Fang

Aquest vers és de fang.

Si plou damunt del full

les lletres aigualides

arrelaran en tu

i com l’arquitectura

òssia del teu somriure

seràs indestriable

del poema i el vertigen.

Acarona’l ben lent,

i a la punta dels dits

—resseguint cada síl·laba—

deixa’t endur pel fàstic,

pel ritme, per l’eufòria,

i mullat de la tinta

d’altres dies que fugen,

per fi sabràs que quan

es fa fosc

necessites

un cos on aferrar-te.