Els cabells i els ocells

Cada nit que ve la Maria del Mar a dormir a casa soc feliç com la vigília de Reis. Però l’endemà, quan marxa corrents, em deixa el pis ple de cabells.

—Perdo molts cabells, però no em quedaré calba —em va avisar la primera nit. Deu tenir un superpoder.

Perquè quan vaig al bany, veig com els cabells per terra, per la dutxa, per la pica s’acomiaden de mi…

N’he recollit uns quants… —m’escriu per Whatsapp—. Recull tu els que falten.

I jo, obedient, els recullo.

Un altre ble de cabells.

El que no sospita la Maria del Mar és que he fet un niu amb els seus cabells. I amb molta cura l’he deixat al balcó perquè vinguin els ocells, com si fos una cançó del Serrat.

I a vegades sento com volen a prop de casa, i com piquen amb els becs els vidres de les finestres, i com canten de matinada, i com venen a arrecerar-se al niu.

Em fan companyia quan ella no hi és.

Un altre ble de cabells, si us plau.

M’espanta explicar-l’hi un dia a la Maria del Mar i que pensi que estic boig.

Jo voldria tenir el meu exèrcit d’ocells.

I quan arribi l’estiu, obrir les finestres, sortir al balcó i fugir volant amb ells i la Maria del Mar, i que ens portin molt lluny, molt més lluny de les lleis de la lògica.