Usasekile^[1]

Quizá no tiene historia la alegría.

LUIS ROSALES

Veuràs que la seva llengua

es dibuixa al segon vers

i et deixarà la incertesa

de com s’alçarà el poema,

configurant-se a poc a

poc entre els ossos gastats

i la promesa del gest.

Ara hauries de preveure

que un sol adjectiu potser

destrossa la persistència,

l’esforç on hi traçaràs

les corbes que la vesteixen,

i només et sabré dir

que no, que no et desanimis,

perquè aquella absurda síl·laba

la despentina suau.

I dubtaràs si és millor

deixar-la amb els cabells molls

i la metàfora entesa

o eixugar-li les llàgrimes

i que la comparació

caigui esmicolada als peus.

A la meitat del poema

potser les cuixes tindran

l’exacta temperatura

que necessiten les lletres.

Però no et satisfarà

prou mai tot això que escrius.

Deixa-la dormir més dies,

que descansi en un calaix.

I, qui t’ho havia de dir,

la seva boca serà

indestriable del full.

I al final, si t’han respectat

la mètrica justa i el gust

que mai no vol acabar-se,

fes-li l’amor sense presses,

els millors versos, ja ho saps,

s’escriuen damunt la pell.