides i manades per militars i comissaris comunistes; Marty, francès; Togliatti i Longo, italians; Illitch, iugoslau; Wolf, nord-americà; Slawsky, hongarès, Clemente… molts d’ells executats després o empresonats per les purgues stalinistes. Els generals de l’exèrcit roig eren consellers privats del president del govern, Largo Caballero. Madrid, tumba del fascismo, s’havia convertit en el «pol de fixació» de l’estratègia política i militar comunista.

De moment, Largo Caballero, atònit, deixà fer, però es produïren una sèrie d’incidents demostratius que el seu poder era més efectiu que real. I sortí, inevitablement, la reacció brutal del macho cabrío espanyol. Un dia, furiós, expulsà del seu despatx presidencial el general rus de més jerarquia que hi havia a Espanya: «A casa nostra —digué— encara manem nosaltres».

És en aquell moment suprem quan fallà Prieto. Havia arribat l’hora de desfer-se del seu enemic principal. Fou Prieto qui proposà el successor de Largo Caballero: un catedràtic socialista, tipus Tierno Galván, seria la figura decorativa del govern, i ell —Prieto— es faria càrrec del Ministeri de la Guerra. Tant els comunistes espanyols com els militars russos acceptaren aquella fórmula, sobretot perquè es produïa després dels fets del mes de maig de 1937 a Barcelona, equivalents a la liquidació del POUM i a l’afeblí ment de la CNT.

La perspicàcia de Prieto havia fallat, potser per primera vegada en el curs de la seva vida, perquè s’encarà a un enemic inèdit per a ell: el comunisme internacional. És així —doncs— com esdevingué cap del govern de la República, amb un Azaña totalment esfumat i preocupat només, en plena guerra, d’escriure les seves memòries, un home del qual ningú no sabia gran cosa: Juan Negrín, un savi doctor, allunyat de la política; una mena de Besteiro que deixaria fer la guerra a Prieto. La seva condició de socialista ajudava a afirmar la seva personalitat i a donar als «rojos» un aspecte modern i cosmopolita.

Les guerres, les revolucions, tenen la virtut de revelar el vertader caràcter dels homes. El xoc brutal que comporten canvia tot el sistema de valors: el tímid es transforma en agosarat, el covard en valent. Contràriament, persones considerades, en temps de pau, emprenedores i plenes d’audàcia s’esfondren en la passivitat i la por. Aquell professor universitari que era Negrín es transformà gairebé en un monstre. Ja vaig batejar-lo amb el motiu, no gens afalagador, de «Rasputín Mediterrani». Primer es descarà un home emportat pels excessos materials: gran menjador, gran bevedor, es feia portar cada setmana, en una camioneta refrigerada, carns, peixos, formatges, vins i licors de primera qualitat de Perpinyà. I era, segons testimoniatges que mereixen tot el crèdit, un obsessionat sexual.

Tenia una finca secreta prop de la frontera francesa on es tancava amb dues o tres prostitutes de preu i vivia llargues hores en una orgia constant. El cap de l’estat major, general Rojo, no sabia on era el cap del govern i responsable principal del curs de les operacions militars, mentre Negrín es perdia en excessos gastronòmics i sexuals sense parió.

Era un home corpulent, atlètic, congestionat, que traspuava energia i vitalitat. Havia nascut a Canàries i parlava amb accent andalús. Coneixia correctament el francès, l’alemany i el rus. El contrast entre la seva força vital i la suavitat del seu llenguatge devia ésser d’una gran atracció per a les dones. Vivia separat de la seva muller russa i esdevingué l’amant d’una famosa actriu, que instal·là en una luxosa vil·la a Cap Antibes, on feia escapades molt sovint.

Un dia el president Companys m’explicà una entrevista que havia celebrat amb ell al Palau de la Generalitat. El cambrer portà dues copes i una ampolla del conyac francès Rémy Martin. Companys li’n serví una copa plena i ell només omplí la seva fins a la meitat. El president era poc bevedor i amb prou feines si tocà amb els llavis aquell conyac de marca. En acabar la conversa, que durà menys d’una hora, Negrín havia buidat l’ampolla, sense que manifestés cap forma d’embriagament.

L’amistat amb el seu fill i dos altres fets que explicaré a continuació justifiquen la inclusió del seu nom en aquest llibre, malgrat que mai no hi vaig parlar ni el vaig veure de prop. Quan jo era representant del govern republicà als EUA, la seva dona, russa de naixement i de nacionalitat, vivia també en aquell país. Era l’època en què el senador McCarthy havia desencadenat una veritable «caça de bruixes», no ja contra els comunistes, sinó contra tota persona d’ideologies diguem-ne «avançades».

Algú devia denunciar la dona legal de Negrín, com a russa comunista, casada amb un rojo espanyol. Els agents d’investigació acudiren al meu despatx^[005] per sotmetre’m a un extens i perillós interrogatori sobre aquella dona aparentment tan sospitosa. No vaig tenir més remei que explicar tota la veritat: la separació del seu marit i el seu antagonisme polític. Cessaren les investigacions i, més tard, vaig saber que havia adquirit la ciutadania americana.

L’estiu de 1938 jo em trobava a Brussel·les convidat pels organitzadors —socialistes— de l’Olimpíada Obrera. Un periodista m’entrevistà sobre la solució de la darrera crisi de govern a Espanya. «¿Quina és la composició del nou gabinet?», va preguntar-me. «Negrín i vuit ases», fou la meva resposta.

Aquesta imprudent opinió meva fou publicada pels diaris i arribà a coneixement de Negrín. Telefonà immediatament al president Companys i li digué que esperava que «Miravitlles dimitiera de su cargo al llegar a España».

Companys m’avisà tot seguit. No m’exigí ni em demanà la dimissió. Però el to de la veu i la seva actitud m’indicaven que ell creia que era inevitable i formava part, com si diguéssim, dels guanys i de les pèrdues de l’ofici. Però jo vaig dir-li que no estava disposat a dimitir per aquella raó tan poc justificada. De fet, Negrín havia «copat» el Govern amb noms d’aliats indiscutibles o de persones de poca categoria i poca representació. El mateix president de la República havia dit que Álvarez del Vayo, el més «il·lustrat», era un ase.

—No vull dimitir, president; si per cas, traieu-me vós del càrrec.

Companys callà i penjà el telèfon. L’endemà —Negrín era un home molt rancorós— insistí prop del president:

—Veo que Miravitlles continua en su cargo.

Però Companys no em digué res i suposo que Negrín oblidà també l’incident…