EL MEU INFORME AL GENERAL GAMELIN

És indubtable la gran tradició militar francesa i, des de Napoleó fins al més humil sergent francès, es podrien esmentar centenars de noms que mereixen la seva inclusió a la història d’aquell país admirable en tants conceptes. L’organització de l’exèrcit és també centralista i pel damunt de totes les més altes jerarquies predomina el nom del general en cap de totes les forces del país amb poders de decisió inigualats en cap altre país.

Durant la Primera Guerra Mundial, el cap de les forces franceses fou el mariscal Joffre, català de soca-rel, nat a Ribesaltes, en aquell sector rossellonès on han florit, en pobles, rius i muntanyes —la muntanya regalada de mossèn Cinto—, tants de noms catalans: Banyuls, Prada, Montalbà, Formiguera, Ascaró, Queixàs Vallmanya, Prats de Molló i tants altres.

Atesa la superioritat inicial de l’exèrcit alemany, Joffre fou partidari d’una guerra defensiva, de desgast per a l’invasor, per donar temps a la mobilització total d’Anglaterra i el seu imperi i l’eventual entrada dels nord-americans en el conflicte.

Els fets demostraren l’encert d’aquella decisió. França perdé terreny i homes, però els alemanys no arribaren mai a París.

Joffre, però, hagué de carregar sobre les espatlles tota la crítica que comporta una guerra defensiva i fou més tard substituït pel mariscal Foch. La plenitud militar de l’imperi anglès, l’arribada de contingents nord-americans l’any 1917 i, sobretot, la perspectiva per als alemanys que aquella guerra podria durar anys i anys, fou finalment decisiva. Sense la serenitat de Joffre, la guerra potser hauria pogut tenir un altre desenvolupament.

Els crítics civils dels militars diuen, amb raó, que generalment es preparen les guerres del futur amb l’esperit i els tècniques de les guerres del passat. Això fou, en tot cas, el que s’esdevingué a França. Nasqué, així, la idea d’una línia inexpugnable, defensiva, que rebé el nom de línia Maginot, nom del diputat que presentà el seu projecte al Parlament, i que el féu triomfar.

Aquella «línia» era, en realitat, tota una zona fortificada de forma més aviat triangular que anava des de prop de Ginebra, Suïssa, a Sedan, ciutat francesa que es troba en un sector compromès, pràcticament a la junció de tres països: França, Bèlgica i Luxemburg.

Sedan, per altra banda, davant la plana de les Ardenes, ha estat el punt flac per on han entrat les tropes alemanyes a la guerra del 1870, per exemple, al territori francès, cap a París. La mateixa estratègia es produí l’any 1916. Per altra banda, els belgues, temorosos de les forces alemanyes, volien donar a Berlín proves evidents de la seva «neutralitat» i no permeteren que la línia Maginot cobrís també la frontera belga des de Sedan fins a Dunkerque. Aquella defensa es deixà a la consideració dels belgues mateixos i construïren una línia Albert, nom del rei, que «continuava» la línia Maginot fins al mar, feta de «filferro i canyes».

«Protegits» per aquelles dues «muralles», els militars francesos no escoltaven les veus contràries, la de De Gaulle entre ells, partidaris d’una guerra mòbil, ofensiva, sostinguda per aquelles dues línies, sobretot la Maginot, que ha estat l’obstacle més formidable construït per l’home en el transcurs de la història, encara que sigui més extraordinari l’esforç d’aquells xinesos que construïren aquell mur defensiu de centenars de quilòmetres que travessa algunes de les regions més «ingrates» de la terra.

Hitler, en canvi, es preparà secretament per a una «guerra llampec», la blitz, amb milers de tancs i avions, inspirada per dos generals, Rommel i Guderian, que han passat a la història militar.

Seria absurd que un home tan civil i tan poc militar com jo pretengués conèixer res d’aquella matèria tan estranya al meu temperament. Però jo havia vist, i previst, el que havia passat a Catalunya aquell sinistre hivern del 1938-39 i de com, el mateix any 1939, els alemanys havien repetit la maniobra de la guerra «tancs-avions» a Polònia, i d’aquí nasqué aquell meu article publicat a París i a Mèxic.

Vaig presentar-lo a Bergery i quedà impressionat per l’analogia d’aquelles dues situacions aparentment tan diferents. Em demanà d’ampliar la meva tesi amb el meu francès, que no és pas el de Racine. Ell dictà un informe definitiu, hi afegí idees pròpies que reforçaven les meves i demanà audiència al general Gamelin en tant que diputat francès.

La conversa fou relativament breu, puix que del que es tractava era de fer-li llegir un document que el meu amic considerava interessant. No li va donar el nom de l’autor i, a proposició meva, vaig suggerir que provenia d’un oficial de l’estat major de l’exèrcit espanyol republicà que volia romandre anònim per qüestions professionals. Si s’assabentava que era escrit pel Met de Figueres, fill d’una modista i d’un fuster, segur que ni hauria començat a llegir la primera pàgina.

Dos dies després, Gamelin telefonava a Bergery i li digué literalment: «El vostre document és molt “enginyós”, però no el puc considerar acceptable. L’ofensiva dels tancs i avions italians a Espanya i la mateixa tàctica dels alemanys a Polònia reeixí perquè ni republicans espanyols ni patriotes polonesos no havien pogut crear un exèrcit digne d’aquest nom. A França, en canvi, s’hauran d’enfrontar al millor exèrcit del món i a un sistema de defensa, la línia Maginot, contre laquelle ils se casseront les dents. Els alemanys es trencaran les dents contra el nostre sistema defensiu…».

Què passà en realitat?

Els alemanys feren un forat en la junció de Sedan i per tercera vegada en el curs d’un segle Sedan es convertia en l’inici de la desfeta més ràpida i l’ocupació gairebé total d’una nació moderna, que registra la història.

Darrerament, Max Gallo ha escrit una sèrie d’articles on es posa de manifest la incapacitat militar del general Gamelin i dels seus col·laboradors immediats. És el primer escriptor francès, d’origen italià, que s’ha atrevit a atacar públicament la grande muette —la gran muda—, com s’anomena l’exèrcit, en femení, l’Armée, convertida aquell agost de 1940 en la grande aveugle, la gran cega.

Vaig tenir el trist privilegi de veure entrar els alemanys a París, després d’haver vist entrar els franquistes a Barcelona.