Els miops

Es van enamorar perquè eren miops.

Perquè s’havien de mirar des de molt a prop. Si ho feien de lluny, passaven desapercebuts. Eren una imatge borrosa a la vida de l’altre. I quan es treien les ulleres, i la mirada tenia aquell aire de tristesa digne d’un miop, es repassaven amb els palmells de les mans. I era molt millor descobrir cada pam de l’altre a través dels dits que no pas dels ulls.

Però un dia, un d’ells, cansat de les diòptries i per recomanació dels metges, es va operar, sense avisar ningú.

I la perfecció de la còrnia va esguerrar aquell duet imperfecte que s’entenia. Ara, quan estaven junts, l’un podia fitar fins a l’horitzó, i l’altre, quasi a les palpentes, havia de preguntar-li que què veia.

L’un ja no necessitava les mans per descobrir com era l’altre, i, de sobte, es va adonar que els carrers eren plens de cossos per descobrir, de llavis per tastar, de cervells que hipnotitzaven, i d’altres ulls que no deixaven de mirar, ni de prop, ni de lluny.

Sense explicar-ho a ningú, va entendre que, per continuar plegats, el millor era deixar de mirar-se.