La festa infantil

La feina era senzilla.

Tres hores en una festa infantil. Trucs de màgia, cantar cançons, algun joc… res més. Després, un sobre amb dinerons, tens uns fills encantadors i cap a casa.

Però només trepitjar aquell pis de parquet i finestres amples ja vaig intuir un mal presagi. Un calfred a la columna vertebral. Em va obrir la porta el pare de la criatura. Un home qualsevol, sense adjectius. I vaig canviar-me a l’habitació dels convidats.

A la casa hi regnava un silenci calmós.

Quan vaig sortir a l’escenari (un racó del menjador), tots els nens de sis anys ja m’esperaven amb un somriure d’orella a orella. Em miraven fixament, com un lleó mira una zebra.

Quina alegria! De qui és l’aniversari?

De qui? DE QUI?

Vaig començar amb el típic truc de màgia, que no va causar gaire furor. Ara una broma, ara un acudit. Mireu aquest globus. Coneixeu aquesta cançó? Pensava que me’ls guanyaria i arribat el moment els tindria eufòrics. I sí, l’eufòria va venir amb la música i cada vegada cridaven més, i cada vegada saltaven més i jo intentava relaxar-los, però com més ho intentava pitjor…

Vaig dubtar durant uns segons si hi havia droga al suc de taronja.

Un pèl-roig, de sobte, em va estirar de la cama i vaig caure a terra —crec que vaig cridar, no n’estic segur—, perquè no vaig tenir temps d’alçar-me que dos més —apareguts del no-res— ja eren damunt meu saltant. Saltant amb totes les seves forces. Auxili! —vaig suplicar—, però l’èxtasi, com els polls, s’encomana, i tres criatures més em van estripar la disfressa —es van quedar amb els trossos a les mans—, de qui? DE QUI?, m’escridassava una nena a cau d’orella.

El pèl-roig havia abandonat la meva cama i ara s’acarnissava amb els cabells estirant-los per quedar-se amb un manyoc a les mans. Auxili… Una puntada de peu a la boca. Dolent, dolent, l’hi diré a tota la gent. La nena dels crits, ara avorrida pel joc, es va calmar, va seure al meu costat, em va mirar als ulls, em va acaronar el cap, es va col·locar —amb parsimònia— el dit índex al nas, en va treure un moc dens de gelatina, verd rabiós, i amb molta cura, potser per no fer-me mal, me’l va introduir a la boca, on es va barrejar amb la sang de les ferides. Uns em despullaven i els altres directament em colpejaven el cap enduts per l’alegria infantil.

No es pot descriure allò que no es viu.

Quan els pares dels monstres es van adonar que el meu cadàver embrutava de sang el menjador, van trucar a una ambulància que, per culpa del trànsit del carrer Aragó, va arribar tres quarts d’hora massa tard.