Samantha Fox
El meu pare era mecànic.
Es passava totes les hores que us pugueu imaginar tancat al taller furgant cotxes, discutint amb proveïdors i embrutant-se de greix.
La meva infantesa és plena d’alternadors i de calendaris de la Samantha Fox.
Un dissabte, em va demanar que l’acompanyés al taller perquè li donés un cop de mà.
—No vull venir. Què hi faré?
—M’ajudaràs amb les eines i entendràs com funciona un cotxe.
A mi no m’interessaven ni les eines ni els cotxes, però em moria de ganes de veure la Samantha Fox.
Va apujar la persiana del taller, va encendre els diferencials i, mentre intentava (inútilment) encomanar-me la passió per l’ofici barallant-se amb el motor d’un Ford Fiesta, jo, més per avorriment que no pas per curiositat, vaig inspeccionar cada racó del taller.
Me’l coneixia de memòria, però de sobte, amagada entre dues motocicletes i tapada amb un llençol, vaig descobrir una màquina menuda, insòlita, espectacular.
El pare, quan se’n va adonar, va venir corrents i em va fer tornar amb ell al cotxe.
—Què és, pare?
—El què? —No va caldre que insistís—. Un prototip.
—Un prototip de què?
Va dibuixar aquella cara de quan no em volia respondre, però vaig ser tan pesat que el pobre no va tenir altre remei que confessar-me, traient-li importància, que era una màquina del temps. Que si hi entraves a dins podies anar on volguessis.
Ho vaig explicar als companys de classe i tots es van riure de mi. Per ingenu, per mentider. Mira que ets imbècil, nano. Els vaig odiar i també el pare, per si m’havia pres el pèl. Però no em vaig treure del cap aquella màquina i el dissabte següent —que hi vam tornar perquè jo l’hi vaig demanar—, quan ell era al lavabo, vaig aprofitar el meu moment per destapar-la a correcuita i entrar-hi.
La curiositat assassina.
El futur davant dels meus ulls.
Només va ser un moment, però ho vaig veure tot.
Tot.
Des del principi fins al final.
Tot.
Concentrat en una nova dimensió, en un sentit més enllà dels sentits.
Tot.
En sortir, el pare m’esperava amb aquella cara que dibuixava quan tenia por.
Em va preguntar què havia vist.
Tot. Però no vaig poder respondre, el vaig abraçar fort, molt fort, tan fort que era impossible separar-me d’ell, i ja no en vam parlar mai més.
Dilluns, embolicat damunt del llit, un regal: el nou pòster de la Samantha Fox.
