El número nou

Quan me’n vaig anar a viure als Estats Units vaig canviar de número de telèfon, però vaig guardar a l’agenda el contacte de l’antic per curiositat. Em feia gràcia imaginar quines trucades rebria el meu número amb una nova veu a l’altra banda.

Reconec que em vaig sentir prescindible i diminut quan el meu número ja tenia una nova foto de perfil al WhatsApp.

Qui era aquell home?

Per què vestia d’aquella manera? Per què somreia tant? Dins del meu cap imaginava possibilitats infinites; quina vida, quina gent, quines aficions devia tenir…

Una nit d’insomni —no em pregunteu per què—, li vaig escriure un missatge. Em disculpava, però m’ho feia venir bé per dir-li que si hi havia alguna trucada o missatge perdut i tenien valor que me’ls fes arribar, gràcies.

L’endemà al matí, a primera hora, em va respondre.

I era un paio encantador.

Ens vam entendre a la primera i li vaig dir que si mai tornava a Barcelona, de visita, podríem quedar, fer un cafè, cap compromís.

I així ho vam fer.

Amb la segona cervesa a la mà, l’observava, i he de confessar que em despertava una mica d’enveja. No sé per què, ni podria justificar-ho davant de ningú. Una enveja infantil, primària.

A la tercera cervesa vam brindar per la descoberta i em va confessar que haver heretat el meu número, com qui hereta una malaltia o molts diners, li havia canviat la vida, que una trucada d’una exnòvia meva havia servit per conèixer la futura mare dels seus fills i que aquells amics de la universitat de qui jo havia perdut el rastre, finalment van ser els padrins de la boda.

Ens vam abraçar i jo vaig demanar el compte.