El llit petit

Quan la Mari dormia a casa del Màrius passava mala nit perquè el llit, segons ella, era diminut.

—Però si hi caben dues persones!

—Sí, d’acord, però és incòmode, massa estret…

Sort que mai no es van explicar els malsons.

I així en Màrius i la Mari van establir un pacte, una partida d’escacs de: «Avui dormim a casa meva, el cap de setmana a casa teva».

Es tractava de no trencar l’equilibri, de compensar una mala nit d’insomni barallant-se pels llençols amb les bones estones quan estaven desperts. Fet i fet, quan dormien no hi eren.

Però, malgrat tot, i encara que dolgui reconèixer-ho, no compensava.

Així que, després de parlar-ne molt, van decidir que un cop fet l’amor i les quatre carícies i ves a saber què més, cadascú (amb educació i sense traïdoria) dormiria a casa seva.

I aleshores sí, en secret, arribaven a la felicitat plena, a la suprema alegria. Un llit ample, ple de possibilitats, un lloc on descansar de debò.

Era trist no poder explicar-ho a l’altre.

Estaven tan bé, cadascú a casa seva, que cada vegada els costava més anar a camp contrari. Les excuses van convertir-se en avui no puc, i els «no» en un bona nit i un cor. I així, de mica en mica, sense adonar-se’n, aquell llit diminut que tant els apropava finalment els va separar.