Un poema de Bukowski

Deixem que l’aigua ens enteli

i mentre ella es dutxa, la miro,

la miro assegut a la pica,

la miro gronxant-me amb els peus

quan s’ensabona alguns matins

i s’atreveix amb una estrofa

d’alguna cançó que no sé.

Llavors l’aigua rellisca lenta

i rellisca també el gust lent

de les seves cuixes cap als meus llavis.

Em treu la llengua, fa ganyotes

i riu escandalosament

i em diu:

«Entra, va, entra

—allargant sempre l’última a—,

que patim la sequera crònica

d’aquesta ciutat

i hem de dutxar-nos junts, va vine».

Encara aferrats

potser perquè l’aigua no es perdi

de mà a mà, de cos a cos,

no malgastarem mai una gota

i les poquetes que s’escampen

davallant per la seva esquena

les recullo sempre amb la llengua.

No em facis tantes pessigolles.

I després vol tancar els ulls

i m’assegura que vivim

en un poema de Bukowski,

i amb els cabells encara xops

em desafia. Té raó,

tantes vegades ens hem dit

aquestes mateixes paraules

que les paraules ja ni ens mullen.

No em facis tantes pessigolles.

Mentre em fica els dits a la boca

recordo que té els peus petits

i anys que ja no podré atrapar-li,

resseguint molt a poc a poc

les nostres siluetes molles,

fem plans per tot el dia

potser dinarem fora,

potser passejarem

pels jardins fins molt tard,

potser ens expliquem

dues o tres bestieses,

però a mi tant me fa,

seguim aquí a la dutxa

aliens a la resta.

Què fas? T’estic mirant.

No em facis tantes pessigolles.

Mullant-nos dins la fúria

potser deixem que l’aigua

ens acabi ofegant.