PARLANT AMB TARRADELLAS I MARTÍ FECED
Ells potser no se’n recorden, però jo sí. Érem al despatx de la Presidència Tarradellas, Martí Feced, íntim amic seu, i jo. Martí Feced fou conseller de Governació després de les catastròfiques jornades del mes de maig de 1937. És metge de professió i reuneix totes les qualitats que puguin tenir les persones humanes: intel·ligència, simpatia, lleialtat a les seves idees i als seus amics i, a més, una notable atracció física. Ha estat a l’exili des del 1939, ha exercit la professió de metge a Algèria i al Marroc i ara és l’amic de sempre i el conseller escoltat del president. Ens hem vist poques vegades, però estic segur que em té a mi l’afecte que jo li tinc a ell (encara que ell no pugui dir de mi totes les coses que acabo de dir d’ell).
Doncs bé: dies abans del Nadal de 1938, tots tres érem davant el mapa, de grans proporcions, de Catalunya que Tarradellas tenia al seu despatx. Jo el mirava insistentment mentre parlava amb ells. Sempre he tingut, des de petit, un gran interès en les qüestions militars. La guerra 1914-18 —jo tenia aleshores de vuit a dotze anys—, la vaig seguir dia a dia i tenia un gruixut quadern de notes i de mapes dibuixats per mi mateix sobre el desenvolupament de les operacions a tots els fronts europeus. Sobtadament, mentre ells parlaven —jo anava analitzant aquell mapa—, vaig esclatar: «La guerra és perduda i el desenllaç final és pròxim: les columnes motoritzades de Franco (quatre divisions del general Gambara, que resultaren molt eficients, i els avions alemanys de la Divisió Còndor) desencadenaran una guerra fulminant (no vaig emprar el concepte “guerra llampec”, que després es popularitzà), arribaran a Barcelona i envoltaran, per darrera, totes les nostres posicions defensives». Els fets confirmaren la realitat. La guerra mundial iniciada per Patac alemany contra Polònia, el vaig comentar en un article publicat a El Poble Català, que jo dirigia a París, i en una revista mexicana. El reprodueixo textualment sense afegir-hi ni treure’n res. La data és 2 de novembre de 1939:
«André Salmon —en la seva sèrie d’articles sobre la neutralitat espanyola publicats a Le Petit Parisien— posa en boca del marquès de Vistalegre uns propòsits verídics encara que sorprenents.
La guerra dels Balcans —diu el marquès— fou una preparació, un assaig general, de la guerra de 1914-18, de la mateixa manera que la Guerra Civil espanyola haurà estat el pròleg del conflicte que ara oposa Alemanya a França i Anglaterra». En efecte, deia jo, deixant de banda consideracions de tipus polític, la Guerra Civil espanyola fou el laboratori d’assaig de les noves armes i dels nous procediments. Allà, però, on pot establir-se un paral·lelisme més colpidor és en les ofensives contra Catalunya i contra Polònia.