Escandinàvia

Tots dos sabien que les paraules es gasten.

I que al principi, quan tot és nou i tot val la pena, ajuntar en poques síl·labes aquell mal de panxa i aquelles ganes irrefrenables és impossible. I ells, per resumir-ho, ignorant qualsevol possibilitat de ser originals, feien servir un petit però contundent «T’estimo».

T’estimo. Però «T’estimo» acaba enfangant la boca.

I què era estimar? Qui podia respondre-ho? No volien fer servir les mateixes paraules que feien servir amb els pares o amb els avis o ves a saber…

I un vespre, despullats a la cuina, mentre es partien una ampolla de vi blanc van decidir que es dirien Escandinàvia.

Escandinàvia.

Perquè era un lloc llunyà, fosc i bonic, immens i desconegut. Escandinàvia seria la seva paraula. La seva manera d’entendre’s que els faria únics i diferents de la resta.

Un mapa amb totes les dreceres per arribar-hi. Bitllets d’avió per a un cap de setmana fugaç. Paisatges nevats, la llar de foc, abriga’t.

Però amb el pas dels anys, foscos i bonics, immensos i desconeguts, a Escandinàvia hi feia molt fred. I tampoc era una paraula tan diferent.

I si tornaven a les paraules més boniques? Les havien fet servir totes. Els adjectius, les frases fetes, els diminutius ridículs, et desitjo tant (massa buit), et necessito (la punta de l’iceberg del xantatge emocional), havien copiat versos de poetes morts, havien inventat paraules noves i al final —sempre al final— se’n cansaven.

I un vespre, despullats a la cuina, mentre es partien una ampolla de vi blanc, ella va trobar la solució:

—Digues… Què em diràs? —va voler saber ell.

—Que em fas fàstic —va resoldre ella.

I van somriure, es van mossegar amb esforç els omòplats, els braços, els peus, beguts i penosos, i estirats a les rajoles fredes, plens de fàstic (l’un de l’altre), van fer l’amor com si tinguessin aquells vint anys foscos i bonics, immensos i desconeguts.