ELS HOMES DEL 6 D’OCTUBRE

Faig referència, naturalment, al 6 d’octubre de 1934 quan el president Companys s’aixecà contra el govern de Madrid. És un esdeveniment històric que ha estat comentat amb molta passió. A causa del ràpid ritme de la història en aquells dies, no se n’ha pogut fer un examen objectiu. Fixem-nos, si no, en les dates: el president Macià mor el dia de Nadal del 1933. És elegit pel Parlament de Catalunya, per a la seva successió, Lluís Companys, que es fa càrrec de la Generalitat a començament de l’any 1934. Aquell mateix any és empresonat i condemnat a trenta anys de presidi. No surt de la presó fins al triomf de les candidatures del Front Popular el 16 de febrer de 1936. Pocs dies després pren possessió novament de la Presidència. El 18 de juliol es produeix el cop de Franco. És a dir, Companys ocupà el càrrec, en circumstàncies relativament normals, deu mesos de l’any 1934, de gener a octubre i cinc mesos de l’any 1936, de febrer a juliol: total quinze mesos enquadrats en el marc dramàtic de dos moviments d’una violència extrema.

L’acceleració de la història no permet un judici clar dels esdeveniments i només queda la imatge d’un home que des del balcó de la Presidència de la Generalitat «sacrificà l’Estatut» en nom d’una reivindicació impossible. Les coses, com passa sempre i, sobretot en política, són més complicades. La capacitat de concentració sobre aquest tema em fou particularment favorable, puix que, amenaçat d’empresonament, vaig viure uns quants mesos a casa del meu amic de Figueres Pere Colls, ex-extrem esquerra de l’Espanyol, en un pis ben poc sospitós del Passeig de Gràcia.

Ell em servia d’enllaç amb la meva família i comprava els llibres i diaris que li indicava. Fou en aquella atmosfera segura i tranquil·la on vaig escriure el meu llibre Crítica del 6 d’octubre; més aviat una anàlisi que una crítica.

Les coses, en la història, sempre vénen de lluny; «per poc que t’embalis, et topes amb Adam i Eva». Començarem més a prop, ara. En el meu pamflet Ha traït Macià?, escrit l’any 1931, parlo de l’antagonisme entre les dues grans sindicals obreres, CNT i UGT, anarco-sindicalista la primera i socialista la segona. Aquella divisió de tipus ideològic tenia també raons d’ordre geogràfic i social: la CNT era particularment forta a Catalunya i a Llevant, i la UGT, a Madrid, al Centre i l’Oest.

En discutir-se l’Estatut de Catalunya, Largo Caballero, president de la UGT, féu grans esforços perquè no es donessin a Catalunya atribucions en el capítol social, puix que creia que contribuiria a reforçar la CNT i a fer més difícil encara la implantació de la UGT al nostre país. Largo Caballero, un bon estrateg, insinuà a Macià l’ajut dels socialistes, a canvi de la centralització de la política social, és a dir, les reivindicacions de les classes treballadores, del camp i de la ciutat. Després de tot, digué el líder socialista, els problemes obrers tenen les mateixes particularitats arreu del món.

Macià acceptà la proposició i els socialistes votaren a favor de l’Estatut. Ara bé, si la tesi del cap socialista s’aplicà relativament bé en la indústria, no passà el mateix en l’agricultura. Mentre a Andalusia domina la gran propietat, el «latifundi», a Galícia la propietat és extremament repartida i s’arriba a un excés de propietaris de parcel·les que no produeixen ni el mínim per a sostenir una família.

Si a Andalusia pot ser efectiu el lema revolucionari de la «repartició de terres», a Galícia la solució és inversa i cal recórrer a la «reconcentració» de terres, en forma cooperativa o a altres solucions de tipus familiar. Catalunya gaudeix d’un gran equilibri en el camp: ni «latifundi» ni «minifundi»; hi predominen les explotacions mitjanes, que, en general, es conreen a nivell familiar.

Però la legislació social agrària passà a mans de l’Estat central i, per tant, dels socialistes. Això crearà dificultats temps a venir, deia jo el 1931. Malgrat l’equilibri econòmic català, hi havia, hi ha encara, desigualtats, injustícies, en la legislació agrícola. Una de les més patents era la dels «rabassaires», viticultors, que treballaven en virtut d’un contracte amb l’amo de la terra, la legalitat del qual contracte durava fins que es «morien» els ceps. La «vida» d’aquell arbust fruiter era relativament llarga i en el curs dels contractes d’arrendament es produïren conflictes entre els rabassaires i els propietaris a causa del mateix factor: sempre ha existit, en el curs de la història, un procés d’inflació, ho tan accentuat com el modern. Aquella inflació es traduïa en un augment del valor de les terres, i els propietaris exigien una alça dels arrendaments, sovint excessiva. Durant la República l’exigència fou més accentuada i els rabassaires demanaven un Estatut més estable que els posés en una situació més apta per a la defensa dels seus interessos. Si la inflació feia augmentar el preu de les terres, també augmentava el cost de la vida. Per això es produí un conflicte de caràcter polític.

Ara bé, Catalunya no tenia atribucions per a ajudar-los, puix que, fins a un cert punt, es tractava d’una «situació social» per a la qual la Generalitat no tenia prerrogatives pròpies. Estudiat el cas per juristes de reconeguda solvència professional —Catalunya ha estat tradicionalment un país de grans juristes—, s’arribà a la conclusió que un «contracte d’arrendament» pertanyia al dret civil. La Generalitat podia, doncs, legislar sobre aquell cas, puix que el dret civil català era respectat per la lletra i l’esperit de l’autonomia. Els rabassaires no eren revolucionaris que volien apoderar-se de les terres de l’amo, sinó treballadors, no pas assalariats, que volien, amb tota justícia, millorar els seus ingressos.

Ah!, però els «amos» de les terres s’hi oposaren i els seus «juristes» demostraren que es tractava d’una llei social a la qual la Generalitat no tenia el dret d’introduir cap canvi. I els socis de l’Institut de San Isidre de l’època portaren el cas al Tribunal de Garanties Constitucionals.

Tots sabem que sant Isidre no treballava les terres i que s’encarregaven d’aquella pesada càrrega un àngels que la feien mentre ell dormia o estava en estat de contemplació. Els socis d’aquell Institut agrícola català havien demostrat inconscientment els seus propòsits: que els rabassaires fossin els seus àngels. Sí tenim en compte que sant Isidre és el patró de Madrid, arribem a una curiosa coincidència entre els madrilenys i els «patrons» agrícoles catalans d’aquella època: que treballin els àngels o els rabassaires, però no pas ells!

El Tribunal de Garanties Constitucionals de l’època era un organisme designat per un sistema electoral de segon grau; no era per elecció directa, sinó a través de col·legis i institucions existents ja abans de la proclamació de la República. Aquests tipus d’organismes solen ser sempre molt moderats. A Espanya eren netament reaccionaris. El vot fou contrari a la disposició de la Generalitat. La llei de Contractes de Conreu, discutida i aprovada per gran majoria del Parlament de Catalunya, llei molt moderada, ja en aquell temps, fou declarada anticonstitucional i, per tant, no aplicable als interessats. Els rabassaires havien d’esperar la mort natural de la rabassa anys i anys per obtenir un tracte millor. El Parlament de Catalunya no acceptà aquell afront i ratificà, mantingué, la seva decisió. Tot l’estiu de l’any 1934 fou una protesta de tota la pagesia catalana i de l’opinió catalanista contra el Tribunal reaccionari i el govern que tolerava aquestes coses.

A les eleccions generals de la República celebrades el 19 de novembre de 1933 sortiren vencedors els partits de la dreta, principalment a causa de l’abstenció i de l’actitud negativa de la CNT, principalment a Catalunya, on feren una campanya molt intensa sota l’absurd eslògan de NO VOTAR. Les dretes obtingueren en xifres rodones 200 diputats; el centre, amb la Lliga, que en aquella ocasió es posà decididament contra els rabassaires, arribà a 160, i els radicals de Lerroux, a 107. Els socialistes, a 60, i els liberals progressistes, el grup d’Azaña i Esquerra, a 40.

Contribuí a aquelles catastròfiques xifres un sistema electoral, confiadament elaborat per les esquerres, que concedia el 65 per cent de la representació al qui tingués una majoria, encara que fos d’un sol vot. La majoria dels elegits era integrada per persones disposades, no ja a governar amb un programa de dretes, sinó a destruir des del govern tota l’obra feta per la República, especialment l’Estatut de Catalunya. La balança del govern, la tenien els radicals amb els seus 104 vots. Si Lerroux, l’exemperador del Paral·lel, agent corromput del centralisme espanyol, demagog i orador de masses, s’inclinava cap a la dreta, perillava la República. Si Gil Robles, cap de la CEDA, «Confederación Española de las Derechas Autónomas», s’entenia amb Lerroux, triomfava a Espanya el prefeixisme, tal com ho havien fet, a Itàlia i a Alemanya, Mussolini i Hitler.

Els nazis arribaren a primers de l’any 1933 al poder per mitjà de coalicions electorals i un cop consolidats en el govern es desferen dels seus aliats i governaren tots sols. En una conjuntura històrica diferent, Gil Robles i Lerroux seguien el mateix esquema. Només cal llegir el llibre de Gil Robles La paz no fue posible per a adonar-se de la catastròfica estratègia seguida pel cap de la CEDA. L’entrevista Alcalà Zamora, llavors president de la República, amb Gil Robles, el 2 d’octubre de 1934, fou definitiva: es creava un govern de coalició, sota la presidència de Lerroux, de la qual el motor propulsor era Gil Robles, dins o fora del govern.

L’estiu de 1934 fou molt «calent» a Europa. El 25 de juliol, els nazis mataren el conseller d’Àustria, Dollfuss, el «dictador de butxaca», com l’anomenaven: un home del tipus de Gil Robles, que volia consolidar al seu país un sistema autoritari catòlic i reaccionari. Poc després, Àustria era annexada per Hitler i formava part del Reich alemany. Gil Robles estava aliat amb una sèrie de partits de la dreta «ultra» que s’havien entrevistat amb Mussolini ja l’any 1932, després del cop d’estat fallit del general Sanjurjo contra la República, i havien rebut del Duce promeses fermes de diners, armes i municions per a un moviment antirepublicà.

El panorama europeu era sinistre i cada dia vèiem un país envaït pels nazis, sense que les democràcies occidentals reaccionessin de cap manera. La situació a Espanya era molt semblant a la dels països que anaven perdent les seves llibertats democràtiques. Quan la CEDA entrà al poder i prengué possessió del ministeri un català —Anguera de Sojo— que havia estat el principal artífex de la desfeta dels rabassaires, tothom comprengué que s’acostava l’hora de les grans decisions.

Izquierda Republicana, el partit d’Azaña, manifestà que «el hecho monstruoso de entregar el gobierno de la República a sus enemigos era una traición: rompe toda solidaridad con las instituciones actuales del régimen y afirma su decisión de acudir a todos los medios en defensa de la República».

El partit Unión Republicana, del qual era líder el ponderat Martínez Barrio, examic de Lerroux i ara el seu més sever fiscal acusador, anuncia que «trenca totes les relacions amb el govern actual; compleix aquest deure dolorós perquè està convençut que la República està totalment falsejada».

El gran jurista de l’època Sánchez Roman, moderat i no gens amic de Catalunya, diu que el fet d’haver-se constituït un govern en el qual figuren ministres i partits que no votaren la Constitució ni es presentaven a la palestra electoral com a republicans, convençut que aquella política posa en perill la República i la Constitució, trenca tota solidaritat amb el govern que abandona la democràcia als seus enemics i demana el concurs dels espanyols dignes per reconquerir-la.

¿Què passaria avui, en circumstàncies que és difícil de preveure, si es formava un govern a Madrid format per Blas Piñar i altres elements a la seva dreta? ¿Què havien de fer Catalunya i la Generalitat en aquelles circumstàncies? El tema ha estat debatut superficialment, perquè els fets del 19 de juliol de 1936 han esborrat tota la política anterior. El judici predominant és que Catalunya, protegida darrera la seva autonomia, havia de mirar els toros detrás de la barrera i salvar les seves llibertats locals. És, en petit, la tesi de Munic, de Daladier i Chamberlain, que, després de lliurar Txecoslovàquia a Hitler, diuen que «han salvat la pau per una generació». La guerra esclatà un any més tard.

El govern Lerroux-Gil Robles passaria a ser inevitablement un govern Gil Robles-Lerroux i, més tard, una coalició de tota la dreta, la revisió constitucional i el retorn a la tradició feudal-autoritària de l’Estat. La declaració de Companys, el seu empresonament, l’heroica resistència d’Astúries, foren els elements bàsics de la gran victòria republicana del 16 de febrer de 1936. Si un retret es pot fer al 6 d’octubre, és que la seva repercussió política fou excessiva i accelerà massa ràpidament el ritme històric d’Espanya!

Però el dubte persisteix. ¿Quin pla tenia Companys i, sobretot, què es proposaven Dencàs i Badia, conseller de Governació el primer i cap de policia el segon? Hi ha fets que no puc demostrar; altres que sí, però el conjunt de tots dos marca una possibilitat que, a més, resta justificada pels fets.

Fins ara jo no m’havia referit a la meva modesta participació en els fets del 6 d’octubre perquè hauria semblat a molts com filla de la imaginació o de la petulància. Però un llibret, molt ben escrit, per cert, explica un fet que m’autoritza a ampliar-lo. Es tracta de l’excel·lent escriptor Vicenç Riera Llorca amb el títol de Fes memòria, Bel, en el qual explica coses relacionades amb aquella jornada —i nit— tràgica.

Copio textualment un paràgraf revelador en el qual fa referència a la meva participació: «Abans-d’ahir, divendres, dia 5 (d’octubre de 1934), vaig incorporar-me —diu Riera Llorca— a la concentració de la Casa del Poble. Formàrem dues companyies. Jo vaig ésser destacat —continua— a la que en podríem dir Estat Major, i durant dos dies vaig ésser l’enllaç entre la Casa del Poble i la Generalitat. No teníem moltes armes… han dit que ens enviaran fusells i municions… hem rebut aliments; dues vegades. Entre els qui vingueren a repartir el pa, a tots els centres on hi havia gent concentrada, vaig veure Met Miravitlles. M’estranyà que un “minyó” de la seva categoria estigués tan ocupat en la distribució de queviures… Va tenir una llarga conversa amb nosaltres i es mostrà optimista sobre la situació. Després ens preguntava coses i ens escoltava amb molta atenció. Quan va marxar, algú va dir que devia estar encarregat d’inspeccionar les concentracions. El repartiment de pa era un pretext».

En efecte, jo vaig ser aquell dia i aquella nit el company permanent de Josep Badia, el germà de Miquel, i la meva missió era de constatar l’estat d’esperit d’uns dos mil joves concentrats en diferents centres polítics, sales i cinemes de la ciutat. Jo anava vestit amb un vestit marró fosc, al qual l’autor de Fes memòria, Bel, fa una referència. A la nit vaig sortir de Governació amb Josep, que portava la camisa verd clar dels escamots. La meva camisa tenia un color semblant i per no «desentonar» vaig deixar l’americana damunt una cadira del despatx de Dencàs.

Tota la nit, Josep i jo vam anar d’un lloc de concentració a l’altre encoratjant-los a persistir, però no pas a prendre cap iniciativa personal, i obeir les ordres que rebrien directament. No havien de fer cas de res més, ni tan sols del que es pogués dir per la ràdio. Josep i jo anàvem amb un Winchester a l’espatlla, el famós fusell americà de les pel·lícules d’indis, que podia tirar nou trets sense carregar. N’havien estat repartits uns set-cents.

No sé si se’n deu recordar, però aquella nit topàrem amb l’escultor Fenosa, a l’hotel Montecarlo de la Rambla. Ens demanà com anaven les coses. I com anaven?

Josep estava en contacte amb Dencàs i el seu germà Miquel. Els telefonava des d’un Centre de Concentració, un teatre o un dels pocs bars oberts que hi havia aquella nit, i mai no rebé l’ordre de mobilitzar cap força dels escamots. Vaig estar amb ell fins a les sis de la matinada, que el va ferir en un peu una «bala perduda», i el vaig acompanyar a l’Hospital Clínic, on rebé una primera cura i desaparegué. Ja sabíem que Companys s’havia fet responsable de tot i que ningú, ni Dencàs ni Miquel Badia, no havia donat cap ordre d’atacar les escasses formacions militars que patrullaven la ciutat després de la declaració de l’estat de guerra pel capità general Batet. Aquella nit, que hauria pogut ésser tràgica, se saldà amb uns quants soldats morts en el moment en què fixaven a les parets el ban de l’estat de guerra, i el sacrifici de Compte i González Alba.

¿Quina explicació pot donar-se a aquests fets aparentment tan contradictoris?

El capità general Batet era molt amic de Companys. No puc assegurar-ho, però sembla que tots dos eren francmaçons, aquesta agrupació laica de la qual Franco feia tants escarafalls, però que en el fons era, i és, inofensiva: un grup de demòcrates que es reuneixen en unes cerimònies infantils i que en la vida política ajuden totes les ideologies basades en la democràcia i la llibertat.

Al món anglosaxó, sobretot als Estats Units, són publiques i fan manifestacions multitudinàries. A Espanya sempre han tingut «mala premsa» i els atribueixen coses absurdes i totalment falses. Els comunistes no poden ser membres de cap lògia maçònica perquè són considerats com a demòcrates petitburgesos de mentalitat antimarxista. Franco, en canvi, els feia afusellar perquè els creia procomunistes, a més de representants del dimoni. Franco, en realitat, era un gran ignorant i creia més en l’existència del dimoni que en la de Déu.

A les quatre de la tarda del 6 d’octubre es reuneixen al Palau de la Generalitat Companys, el general Batet i Carreras Pons, delegat de l’Estat, totalment desconegut de l’opinió pública i amb funcions poc definides. Companys i Batet són molt amics, políticament molt compenetrats.

Batet parla de la possibilitat que es declari Testat de guerra, però afirma que mai no serà un acte contra l’autonomia de Catalunya, sinó una mesura imposada per la situació general a tot Espanya. En tot cas, assegura, ell intentarà posar-se sempre d’acord amb el govern de la Generalitat.

L’historiador Jesús Pabón, en la seva monumental història sobre Cambó, suggereix la possibilitat que, en absència de Carreras Pons (confesso que mai no l’havia sentit anomenar malgrat el seu càrrec de delegat del govern a Catalunya), Companys i Batet haurien pogut arribar a un acord. La Constitució en vigor podia ésser interpretada d’una manera que es presta a confusió. Segons la llei, el president de la Generalitat de Catalunya era ipso facto, és a dir, automàticament, el representant de l’Estat espanyol a Catalunya. Podia modificar l’estat de guerra aquella situació?

És possible d’imaginar entre dos homes amics, tant personalment com políticament, un acord tàcit. Deixem passar les hores, vegem si la declaració de l’estat de guerra anul·la la representació de Companys com a representant de l’Estat espanyol a Catalunya. En l’interval, ni les forces de l’exèrcit, manades per Batet, ni les de la Generalitat no prendran cap iniciativa irreversible. Els contingents armats de què disposen teòricament ambdues personalitats són molt equilibrats, i en dono una precisió objectiva:

Relació de forces

Dencàs, conseller de Governació, fa el recompte de les forces de què disposaria en cas d’una resistència de la Generalitat.

400 mossos d’esquadra sota el comandament de Pérez Farràs, un català republicà a tota prova.

3200 guàrdies d’assalt que depenen, no pas de Capitania General, sinó de la Comissaria General d’Ordre Públic, que comanda Coll i Llach, un amic personal de Companys.

3400 «escamots» armats (no pas tots ells, puix que només es disposava d’uns quants centenars de Winchesters).

Total, uns 7000 homes que semblen segurs.

El general Batet, capità general de Catalunya, disposa a Barcelona d’uns 5000 soldats.

Les possibilitats d’un acord secret entre el president Companys i el capità general de Catalunya es basen, al meu entendre, sobre dos o tres punts bàsics. La Generalitat no pot deixar de fer costat al moviment general de protesta de tots els partits i les personalitats polítiques espanyoles. Creure que la perspectiva d’un govern Gil Robles aliat als dretistes «ultras» i Falange deixarà intacta la Generalitat és somiar truites. Els socialistes han promès una vaga general a Madrid, i els socialistes d’Astúries, la formació més sòlida i compacta del PSOE, ja han ocupat, de fet, la seva regió. Una decisió ferma de Catalunya farà trontollar el feixisme naixent.

Si el govern declara l’estat de guerra —idea de Lerroux—, Batet no tindrà més remei que obeir, però ell i Companys hauran de fer els possibles perquè aquella declaració sigui simplement un tros de paper i per evitar l’enfrontament dels civils concentrats i l’exèrcit. Unes quantes hores seran suficients per a veure de quin costat bufen els vents. Si la pressió política, enormement reforçada per la declaració de Companys, fracassa, no hi haurà més remei que plegar veles. La història, més tard, decidirà. Tal és, al meu entendre, el que passà a l’entrevista, sense cap testimoni, de Companys i Batet.

Quan Companys constatà que la resta d’Espanya no havia respost com havia promès, donà la insurrecció com a acabada, acceptà la plena responsabilitat de l’aixecament, arriscant, no ja la seva llibertat, sinó la seva vida.

El triomf electoral del 16 de febrer de 1936 de les esquerres i la recepció apoteòsica, a Barcelona, de Companys i els consellers empresonats fou la resposta positiva de la història. Però, el cop d’Estat del 18 de juliol i la guerra civil que seguí després demostren que l’Espanya del període 1936-39 no estava per històries i que només la violència havia de decidir la solució final. Una «prova» del compromís Companys-Batet podrà ser el fet que Franco els afusellés tots dos!

És evident que no s’ha de produir cap més 6 d’octubre, però tampoc cap més 18 de juliol. Ja ha arribat l’hora —a Espanya— que parlant la gent s’entengui…