Tortuga

La primera vegada que m’hi vaig fixar va ser en una reunió familiar, quan algú va treure un àlbum i vam repassar les fotografies dels meus avis. Si les mirava cronològicament, m’adonava que, de mica en mica, mentre es feien vells, sense adonar-se’n, es convertien en animals.

De manera molt subtil: una arruga, un pentinat, una esquena més corbada… L’àvia es va tornar en un ocellet i l’avi en una tortuga.

Primer em va fer gràcia, ho reconec, però després vaig veure asseguts a l’altra punta de la taula els meus pares, que ara tenen l’edat dels avis a les fotografies.

I no sé per què, la mare tenia els ulls cansats d’un cérvol i el pare, el mateix coll de tortuga que l’avi…

Vaig sortir de casa neguitós —com si hagués llegit al rostre dels pares el designi obscur dels déus—; passejava pels carrers amb les mans a les butxaques i tothom em semblava un animal indefens: els veïns, cargols, la senyora lleona, el forner amb cara de búfal, mussols pertot arreu…

I avui, quan m’he llevat, he recuperat l’àlbum de fotografies dels pares i l’he llençat a les escombraries. Sense reciclar.

Si l’ansietat és no saber gestionar el futur, la depressió és viure superat pel passat.

Després m’he mirat al mirall i he sentit una fiblada a l’espatlla molt llarga i esmolada. M’he palpat amb suavitat l’esquena i al reflex m’he endevinat com a la columna vertebral naixia, tímida, una closca.