Palíndrom

La culpa de tot, la tenen els pares.

El meu em va encomanar l’afició malaltissa pels palíndroms. I ens passàvem els caps de setmana:

Tip, el pastor ara farà rots a ple pit.

Competíem per veure qui la tenia més llarga.

Però amb els anys, el pare va decidir jugar directament amb les lletres, potser perquè es va fer gran i es fatigava més de pressa. Un palíndrom pot ser inabastable. Deia que de fer les paus als peus, només hi anava una vocal, que de ràbia a sàvia la be s’encongia, i que déu-n’hi-do era intraduïble.

El recordo assegut a la seva butaca amb les ulleres a la punta del nas i una llibreta a les mans.

Quan va deixar de fer els mots encreuats al diari vaig entendre que no podia evitar que les paraules s’escapessin. Ja no ens recomanàvem llibres, de tant en tant alguna pel·lícula. I ja no perseguíem paraules, ara gaudíem dels silencis.

A la residència, per a ell, tots els noms eren el mateix.

I al final, com tots els finals, la rima va ser consonant i a l’última pàgina.

A l’enterrament vaig llegir un poema que li encantava i tots vam plorar amb la síl·laba tònica. Ara, com si jo fos la part inevitable d’un palíndrom, els caps de setmana jugo amb els meus fills a veure si encara Tip, el pastor ara farà rots a ple pit.

Ho he fet amb un únic i maquiavèl·lic propòsit: que d’aquí uns anys els meus fills puguin dir ben tranquils que la culpa de tot era meva.