Les ulleres de l’avi

Quan vam fer l’última mudança, amagada entre les andròmines vaig trobar una petita capsa on hi havia les ulleres de l’avi. L’avi feia més de deu anys que havia mort, apagant-se a poc a poc. De cop i volta les lents, la muntura, sense el seu rostre eren un objecte ben trist. Una part inacabada. Tants anys les havia dut, apareixia amb elles somrient en tantes fotografies, i ara cobertes de pols…

Va ser un impuls.

Vaig col·locar-me-les amb delicadesa (barrejada de curiositat) per mirar-me al mirall i, ja sé que no us ho creureu, potser van ser les diòptries, potser la llum prodigiosa, però em vaig descobrir amb deu anys, quan anàvem junts a aplegar cargols, quan em recollia a l’escola, quan em mesurava a la paret del seu pis d’Horta per saber com havia crescut. I vaig anar a buscar la meva mare i quan la vaig mirar amb les ulleres de l’avi ella tornava a tenir quaranta anys i reia d’aquella manera. Els meus cosins, els meus germans, tot era nou als ulls de l’avi.

No vaig gosar d’explicar-ho mai a ningú. Tampoc no m’haurien cregut.

Ara, els dies que estic més desganat em poso les ulleres de l’avi i surto a passejar una estona. El món continua sonat, ja ho sé. Però avui he esperat que es fes de nit, he sopat una mica, m’he tapat amb els llençols i a veure què passa si m’adormo amb les ulleres posades i somio el que va somiar ell.