Carta oberta a l’alcalde de Madrid
Estimat Henche: Encara tinc present en el meu esperit la rebuda cordialíssima que ens dispensàreu, a mi i als altres components de la delegació catalana, a l’Ajuntament de la vila heroica que vós tan dignament representeu. Servo encara en el meu record l’emoció d’aquella abraçada sincera que ens férem, quan al saló d’actes de l’Ajuntament de Madrid ressonaven les notes brillants i heroiques de La Santa Espina. Recordeu-vos-en, amic Henche, teníem els ulls amarats d’unes llàgrimes que eren el signe silenciós d’una solidaritat fraternal.
Madrid ens va guanyar el cor per la seva fermesa, per la seva decisió, pel seu heroisme fred i obstinat, i, això, ho hem proclamat arreu; el sentiment profundament catalanista que portem a dins, que en els seus inicis fou sobretot un sentiment antimadrileny, no ha estat obstacle perquè proclaméssim a tots els vents i en veu ben alta l’admiració que ens inspira l’heroica capital republicana.
Ah, amic Henche!, però no us penseu que en el transcurs dels dies que romanguérem a la vostra ciutat només veiérem l’aspecte heroic de la població; també veiérem altres coses. No les explicarem, ni tan sols per suggestions, perquè seria injust de donar a l’anècdota decadent categoria de fet general, car el que compta és el to de dignitat que, com un so monòton, es desprèn de la multitud madrilenya. Què hi fa si hi ha passos dèbils que no saben seguir la marxa triomfal cap a un demà esplendorós!
Madrid és el que ha d’ésser, una capital digna, que té el front als seus barris, que té els carrers lligats a les trinxeres, que té les places públiques entranyes enlaire, que té a la cara aquesta ganyota de dolor serè i de convenciment segur.
Fill d’aquell poble, havent-ne viscut les hores angoixoses, les albades sinistres, els capvespres misteriosos, amic Henche, heu vingut a Barcelona i heu trobat una ciutat lluminosa, oberta als vents de totes les il·lusions, sense trinxeres als carrers, sense parapets a les avingudes, sense olor de pólvora en l’aire i sense el retruny intermitent de les canonades com un pols d’agonia. I això sobta tant l’esperit que no se sap comprendre: del que és alegria, se’n diu frivolitat; del que era vida, despreocupació; del que era llum, imprudència. De mica en mica es forma a la imaginació, per una reacció explicable de l’esperit, una idea diferent del que la mateixa realitat us ensenya.
Barcelona, amic Henche; Catalunya, amic madrileny, compleix des del 19 de juliol el seu deure i posa a contribució tots els ressorts de la seva ànima col·lectiva. Destruírem en vint-i-quatre hores el feixisme a tot Catalunya, anorreàrem als carrers i a les places públiques de Barcelona una guarnició entera, que s’havia aixecat en armes (recordeu que Barcelona és l’única diu tat on hi hagué una lluita victoriosa), Barcelona detingué el general Goded, cap de la insurrecció (no era Sanjurjo, ni era Franco), i Goded parlà per ràdio declarant-se vençut, i amb això produí un afebliment al sector rebel i un aixecament de coratge de les forces populars.
Catalunya avançà de seguida sobre el front enemic i situà les seves avançades a les portes de Jaca, d’Osca, de Saragossa i de Terol. L’entusiasme català, desbordant els límits del país, envaí les regions llevantines, on les guarnicions indecises romanien aquarterades i Catalunya tingué encara prou força espiritual per a organitzar el desembarcament a Mallorca: 4000 catalans, arrapats als roquissers de l’illa daurada, per fer impossible restabliment de les forces aèries italianes a les Balears. I quan Madrid, objectiu cobejat de la facció, amenaçava d’ésser assaltada, Catalunya enviava a Madrid les columnes Jaume Graells, Llibertat, Catalunya, Durruti… Recordeu-vos, amic Henche, quin entusiasme despertà a la població civil madrilenya la desfilada, pels carrers de la ciutat, de les forces catalanes. Catalunya, després, havia de resoldre un problema intern dolorosíssim, per tal d’adaptar millor el seu ritme a les necessitats que imposava una guerra que de revolucionària s’havia hagut de convertir en patriòtica.
La Catalunya nacional, des del primer dia, havia comprès que el problema que es debatia no era el d’una disquisició ideològica, sinó el del manteniment o de la mort de les llibertats pàtries. I Catalunya, la Catalunya nacional, hauria estat la primera a interpretar aquesta necessitat peninsular si no ho haguessin impedit precisament aquells que, no nats a Catalunya, eren els qui dificultaven aquest procés. I quan Catalunya, arrencant-se trossos de la seva pròpia carn a través de les jornades tràgiques del 3 de maig, centrava la seva política, assistíem a la magnífica mobilització de tot un poble: 260 000 combatents catalans, 60 000 als fronts del Centre; soldats catalans a Albacete, a Pozoblanco, als fronts d’Extremadura i d’Andalusia; un milió de refugiats troben acolliment generós a la llar catalana; 293 fàbriques han convertit la seva producció de pa en producció de guerra.
Ara bé, amic Henche, Catalunya és un país mediterrani, verd i blau, d’horitzons precisos i limitats que aturen la mirada i que no la deixen perdre cap a les regions devastades per la solitud i per la misèria. El català que és fill d’aquest jardí no pot tenir un sentit tràgic de la vida. El català, ja ho ha dit Maragall, treballa cantant, perquè té l’ànima saturada de la llum que l’envolta i dels racons amables que formen el seu país. A Catalunya, la tristesa no és productiva, i no serà treballar a favor de la guerra entenebrir el cel i abaixar el to de la vida. «Cada terra fa sa guerra», amic Henche, i Catalunya la fa cantant.
Però hauríem d’abaixar una mica el to de la carta i parlar de coses més anecdòtiques. En efecte, els cafès de Barcelona són plens de gom a gom, els espectacles públics fan reviure totes les operetes noucentistes i hi ha dues o tres boîtes de nuit insuficients per a contenir un públic que es queda fora.
Però no us equivoqueu tampoc, amic Henche; Barcelona és una ciutat d’un milió d’habitants, actualment un milió i mig; sumats els empleats de l’Estat, de la Generalitat, els del govern d’Euskadi, Barcelona compta segurament un nombre de 70 000 funcionaris. La ciutat és, per altra banda, el centre de tots els estats majors, de totes les ambaixades, de totes les agències d’informacions, de totes les centrals de transports, de totes les administracions públiques; és encara la sola ciutat de la reraguarda. A Barcelona vénen amb permís els oficials i soldats que han romàs mesos sencers a les trinxeres; porten les bosses plenes i moltes ganes d’oblidar. Què té d’estrany, amic Henche, que a Can Llibre facin cua i que El conde de Luxemburgo torni a fer sonar el seu ritme frívol i poca-solta!
Però ¿voleu tristeses, voleu veure la part tràgica de la vida catalana? Una altra vegada que vingueu us farem veure les indústries de guerra, les fornals immenses, les noies de divuit anys intoxicades per les emanacions vaporoses, la corrua interminable dels mutilats, el nostre barri d’Argüelles, la Barceloneta heroica, els fills que han perdut les mares, les mares que han perdut els fills.
Amic Henche, alcalde de Madrid, Barcelona és la vostra digna germana en la lluita i el dolor.
JAUME MIRAVITLLES
Barcelona, 12, XII, 1937.
La meva carta fou contestada amb un editorial del diari La Libertad, dirigit pel gran periodista Hermosilla. Crec interessant de reproduir-lo també, puix que són, ara, documents molt representatius d’aquella època tan dinàmica com contradictòria.
«Eco respon:
»L’eco del cor de Madrid ressonarà a Barcelona amb harmònics cordials i amb ritme ferm i emocionat, com a resposta a la carta oberta de Jaume Miravitlles. Ressonarà en la Barcelona de rostre serè, que únicament els no aptes per a la fina sensibilitat espanyola poden confondre amb la frivolitat inconscient, i en la Barceloneta travessada per bombes de l’aviació feixista. Eco respon amb gratitud, perquè Madrid us coneix bé, germans catalans. Sap de la vostra decisió heroica davant la insurrecció de juliol, que va produir la caiguda vertical dels facciosos a Catalunya. Coneix les ferides que en la vostra carn jove i viril han obert les bales enemigues en els fronts de Jaca, d’Osca, de Saragossa, de Terol… Sap que les vostres dones, lluminoses i càlides com el Mediterrani, desgranen la cançó de llur joventut triomfant en les fàbriques de guerra i ofrenen el tresor de llur il·lusió al triomf de l’Espanya moderna, comprensiva, fraternal i justa. Sí, germans catalans; sí, Jaume Miravitlles, Madrid us comprèn i encerta a veure en el fons del cor de Catalunya. Qui us titlli de frívols us ignora totalment, i, a més, no coneix la història de les grans ciutats en la gran guerra. Londres i París visqueren enterament per a la guerra, sota els “zepps” i sota els avions alemanys, i, això no obstant, els seus centres de frivolitat —boîtes de nuit i music halls— funcionaven amb regularitat, perquè París i Londres compten amb milions d’habitants, entre els quals hi havia milers de ciutadans que amb llur presència a tals llocs de distracció mantenien tens l’esperit de la ciutat —l’esperit col·lectiu— i proporcionaven mitjans de vida a altres milers de ciutadans físicament impossibilitats per a lluitar en els fronts. És clar que ara Espanya no pot tenir igual ritme que tenien, malgrat la guerra, aquells països, perquè l’índole múltiple de la nostra contesa és totalment distinta. Però, l’hora tràgica, Espanya la sent, i la comparteix Barcelona, tot i que el català no posseeixi íntegrament el sentit tràgic de la vida, perquè aquesta seva vida és feta de dues cançons: per la del treball productiu i la melodia de la sardana, que és el més profund motiu poètic de Catalunya. Sí, Miravitlles; Madrid comprèn els seus germans de Barcelona, i l’eco del seu cor respon amb agraïment per les vostres trameses de tota mena, per la vostra generositat amb els refugiats, el nombre dels quals assoleix una xifra excepcional. No calen els aclariments sincers i entusiastes de Miravitlles, home de cor, perquè Madrid reconegui i proclami l’heroisme, la noblesa i generositat de Catalunya. Sabem la realitat magnífica i també les possibilitats esplèndides de Barcelona. Per això eco respon amb la vibració de l’ànima madrilenya».
(De La Libertad, Madrid, 21, XII, 1937.)