El malalt

Feia temps que sospitàvem d’ell.

Un home així al veïnat —nosaltres, gent d’aquí de tota la vida, el vam clissar a la primera.

D’entrada perquè saludava a tothom i ho feia amb un somriure i amb molta delicadesa. Després perquè quan baixava les escales, fos l’hora que fos, ho feia xiulant, i aguantava la porta a les iaies que venien del mercat carregades amb la compra.

Sempre un gest afable i proper, s’interessava per tothom, el coneixien a la carnisseria i a la farmàcia. Impossible que digués que no. Feia riure a les padrines i tenia detalls amb els del bar. Quan baixava al carrer a jugar a pilota amb la canalla, vigilava que no es fiquessin en embolics, i tots els gossos de l’escala saltaven als seus braços i movien la cua només veure’l.

Feia tan bona olor, va dir no sé qui, que en una junta de veïns ens vam veure obligats a tractar el tema.

No volem aquesta mena de gent a la nostra comunitat.

I si de cop i volta això seu s’encomana?

I si un dia tots comencem a xiular per l’escala?

O a parlar amb gent que no sabem ni qui són?

Vam discutir-ho molt.

Hem de donar bon exemple.

Vots a favor? Vots en contra?

Per unanimitat.

En acabar la reunió extraordinària, el secretari de la junta va ser l’encarregat de trucar als serveis socials, els vam explicar el cas, i ahir —a mitja tarda— van venir a endur-se’l.

Ho van veure unes quantes veïnes a través de les persianes.

L’home encara es va acomiadar del porter amb un «arreveure».

Nosaltres som gent pacífica i no ens agrada cridar.