Història de l’art

Jo no soc el David de Miquel Àngel, ni tu la Venus de Botticcelli. Sovint les nostres vides han estat caòtiques i plenes de colors com un quadre de Kandinsky, però l’art, per més que ho intentéssim, no era prou per a la nostra rutina en blanc i negre.

I de nit, mentre tu miraves la finestra com una dona en un quadre de Hopper, jo buscava l’hiperrealisme d’Antonio López en cada detall.

Els detalls marquen la diferència.

—La teva bellesa és picassiana —em vas dir una matinada, mig trista, després de discutir-nos.

—No em facis parlar de Frida Kahlo.

I l’estètica, tots dos ho sabíem, era una manera de sentenciar el món. Ens vam cansar del nostre traç, de la perspectiva, del meu abstracte i el teu concret, i quan jo deia Miró, tu senties Caravaggio.

Tampoc cal fer-ne un gra massa.

Els quadres s’han de mirar una estona i després oblidar-los.

Per això, tot sol, com el gran masturbador de Dalí, ara que ja no pintem res, recordo aquella ànsia, sense pinzells, d’abocar un Pollock damunt dels nostres cossos.