Els estats de la matèria
No l’hi tornis a dir.
La Maria va viure en els tres estats de la matèria.
El primer va ser líquid. Perquè ella s’emocionava per tot: una pel·lícula amb final feliç la feia plorar, una obra de teatre musical i llàgrimes galtes avall com una magdalena, un quadre, un poema, un ocell que vola lliure, dues persones al mig del carrer petonejant-se.
—Per què plores, Maria?
—Perquè s’estimen.
No m’ho feu tornar a dir.
És complicat viure amb algú tan líquid, i per això la Maria, a còpia d’anys i de decepcions i ansiolítics, de conèixer gent i penedir-se’n, de guanyar experiència i desxifrar excuses, s’ha convertit en un ésser sòlid.
Quasi de gel.
I ara no vol (o no pot) emocionar-se.
Ha construït un mur infranquejable, maó a maó, tenaçment, i quan coneix algú, no vol aprofundir-hi. Convençuda que la pell és la part més íntima de tots nosaltres.
—No m’agrada conèixer gent.
—I què t’agrada?
No sempre tenim respostes per a tot.
Però dins d’aquell mur infranquejable hi bategava alguna cosa —inventeu la paraula que us plagui— que volia tornar a fluir. Ser o no ser. Sabia que l’equilibri consistia a no deixar-se endur pels excessos, però l’espantava que el mur s’enderroqués i convertir-se en un llac i omplir-se de sediments.
Aquesta lluita, ancestral i futura, entre els dos estats de la matèria, es va resoldre una nit de primavera després de discutir-nos entre forma i volum, quan jo li vaig dir no sé què i ella va respondre no sé com.
La mirava fixament.
No m’ho tornis a dir, em va demanar.
Era ella, la Maria.
No m’ho feu tornar a dir, us demano jo.
Era ella, la Maria.
No sempre tenim respostes per a tot.
Era ella, la Maria.
Sabia que, tard o d’hora, després del líquid i el sòlid vindria la Maria de debò, la que, simplement, es va esfumar.
