L’assaig general

Vaig començar a treballar de becari al Teatre Nacional.

Després d’insistir-hi molt, em van deixar entrar a veure un assaig de la nova obra que estrenarien a la Sala Gran. Era un esdeveniment importantíssim, i tot el cos em tremolava d’emoció.

Em van demanar, però, que em quedés a l’última fila, i sobretot que intentés passar desapercebut.

De sobte, els actors es van aturar, el director d’escena es va girar i em va mirar fixament. Pensava que la meva respiració l’havia ofès, però els seus ulls buscaven no sé què molt endins seu.

—Pots venir un moment? —em va demanar fent-me un gest i rascant-se les galtes.

I jo, incrèdul, vaig fer que sí amb el cap.

Aleshores el director va explicar que repreníem l’escena des de l’entrada de la germana. I em va demanar que jo m’assegués a taula.

Vaig seure a escena i per la porta va entrar la meva germana. Era ella. I em va dir que hi havia un problema i que necessitava parlar amb mi.

—De què? —M’hauria agradat preguntar-li què hi feia, allà, però potser m’hauria saltat el text de l’obra.

—Ja ho saps. No dissimulis.

El director va tornar a parar l’assaig i li va demanar que fos més intensa, més nerviosa.

—I jo? —volia saber.

—Tu ho fas bé —va respondre sense ni mirar-me.

La meva germana ho va repetir seguint les indicacions, va tornar a entrar per la porta, em va exigir que necessitava parlar amb mi i de cop i volta va treure una pistola de la butxaca.

—Si m’estimes ho faràs tu mateix —deia entregant-me l’arma.

Vaig mirar cap a un costat i cap a l’altre. Però de què em parlava?

—Espereu…

Vaig parar-ho tot i el director em va dir que era el moment més important de l’obra i que no podia fallar.

—No pateixis, es farà el fosc abans que disparis.

—D’acord.

La meva germana em va agafar de la mà, càlida. Vaig respirar profundament, em vaig col·locar la pistola a la boca i vaig comptar fins a tres.

Un tret i fosc.