Llegir les mans

L’Antònia va començar llegint les mans de la gent. Les línies que fan formes jeroglífiques, indesxifrables, però que ella sabia entendre.

—No es pot predir el futur —em deia—, però les marques que duem a la pell diuen molt del nostre passat.

Tota aquesta literatura de l’ocultisme que fa llàstima.

I quan l’Antònia es va cansar de llegir palmells, va decidir que llegiria d’altres parts del cos: la cara, els braços, els peus, les cicatrius escampades pel cos…

Sempre em deia que érem novel·les que caminàvem.

I durant moltes nits jo em quedava despullat davant del mirall, mirant-me de dalt a baix a veure si sabia llegir algun paràgraf de mi mateix que em servís per respondre algun dilema de ves a saber què.

Però era impossible.

Només la marca de l’apèndix em servia d’alguna pista. I com que l’Antònia és una anciana adorable que viu al pis del davant i de tant en tant fem un te junts, li vaig demanar si podia llegir-me l’ànima.

Va dubtar una mica.

—La carn vol carn.

Però s’ho va repensar, i en el to d’un coronel general em va ordenar:

—Obre els ulls i mira’m.

Després es va tapar la boca amb les mans i va fer un llarg silenci, em va travessar la mirada i amb la veu petita va respondre:

—Ets un full en blanc.

I ara no sé si tinc un futur ple d’oportunitats o si tothom que ha passat per la meva vida no m’ha deixat marca.