Roba familiar

Sempre m’ha agradat vestir-me amb la roba del meu germà gran. Té cinc anys més que jo i tenim la mateixa talla. A ell li agrada anar a comprar, rumiar-s’ho tot molt, i jo detesto fer cua, triar, discutir contra el mirall i parlar amb les dependentes…

Així, a les fotos familiars d’un any per l’altre, aquell abric passa del seu posat al meu. No només això, sinó que un petit gest, la manera de caminar, les opinions acaben mimetitzant-se gràcies a aquella camisa arremangada o aquells texans de colors estrafolaris.

Cinc anys no és res.

Però reconec que quan el pare es vol desfer de les camises d’estiu o d’hivern, corro cap a casa a discutir amb la mare, que no ho acaba d’entendre.

—No vull que vagis com un arreplegat —em diu esverada.

I jo la miro amb condescendència. Soc, en certa manera, els pedaços de la gent que m’envolta.

Quan porto el jersei del pare, per exemple, camino amb les mans encreuades a l’esquena i rondino més del compte.

Quan vesteixo amb l’abric del meu germà gran, faig un petit moviment amb els llavis abans de parlar, tic indiscutible de la seva boca.

Per això quan l’avi va morir, a casa ningú no volia que fos jo el primer a obrir l’armari. Van intentar prohibir-m’ho. Però els motius de la sang superen qualsevol obstacle. Quan vaig contemplar tot l’arsenal, em va venir una bafarada de postguerra que no vaig saber vestir.

Quilos de roba i d’anys barrejats.

Ara, em podeu reconèixer perquè soc davant de l’estanc amb una samarreta imperi esperant que arribi l’àvia carregada del mercat.