El pis de la nostra família

Quan vam decidir deixar-ho, com que érem adults i ens vam prometre ser amics, ens vam donar un temps perquè cadascú busqués un altre pis on anar a viure.

Les primeres setmanes, quan resseguíem per Internet les ofertes no sabíem si plorar o sortir al carrer a cremar-ho tot.

No passa res, no cal tenir pressa, ens dèiem.

Jo m’havia traslladat a una habitacioneta a l’altra punta del pis i ella dormia a l’habitació gran. Quadràvem els horaris, no menjàvem junts i així, subtils i sense trobar pis, van passar els mesos.

Un vespre em va preguntar si marxava aquell cap de setmana i vaig intuir que volia portar algú a casa. Em va fer mal, però ho vaig entendre.

Setmanes més tard, potser sense tanta prudència, jo hi vaig dur una amiga.

Allò era creuar el límit, però qui podia pagar un pis en aquesta ciutat?

Sense dir-nos res, ara pactàvem els horaris dels nostres amants. Però, com era d’esperar, un dia ella va conèixer la meva Maria i jo vaig conèixer el seu Mario.

El Mario, avui, ho dic de cor, em sembla bona persona, quan cada tarda el veig pel menjador de casa jugant amb els fills que ella i jo no vam tenir.