TERESA BORONAT

Era coneguda a França pel nom de Teresina; en realitat era una excel·lent ballarina, superior en tècnica, gràcia i originalitat a moltes d’altres que han, després, adquirit renom mundial. Ella s’especialitzà més aviat en l’ensenyament. Tenia un estudi a la petita plaça de Saint-Georges, freqüentat per moltes parisenques que volien aprendre de ballar i, sobretot, d’un sector d’aristòcrates que creien necessària la dansa per a portar el cos, el caminar i el gest amb dignitat i gràcia.

Anava maquillada d’una manera molt impressionant que destacava una de les parts o dels aspectes més rellevants de la seva figura: la blancor de la seva pell i la negror dels seus ulls. En fer aquesta imatge no caiem en el tòpic de l’espanyolada. Ella no tenia res a veure físicament amb l’espanyola de targeta postal. La blancor de la seva pell era comparable a la de les dones nascudes en els països àrtics, i jo només he vist una pell comparable amb la d’aquella actriu tan incomparablement bella que fou Lammar. I la foscor dels seus ulls tampoc no era —diguem-ne— a l’andalusa, encara que jo no tingui res en contra de la bellesa dels ulls andalusos. Però eren uns ulls més aviat en forma d’ametlla, una mica com els de la Sofia Loren. De manera que, si hi havia en ella elements de la Lammar i de la Sofia, ja podem dir que era una dona bella.

Els catalans de París anàvem sovint a visitar-la al seu estudi després de les hores de treball. Hi havia allà un poeta el nom del qual se m’ha esvaït, ja que no tornà a Catalunya i restà a França. Hi havia també Fontbernat i l’escultor Rebull. N’hi havia dos o tres d’altres els noms dels quals no recordo. Hi anàvem potser encara més els caps de setmana, quan ella tenia més estona per a rebre’ns. Estàvem tots al voltant d’ella, gairebé en forma d’arc iris. Tots, en el fons, n’estàvem una mica enamorats, perquè tots teníem la nostàlgia de la pàtria perduda, de la terra llunyana, i tot el que evocava Catalunya, els catalans i, sobretot, les catalanes ens produïa emoció. Per altra banda, secretament, estàvem orgullosos que una catalana hagués reeixit en una activitat tan noble com és la dansa.

Després, en plena Guerra Civil, vaig anar a París i vaig organitzar a la Sala Pleyel, que aleshores era la de més cabuda de França, i encara és una de les que té més cabuda del món, un acte a favor de la República Espanyola. Es tractava primer d’una sèrie de films fets pel Comissariat de Propaganda, destacant les escenes més significatives de la Guerra Civil i de la resistència republicana. Després donàrem en castellà Pobra de teatre de Manuel Azaña titulada La corona, títol ben insòlit, si tenim en compte que n’era l’autor el president de la República; l’home que havia succeït a Alfons XIII.

Com a final de Pacte hi havia una interpretació literalment genial dè Teresina, ballant ella sola, a l’immens escenari de la Sala Pleyel, una sardana. Havia vingut la Cobla Catalunya de Barcelona i, tota sola, va donar als milers d’espectadors d’aquella immensa Sala la sensació d’un grup de persones unides com una anella que es movien harmònicament com el pols de la vida, el ritme de l’esperança. Ja no vaig veure més Teresina. Encara és viva. I sé que encara té la bellesa evocativa de la seva joventut i la flama divina del seu art.

Però vull recordar en aquesta ocasió una escena que es produí durant la meva primera estada a París, en ocasió del meu exili durant la Dictadura del general Primo de Rivera. Ja he dit que sovint al seu estudi a la plaça de Saint-Georges, una de les places més petites i delicioses d’aquella ciutat incomparable, ens reuníem uns quants catalans que anàvem literalment a adorar-la: la deixàvem parlar, gesticular amb un ritme que semblava encara de dansa i mirar-li aquella pell blanca i transparent i aquells ulls profunds i misteriosos. Tots, repeteixo, estàvem una mica enamorats d’aquella catalana que exaltava el nom del nostre país arreu del món. Era el dia de Santa Teresa i tots els qui la visitàvem vam tractar de portar el present que li fos més agradable. Això em plantejava un problema molt difícil. Era estudiant, la meva família m’ajudava perquè pogués seguir els cursos oficials de l’École Spéciale, però jo havia de completar aquells ingressos amb treballs manuals d’electricista.

¿Què puc regalar-li, a la Teresina, que sigui digne de la meva admiració? Aquesta era la pregunta que em formulava a divuit anys i amb unes butxaques on no hi havia ni divuit francs… Amb això, passà davant meu un d’aquells carretons clàssics de París —no sé si encara existeixen— de marxants que venen flors al públic. En general és un sol tipus de flor: un clavell, una rosa, una magnòlia, etcètera. Aquella vegada el nom era desconegut per mi i també la flor. No n’havia vista mai cap de semblant. Era exòtica, de colors desmaiats, però no sé per què evocativa i nostàlgica. Generalment al costat del carretó hi havia un cartell anunciant el preu. I és allò que va acabar de convèncer-me. Deia «1 franc la pièce», és a dir, cada una d’aquelles flors costava un franc.

Vaig decidir-me immediatament. Vaig acostar-me al venedor de flors i em lliurà, envoltada amb una mica de plata, una flor que jo mai no havia vist i que evocava països llunyans i misteriosos. En arribar a l’estudi, tots els altres, més grans que jo i establerts a la ciutat o amb oficis i carreres profitoses, li havien fet presents molt més cars i, de fet, molt més bonics. Teresina va comprendre la meva intenció: una flor d’una bellesa única però que probablement havia anat a cercar jo mateix als voltants silvestres de la ciutat o a un florista pertanyent a una nacionalitat estrangera. Jo vaig dir-li, en efecte, intuint el seu pensament, que era una flor japonesa que no es podia conrear a Europa perquè era tan delicada que el clima nostre li era desfavorable. S’han fet esforços per acostumar-la gradualment als nostres climes, però no han reeixit. (Jo sóc un home que no manco d’imaginació, i vaig fer al voltant d’aquella flor «exòtica» una explicació que va exaltar l’alegria de Teresina i que fou rebuda amb una barreja de dubte i —diré— d’enveja dels meus contrincants). Tots ells havien despès molt més que jo en el present i, en canvi, la Teresina, potser també amb aquest instint típic de les dones de picar l’amor propi dels homes, celebrava aquella ofrena meva, que era la més modesta. Després de mitja hora de converses que continuaven aquella eterna lletania de la nostra amistat i la nostra admiració per ella, vam sortir al carrer, a la petita plaça de Saint-Georges, i, davant mateix de la porta de sortida, havia arribat el florista amb el seu carretó amb les flors «exòtiques», úniques i misterioses i amb un cartell molt gran que deia: «1 franc la pièce».