Dins i fora

Ja és ben curiós explicar això.

Aquella casa vista des de fora em semblava un lloc ideal on viure-hi per sempre. Aquelles cases de postal, que fan goig. I quan la meva dona m’hi va convidar i vaig veure-la per dintre… em va decebre. Les parets eren tristes, la distribució de l’espai nefasta. De fet, decebre no és la paraula. Vaig comprendre que de la mateixa manera que lluny i a prop poden marcar les diferències, dins i fora són dues existències completament diferents.

I vaig deixar d’observar les cases de fora o de dins. Necessitava sempre totes dues perspectives. I, és clar, l’arquitectura va dissenyar les meves relacions. I era impossible que conegués algú per fora i després no volgués entrar a dins seu. I, fins i tot, com un acte revolucionari, encara que la façana d’algun cos no em fes el pes, necessitava conèixer-lo.

Sempre vaig auditar les cases dels altres, sense tenir en compte que jo també tenia els meus passadissos, les meves finestres il·luminades i els meus soterranis pudents.

Ja és ben curiós explicar això.

Si em mires a través d’un plànol t’asseguro que t’enamoraràs de mi, però si et mudes dins de les meves quatre parets, no trigaràs a fer les maletes.