ELS MEUS FILLS

Un escriptor o un periodista és, fins a un cert punt, una persona pública i pot explicar, sense caure en la petulància o en l’exhibicionisme, fets concrets de la seva vida o de les seves experiències que puguin tenir una projecció i, per tant, un interès no limitat a la pura anècdota individualista.

Tal és el cas, crec jo, dels meus fills. De primer, a través d’una vida sentimental molt accidentada, que no crec oportú de descriure en aquest moment, vaig contreure noces, i no per primera ni per segona vegada, a l’edat de cinquanta-quatre anys, i vaig tenir el primer fill, en aquest cas una filla, a cinquanta-cinc. El fet de la paternitat en una edat tan madura és, si no excepcional, prou rar perquè constitueixi una experiència personal per interessar els altres.

Comencem, però, en les circumstàncies, també, excepcionals del meu casament. Tingué lloc a l’església catòlica de la Virgen de Guadalupe del carrer 14 de Nova York i el capellà que va casar-me, per indicació pròpia, el pare Hellín, era el cap d’una missió jesuïta espanyola a l’Amèrica del Sud. Va insistir a ésser ell perquè era espanyol d’origen irlandès (la meva muller és nord-americana de la mateixa arrel irlandesa), i també perquè sabia la meva condició d’exiliat. Suposava, i no anava errat, que jo no era un «nuvi» com els altres i que calia una certa «mà esquerra» per a conciliar la meva formació personal amb el sagrament religiós del matrimoni.

Ell vulneraria un jurament solemne si explicava el secret de confessió, però jo ho puc fer sense infringir una llei religiosa ni ferir susceptibilitats dels creients; al contrari, la manera com es comportà en aquell acte central del catolicisme ós tan exemplar, tan demostratiu de l’arrel divina de la seva fe, tan profundament i emotivament humà, que ha estat, sens dubte, una de les experiències més belles i alliçonadores de la meva vida.

—Senyor Miravitlles —em digué en la intimitat impressionant del confessionari—, quant temps fa que sou «fora» de la religió?

En notar la meva pertorbació, em digué immediatament amb una veu tranquil·litzadora:

—Posem-hi trenta, quaranta anys?

—Sí, una cosa així —vaig contestar.

—Durant aquests anys, heu matat alguna persona?

—No, pare.

—Heu desitjat la mort d’algú?

—No, pare.

—¿Heu contribuït, per acció o per omissió, conscientment, a la mort d’algú?

—No, pare.

—Heu comès pecats contra natura?

—No, pare.

—Heu robat, calumniat, maltractat algú?

—No, pare.

—Senyor Miravitlles: durant quaranta anys heu abandonat el Senyor, però el Senyor no us ha abandonat, perquè, malgrat la vostra indiferència, ha evitat que caiguéssiu en errors irreparables. Durant quaranta anys, i sense que ho vulgueu reconèixer, Déu, al vostre costat, us ha protegit, us ha guiat els passos, ha evitat caigudes sense perdó en la vostra vida i en la vostra conducta. Senyor Miravitlles: durant quaranta anys, Déu s’ha recordat de vós. Vejam si, d’ara endavant, vós us recordareu una mica d’Ell…

L’organista de la Virgen de Guadalupe era un músic basc també exiliat que s’assabentà del meu casament per les amonestacions que es fan públiques setmanes abans de la cerimònia. Catòlic fervorós i molt amic meu, volgué fer-me una sorpresa. Preparà uns quants catalans i bascos per a acompanyar el meu casament amb cançons apropiades a aquesta festa de l’esperit que és un matrimoni. Ho mantingué tan en secret que ni tan sols el capellà no ho sabia. La cerimònia estava anunciada per a les cinc de la tarda, i ell pensava fer la seva aparició cinc minuts abans i amb tota discreció. Hauria començat amb una simfonia clàssica nupcial a l’orgue; però, al moment de pronunciar els nuvis el «sí» solemne i transcendental, hauria esclatat triomfalment el Juny de Garreta seguit de cançons populars catalanes i basques.

Ho he dit tot en condicional, perquè es produí un incident imprevist. El pare jesuïta que em casà, missioner de gran nom, feia molts anys que no havia practicat la cerimònia del casament, puix que es dedicava només a activitats d’evangelització a tot Amèrica i estava nerviós (tan nerviós, per cert, que el meu sogre, un periodista nord-americà amb un gran sentit de l’humor, irlandès i, com a tal, fervorós creient, li digué en to amistós: «Pare, que el qui es casa no sou pas vós…»). A causa, doncs, de la nerviositat del capellà, el casament s’avançà uns quinze minuts, i quan ja era llest féu la seva aparició a l’església el meu amic basc i els seus cantaires. La cara de desolació de tots fou tan impressionant que el jesuïta, decididament un sant home, es tornà a vestir i ens agenollàrem tots davant l’altar mentre ressonaven a les voltes de l’església de la Virgen de Guadalupe les notes lluminoses de Juny… ¿Quin nuvi de divuit anys podria somniar un casament més romàntic?

Bé, doncs, d’aquell casament poc banal, cal reconèixer-ho, han nascut tres fills: Montserrat, Jaume i Marc; els dos primers nats a Nova York; el tercer, per un miracle de la vida i el destí, nat a la meva vila de Figueres i a la clínica del doctor Vilà, fill d’un amic de la meva infantesa. El naixement de cada fill ha anat acompanyat d’emocions i circumstàncies que mereixen, potser, un comentari explicatiu.

Sense que sigui possible, de moment, entrar en detalls, cal que digui que les circumstàncies de la meva vida determinaren situacions sentimentals que el més que puc dir ara és que acusaven un cert sentit d’inestabilitat. Esbrinar de qui fou la culpa seria una especulació tan banal com inútil. N’hi ha prou de consignar que en el que fa referència a la meva psicologia em crearen un gran complex de culpabilitat que es traduí, en anunciar la meva muller que estava encinta, en la por del càstig immanent. Durant nits enteres, sense dir-ho a ningú, m’assaltà el malson (els francesos han trobat una paraula tremendament expressiva, el cauchemar) que els meus fills pagarien els meus pecats i que la seva malura física o mental fóra el testimoniatge patètic i permanent de les meves culpes. Les meves defenses automàtiques reaccionaven d’una manera que encara em feia més mal. «Al cap i a la fi —em deia—, mai no m’han agradat les criatures». I, quan ja estava mig convençut de la meva indiferència, sorgia en la foscor de la nit la imatge d’un infant estrafet que m’encongia l’esperit i l’ànima. Foren tantes nits en blanc i tantes dolors secretes que crec sincerament que em mereixo el perdó.

Però tot té la seva fi, i una matinada del mes de desembre de 1960 —amb la ciutat de Nova York coberta de neu—, la meva dona m’anuncià que estava a punt. Cridàrem una ambulància per telèfon i en pocs minuts érem al Doctors Hospital de l’avinguda East End. Era jo, llavors, director d’una revista editada a Nova York i distribuïda a l’Amèrica Llatina i per raons que no cal explicar no havia pogut notificar als meus associats el meu casament i la imminent naixença del meu primer fill. A les nou del matí, després, ja no cal dir-ho, d’una altra nit en blanc, vaig telefonar al gerent simulant que era al camp d’aviació esperant un amic procedent de París. Però, mentre era al telèfon, passà la infermera conduint un cotxe amb un infant i em féu signe que era el meu.

—Perdoneu —vaig dir al meu interlocutor per telèfon—, us haig de deixar: l’avió acaba d’aterrar…

Mentre col·locaven la criatura darrera l’aparador vaig preguntar pel seu estat. Perfect, em digué la infermera. Perfect aplicat a un nounat vol dir «absolutament normal». Una gran esperança sorgí llavors del meu dedins. Però llavors m’encongí un altre temor, fill dels meus vells reflexos defensius. No m’agradarà; els nounats, vermells i arrugats, semblen bestioletes sense forma humana i sensibilitat. I frenant insensiblement els meus passos i el meu entusiasme vaig dirigir-me a la vitrina darrera la qual em farien conèixer la meva filla (perquè la infermera, en dir-me que era perfect, m’anuncià que era una baby girl, una nena, que era el que jo temia i volia al mateix temps).

Delicadament, la infermera aixecà el llençolet que li cobria el rostre, i en veure la cara de la meva filla me’n vaig enamorar de cop. Fou un amor intens, com una cremada, impetuós com una onada de fons; el més gran amor de la meva vida, eixit en un instant, explosiu, total, culminació i resum d’una experiència del qui potser no havia sabut descobrir fins llavors els valors eterns de la condició humana.

Batejàrem la nena a l’església porto-riquenya de La Milagrosa, situada en un barri anomenat Spanish Harlem, el Harlem espanyol, a causa del nombre d’hispano-americans de color. La població de parla castellana de Nova York és de molt modesta extracció social, gairebé procedent tota de les illes del Carib, i negra en una alta proporció. Es defineixen com a spanish, que és l’adjectiu d’espanyol, puix que el nom equivalent a la nacionalitat és, en anglès, spaniard. Els capellans són tots espanyols i entre ells n’hi ha de catalans. Són, en general, molt trempats i liberals i reflecteixen la situació de minoria en què es troben els catòlics als Estats Units.

Jo volia que la meva nena es digués Montserrat. Els meus sogres i nebots no sabien com pronunciar-lo i els semblava un nom més propi per a un noi que per a una noia. Vaig fer la prova amb diferents amics americans i tampoc no ho sabien pronunciar, El naixement de la meva filla va coincidir amb el de la filla de José Ferrer, gran actor porto-riqueny d’origen català, casat amb una cantant nord-americana cèlebre aquell temps, Rosemary Cloony. Ferrer acabava de filmar la pel·lícula sobre el pintor francès Tou-louse-Lautrec en una de les caracteritzacions més recordades del cinema mundial, puix l’artista francès era gairebé un nan, amb un cos normal i unes cames molt curtes…

El naixement de la filla d’aquella parella tan popular a l’època fou divulgat per la premsa, la ràdio i la televisió. I és aleshores quan vaig saber que la seva nena es diria Monsita. Coneixia Ferrer feia uns anys encara que sols ens veiérem, i sempre en circumstàncies diguem-ne professionals, dues o tres vegades. M’intrigà el nom de la seva filla i vaig telefonar-li: d’on ve Monsita?, li vaig preguntar. De Montserrat; a l’Amèrica llatina la verge negra catalana és molt popular, però la contundència sònica del mot ha fet que sorgís l’equivalent del Montse català, Monsita en castellà del Carib. Als meus sogres, cunyats i cunyades, cosins i cosines, a dotzenes, ja que són descendents d’irlandesos, una raça molt prolífica, els agradà molt. Era original i harmoniós. Aquest és, oficialment, el seu nom registrat a la fe de baptisme i tots els seus documents d’identitat. Però ara li agrada més dir-se Montserrat i els seus amics i amigues li diuen Montse.

El capellà en inscriure la nena al registre ens felicità perquè l’havíem batejada tan de pressa. Tenia tot just dues setmanes. Ens explicà llavors una anècdota molt significativa de la situació a tot el continent americà de parla castellana. És una regió que a causa de les distàncies i de les extremositats climatològiques té un gran dèficit de sacerdots. Per batejar les criatures en llocs apartats s’ha permès que ho facin provisionalment els pares mateixos amb aigua beneïda a l’església més propera. Durant l’embaràs de la muller, s’aprofita qualsevol avinentesa per a recollir una ampolla d’aigua baptismal. El costum, però, s’ha generalitzat, i cada dia arriben a La Milagrosa cubans porto-riquenys, dominicans, a demanar aigua beneita, amb la qual omplen ampolles de cervesa o cola, per batejar un nounat, en general, poques hores després del deslliurament.

Ho fan, teòricament, per evitar el perill dels llimbs, però després triguen a portar a terme el bateig religiós, i amb la majoria de les criatures ho fan molt més tard, a tres, quatre i més anys. El capellà m’ensenyà la llista de registre del dia, i, en efecte, es tractava de nens i nenes d’una «certa edat». Per la força de les circumstàncies, els capellans catòlics accepten també els noms de pila més inversemblants. La filla de Trujillo, la primera muller que tingué el famós Rubirosa, es deia Flor de Lis, i són corrents noms de pila con Washington, Lincoln, Anahuac i Nerón.

Després del bateig, celebràrem una festa a l’Hotel Saint Regis de Nova York, convidat pel llavors propietari d’aquella prestigiosa institució, Cèsar Balsa. Presidí el dinar Salvador Dalí, i l’escriptor anglès Robert Payne féu tastar a la meva Montserrat la primera «copa» de xampany: mullant-li els llavis amb el dit. Tenia exactament setze dies. No es un mal començament.

No m’estendré en la història de les meves «relacions» amb la meva filla, perquè això formarà part, si de cas, del llibre de memòries que començaré a escriure quan neixi el primer nét. Sóc, ara, massa «jove» per a escriure amb les perspectives necessàries per a situar cada cosa en el seu lloc. Em referiré només a la manera com l’existència de la meva filla havia d’influir la meva manera de sentir i de pensar.

Com a «pare nou», jo creia que la Montserrat havia monopolitzat tota la meva capacitat d’amor; és a dir, si jo podia estimar fins a cent, tot el cent, se l’emportava ella. ¿Què passaria, si tingués un altre fill? Hauria de dedicar un cinquanta a ella i un cinquanta a l’altre? De moment, aquesta operació aritmètico-sentimental era purament teòrica. Però un dia, al cap de relativament pocs mesos, la meva dona m’anuncià que esperava un altra criatura. I llavors es produí sobtadament en mi una estranya reacció de ressentiment. Què venia a fer ara aquest intrús? ¿Com s’atrevia un altre fill a robar a la Montserrat una part del meu amor? Oh!, jo ja sabia que seria una part molt petita, però per poc que fos era massa. El meu amor era el seu pa, i com podria, jo, permetre que algú se l’hi quedés encara que fossin unes engrunes!

Si l’angoixa del primer embaràs de la meva muller fou motivada, com ja he explicat, per la meva por al càstig, filla del meu complex de culpabilitat, ara l’angoixa era una altra: no volia que ningú més entrés en el món afectiu en el qual la Montserrat era reina i senyora; no volia, en fi, que ningú li arrabassés la corona d’or i pedres precioses que jo li havia posat al cap. Ningú, ni un altre fill…

Esperant el part, vam traslladar-nos a casa dels meus sogres, en una d’aquestes ciutats-jardí tan típiques dels Estats Units, situada a l’Estat de New Jersey, anomenada Bloomingdale, prop de Patterson, una ciutat industrial d’una certa importància, en el radi de la qual hi ha l’hospital de Sant Josep, on havia nascut la meva dona i els seus cinc germans. Per raons sentimentals comprensibles, volíem que allí nasqués el nostre segon fill i que, a més, el deslliurés el mateix metge, el doctor Eugeni Kennedy, d’origen irlandès com la meva família política, que havia atès la meva sogra en els seus parts. Bloomingdale es troba a uns vint quilòmetres de l’hospital, però teníem el cotxe a la porta, preparat per a la primera alarma. El 6 de juny de 1962, a les primeres hores de la matinada (els fills sempre «avisen» de matinada), amb la meva sogra al volant del cotxe i jo al darrera amb la meva dona, ens dirigírem a tota velocitat a l’hospital de Sant Josep, on ens esperaven el doctor Kennedy i la meva cunyada Elaine, infermera de l’hospital. Poc després naixia en Jaume, el meu segon fill. Mentiria si no digués que em causà una certa decepció. Jo volia «una altra nena». La Montserrat m’havia ensenyat a estimar, no pas els «fills», sinó les «filles», i no concebia altra forma d’amor que no fos a una nena. Però altra vegada el miracle de la naturalesa corregia les meves estúpides divagacions. Sí, em vaig enamorar del Jaume amb la mateixa passió violenta amb què em vaig enamorar de la Monsita. A l’instant de veure’l i amb la mateixa força. Fou baixant les escales de l’hospital, després de la primera visita a la mare i al fill, que vaig copsar el misteri de la condició de pare. S’estima el primer fill esgotant tota la capacitat d’amor de què s’és capaç. Però, quan arriba el segon, aquella capacitat no es divideix en dos, la meitat per a cada u, sinó que es multiplica i, continuant essent la mateixa, es projecta sobre tots dos, junts i separats. El tot multiplicat pel tot fa un tot igual, relació que en aritmètica només s’aplica a la unitat i a l’infinit. En aritmètica i en l’amor pels fills, puix que cada u té tot l’amor de tots…

Si la Montserrat és morena i salada com una empordanesa, el Jaume és un d’aquests americans típics que serveixen per a anunciar pastes dentifrícies i sabons sanitaris. Eren, els dos fills, una imatge vivent de dos països i de dues civilitzacions… La llar es tancava així en un cercle humà i sentimental complet.

Però el metge ens anunciava un dia que hi havia un tercer fill en camí. Aquest tercer havia de canviar les perspectives de la nostra vida, puix que em plantejà seriosament el problema del retorn al país. Exiliat des de feia vint-i-cinc anys, no havia sentit l’enyorança «física» del meu allunyament. Quan es viu una dèria política, es porta el país dins un mateix i no se sent la recança de l’emigrant. És més, la imatge que un porta és més «real» que la realitat, puix que el país a través de les seves inevitables evolucions ha deixat en part d’ésser el que era.

La «dolça Catalunya» de l’emigrant cristal·litza en contorns durs i permanents en l’esperit de l’exiliat que no «es mor d’enyorança» i viu fidel a una imatge inalterable de la seva essència i el seu sentit. Però ara hi havia, o hi hauria ben aviat, tres fills que es formarien físicament, espiritualment i intel·lectualment en una altra terra. Oh!, ja ho sé; no cauré en la fàcil demagògia de denunciar els Estats Units aplicant els adjectius d’imperi capitalista, societat de consum, agressor modern. Tot això són les falsificacions inevitables i interessades de la competència política.

Darrera la façana anònima i impressionant d’aquell país hi ha una societat humana que no és pitjor ni millor que les altres, però que té qualitats úniques, filles de les circumstàncies pròpies; el sentit de solidaritat humana, la lluita constant contra la pobresa, la malaltia, la injustícia social; la manca d’enveja i maldiença, l’acceptació natural de l’èxit producte de l’esforç i la manca de prestigi de la fortuna, material o moral, filla de l’herència. Són moltes qualitats si les projectem cap al mecanisme de la vida quotidiana…

Però ara jo no podia concebre els meus fills formats en un clima tan diferent del de la meva infantesa. M’esforçaria a inculcar-los aquells valors tan recomanables de la sensibilitat nord-americana; hi ajudaria la meva dona, que n’és un exponent molt acurat; farien viatges, estades, allí, llegirien els seus llibres i seguirien el seu ritme i el seu pols. Però respirarien l’aire de Catalunya, veurien amb la seva llum; amb arrels profundes a la meva terra, la saba històrica del país alimentaria les seves venes i faria florir les flors de la seva consciència. La meva dona ho comprengué així i decidírem el retorn amb el tercer fill només mig fet al ventre de la seva mare.

Explicaré un altre dia l’emoció del retorn, el goig sublim de sentir als peus la terra nostra i de veure i d’escoltar arreu gent que eren com el meu pare i la meva mare, la meva germana i els meus cosins. Viure a fora, encara que sigui en països amics, és tenir present sempre la pròpia condició d’estranger, ésser incapaç de sentir se estretament solidari de les penes i de les esperances dels altres. La pàtria es fa ara, o es feia al meu temps, llegint i comentant a la taula familiar «el fet del dia», l’emoció, la notícia, la mort o el naixement d’una persona vinculada a l’àmbit local o projectada en la comunitat més àmplia. Durant els primers anys del retrobament del nostre país, les veus de la ràdio portaren a la intimitat de la llar el pols del país, la vibració d’hores heroiques i tràgiques, però totes forjadores d’una consciència col·lectiva, d’un destí comú.

Ara la terra era com un teatre tancat; actors i actrius vells, morts o foragitats. Però l’escenari, les tramoies, les llotges i les cadires eren les mateixes i només s’esperava que es tornés a alçar el teló per recomençar la història interrompuda. Si passaven els homes i canviaven les circumstàncies, la terra era la mateixa i així ho serien un dia els homes i les situacions creades per ella. La presència de la terra fou una síntesi, dolorosa i joiosa al mateix temps, d’enyorament i d’esperança, de nostàlgia, i de fe…

Per raons que en aquell temps podien semblar justificades, es condicionà el meu retorn al fet que durant un quant temps no fixés la meva residència a Catalunya. És allí que teniu més amics… i més enemics. Un accident o un incident podria donar lloc a una situació perillosa per a mi. Caldria, va dir un funcionari amb un cert sentit de l’humor, que vostè s’acostumés a Espanya i Espanya a vostè. Carles Sentís és testimoni de la meva reacció negativa davant aquella situació, però el seu raonament em decidí: Tot s’arranjarà millor des d’allí. Si dónes al teu cas una fórmula burocràtica, s’eternitzarà.

Vaig escollir Madrid perquè convenia millor al meu treball de corresponsal d’una cadena de diaris americans per la qual escric un article diari. Madrid és una ciutat molt bella; però, com vaig dir a l’alt funcionari en la correspondència que fixà les condicions del meu retorn, era per a mi una ciutat desconeguda. Abans de la Guerra Civil, l’any 1935, no hi havia estat més que un dia: vaig anar-hi, en tant que president de l’Associació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya, a negociar el retorn a l’administració catalana dels guàrdies d’assalt que havien estat expulsats del Cos en virtut dels fets del 6 d’octubre de 1934. Durant la guerra hi vaig anar amb la Cobla Barcelona, l’Esbart Català de Dansaires i el grup de «cors parlats». Sagetes Roges, per localitzar els 70 000 catalans als fronts del Centre. Però, a la ciutat, només hi vaig passar una nit per donar una conferència a l’Ateneu.

No hi tenia, doncs, cap record, cap amic, cap experiència. Per a mi, vaig dir-los, anar a Madrid des de Nova York era com anar a Estocolm. Una ciutat, un poble, només pot estimar-se si s’hi ha viscut molt temps, si hom és capaç de fixar en un carrer, una plaça, un esdeveniment de la pròpia vida. L’existència humana està enquadrada en el marc del poble o la ciutat on hom ha nascut, s’ha fet gran, s’ha après la gran lliçó de la convivència, de la companyia i de l’amor. Per a mi Figueres són els plàtans de la Rambla, els bramuls de la tramuntana el mes de març, les campanades solemnes de la parròquia de Sant Pere, els xiulets llunyans del tren de França a mitjanit amb els noms d’Anna Maria, Lliberta, Mercè, les primeres «nòvies» imaginàries que em feren saltar el cor i encendre la mirada. A Madrid no hi havia cap arbre que em digués res ni cap noia que, en veure-la, evoqués aquelles tendres timideses de l’adolescència. Vaig acceptar amb la condició que l’estada fos breu, i així fou convingut.

Però es lliurava una cursa secreta contra el rellotge: la decisió de les autoritats i el desenvolupament rigorós, inapel·lable, del fill al ventre de la seva mare. Sense greuge per a Madrid i els qui hi viuen, jo volia que el meu tercer fill nasqués a la meva terra, a Barcelona; més aviat a Figueres, on jo havia nascut; volia que fos l’anell que tanqués la cadena de la meva vida donant-li un començament i una fi; acabar per on s’havia començat; completar el cercle d’una existència que tenia com a objectiu obsessionant precisament el que no havia pogut fer: treballar per engrandir, de dins estant, la terra de la meva naixença. La meva dona arribava als vuit mesos i mig del seu embaràs i encara no hi havia cap decisió oficial. Vaig visitar les autoritats i vaig plantejar el problema en termes humans. Tots els meus eren a Catalunya; a Madrid, el naixement del meu fill fóra un fait divers, gairebé un «accident». «A las tres de la madrugada, y en el Hospital de San Antonio (per exemple) nació de don Jaime y dona Ana un hermoso bebé que pesó dos kilos y medio, la madre y el hijo están en perfecto estado…». El funcionari ho comprengué immediatament i mirant-me fixament als ulls em digué: «Cuándo quiere usted marcharse, don Jaime?». «Mañana por la mañana», vaig fer jo. «¡Váyase usted por Dios!», respongué. I així ho vaig fer.

Férem el viatge Madrid-Barcelona per carretera amb el meu vell Fiat 1100. La meva dona al volant, puix que jo no tenia revalidat el meu permís de conduir, la Montserrat, el Jaume i sis maletes. Era el mes de març de 1963 i havien calgut grani nevades a tota la Península. Ens compràrem cadenes per als colls més perillosos i no cal dir que durant tot el viatge (el férem ràpidament parant-nos només a Saragossa per fer benzina i menjant sandvitxos i bevent coca-cola, al cotxe, i vaig tenir sempre present la possibilitat, atès l’esforç de la meva dona, d’un part prematur). Però arribàrem a Barcelona sense novetat i després d’una estada de dos dies anàrem a Roses a la finca Can Sunyer del meu cunyat, a la falda de Puig-rom, entre els dos molls. Des del menjador del xalet s’albira un dels paisatges més nobles del món: la badia de Roses, on encara ressonen les rialles de Tamariu, la catedral gòtica de Castelló d’Empúries i, al fons, el Canigó nevat sobre el fistó de l’Albera. Esmunyint-se entre les muntanyes, el coll del Portús, per on passà Anníbal amb els seus elefants en una de les fetes més prodigioses de la història.

Pocs dies després, el «més petit de tots», com seria, aquesta vegada, el nounat, donà senyals d’impaciència: ell també volia «descobrir l’Empordà», Amb el cotxe del meu cunyat anàrem a la clínica del doctor Vilà, el pare del qual, encara que més gran que jo, havia estat un amic de la meva adolescència. I a la ciutat de Figueres, bressol federal de Pi i Margall i Sunyer i Capdevila, la pàtria d’Abdó Terrades i Narcís Monturiol, la vila que féu diputat republicà August Pi i Sunyer, obrí els ulls a la nitidesa del seu cel esventat un noiet que es diria Miravitlles i Rogers, portaria sang catalana i irlandesa i sabria un dia ésser fidel a aquell doble crit de la terra.

El batejàrem, Marc, a l’església de Roses de Santa Maria del Mar. El padrí fou Jaume Pinyol, i la padrina, Maria Miravitlles. Mossèn Carles li aplicà els olis sants i l’aigua beneita. Foren testimonis de la tendra cerimònia: Josep Quintà, de Figueres; Ibàñez Escofet, de Cadaqués, i Josep Pla, de Palafrugell…

Ara els meus fills ja són grans. La Montserrat ha fet dinou anys, en Jaume disset i en Marc setze. Tenen els problemes de tots els nois i noies de la seva edat complicats pel de la llengua. Viuen en una «atmosfera» idiomàtica de quatre llengües; català, castellà, francès i anglès. La seva mare els parla l’anglès, el seu pare el català, a l’Institut Francès, on van a l’escola, la llengua de Racine, i el castellà, l’aprenen de la conversa d’amics, el cinema, la ràdio i la televisió. Cada u, davant aquella complexitat, ha reaccionat a la seva manera, i si la Monsita, que és una nena excepcional, els parla tots quatre a la perfecció, en Jaume els parla tots bastant bé i en Marc comme ci comme ça. A la llarga, però, els parlaran tots quatre amb la mateixa fluència i la mateixa naturalitat de la llengua pròpia. L’ésser humà, entrenat de petit, té una facilitat de llengua astoradora, filla de la seva memòria acústica i de la rapidesa dels seus reflexos mentals. Com més idiomes es parlen, més se’n poden parlar. L’un ajuda l’altre, per oposició o per similitud. Els pares catalans que deixen que els fills només parlin el castellà de la minyona o de l’escola per no «distreure’ls» amb dues llengües tanquen una meravellosa font de coneixement. Cada llengua és un món, una creació sublim. Una llengua és una finestra oberta a la cultura, a la civilització i a la sensibilitat. Com més finestres obertes, més llum a la consciència i a l’esperit.

La Montserrat ja és prou gran per a tenir «una vida» amb les seves anècdotes reveladores d’una psicologia pròpia. La particularitat del seu multilingüisme ha fet que siguin rics els incidents de confusió i de duplicitat.

La Montserrat ha viatjat molt. L’any 1962 féu el viatge d’anada i tornada amb avió Nova York-Barcelona, via Açores l’anada, i Terranova la tornada. La meva dona havia anat a saludar la meva família catalana. L’any 1963 era el retorn definitiu, per mar. El Nadal del 1964, tota la família anàrem amb avió a Nova York, a presentar Marc als meus sogres. Poc després de fer cinc anys, la Montserrat ja havia travessat cinc vegades l’Atlàntic…

Aquest «cosmopolitisme» i la seva facilitat d’idiomes li ha donat una maduresa poc comuna i de petita deia coses de dona gran. Comet, però, errors idiomàtics molt significatius. A Madrid, a una senyora que li preguntà de quina nacionalitat era, li contestà que «era inglesia». «¿Y tu papà»?, insistí la senyora. «Mi papá es españuelo», va replicar amb un gran aplom la Monsita.

A Roses, on passàrem vuit mesos inoblidables l’any 1964, la portàrem al col·legi perquè comencés a conviure amb nens i nenes de la seva edat. Es produí llavors una epidèmia de galteres (nom vulgar de la parotiditis). Tothom n’agafà. Cada dia en tornar ens deia quin amiguet o quina amigueta s’havia encomanat les paperas, com en deien a l’escola. Pel que fos, la meva filla semblava immune a aquella malaltia infantil, i això li causava una certa desil·lusió. Era una manera de diferenciar-se dels altres que no li agradava. Volia contreure la mateixa malaltia probablement sense adonar-se’n, per esperit de companyonia i solidaritat. Finalment, un matí es despertà amb febre i les glàndules salivals inflamades.

—Pare, pare —em digué amb una mal dissimulada alegria—, tinc papeleras!

Fou un goig sense alegria. No eren galteres i se n’anà a l’escola molt decebuda…

Entre deu i catorze anys nasqueren altres preocupacions. Li començaren a agradar els nois i a interessar-se pels grans misteris de la vida. És en aquella edat del constant «per què?», de les descobertes diàries, de les preguntes més indiscretes i difícils de contestar. El seu esperit es desclou com una flor i cada dia un pètal s’obre a la llum de la consciència. És aquesta època tan suggestiva en què els pares han d’estar atents a la seva inquietud, que han de satisfer amb la veritat, dita amb precaució i finesa.

—Pare, a l’escola m’han dit que les nenes surten del ventre de les mares i els nens del ventre dels pares… —em digué a deu anys.

—No, filla meva, tant els nens com les nenes surten del ventre de les mares. Són fets amb la carn de la seva carn i amb la sang de la seva sang. Per això sempre has d’estimar i respectar la teva mare; ella t’ho ha donat tot.

—I com surten del ventre de la mare?

—Quan el fill ja està acabat de fer, es crida el metge i a l’hospital, o a casa, i s’ajuda la mare perquè els fills puguin sortir del seu ventre.

—Pare, i com hi entren?